Bob Pop, candidat a alcalde

L'humorista, comentarista i autor de set llibres (si no em descompto) Bob Pop, molt conegut per les seves aparicions a la tele, aspira a ser el candidat dels Comuns a l'alcaldia de Barcelona. Qui ho hauria de dir. Encara que en realitat no és una cosa tan insòlita, ja que el còmic Coluche ja va intentar en el passat ser president de França, i l'actor i humorista Zelenski va saltar directament dels acudits a la tele a presidir Ucraïna –encara que amb els resultats que tots coneixem--.

Per no parlar de Chikilicuatre, que va competir a Eurovisió en pla de broma i a punt va estar de donar la campanada.

Per arribar als debats amb socialistes, ercos, convergents i altres candidats, abans Bob Pop haurà de combatre en primàries amb l'argentí Gerardo Pisarello, subjecte tan desagradable i peronista, tan mala persona, que sens dubte li donarà una revolcada.

Rufián i Pisarello, el negoci de la indignació

Gerardo és el preferit d'Ada Colau i se'l menjarà amb patates. Bob no té cap possibilitat. Però cal lloar-li l'esforç i, si venç a l'argentí repulsiu i aconsegueix ser el candidat dels comuns, jo sens dubte penso votar-lo per alcalde. Segur que ens donaria molts moments entretinguts.

La meva simpatia amb Bob Pop deriva que me'l van presentar fa uns 15 anys, quan era un guionista de la tele i un vividor una mica esbojarrat. Vam parlar uns minuts, va ser molt divertit. Per desgràcia, com tots sabem, després va derivar cap al sermó i la lluita aferrissada contra la dreta i l'extrema dreta, cap a la serietat ultraprogre i sanchista. A mi m'és igual. Si se'm presenta l'ocasió el votaré, en record de la seva desinhibida simpatia d'aleshores.

Ara bé, em sembla que comença malament la contesa contra el demoníac Pisarello, ja que acabo de llegir en un dels diaris digitals crancs –anomeno així, “crancs”, als separatistes, en al·lusió a aquests animals que sempre van enrere: “A força d'anar buscant els començaments, un es converteix en un cranc”: Nietzsche—, que li han fet una entrevista perquè expliqui els seus plans si arriba a alcalde. I les seves respostes són una mica vagues, una mica decebedores. No tenen res a veure amb –ja que acabem de citar Nietzsche– la voluntat de poder pisarel·liana. Ni molt menys amb la norma que regeix Donald Trump i que fins ara li ha anat tan bé: “Ataca, ataca, ataca, contraataca, no admetis res, nega-ho tot, passi el que passi canta victòria i mai admetis una derrota”.

Pisarello, el polèmic substitut de Colau per liderar els Comuns a Barcelona

Molt al contrari, Bob Pop ni ataca ni sembla tenir les idees gaire clares excepte a l'hora de triar les seves ulleres. Li pregunta el periodista cranc: Quan se li va acudir que volia ser alcalde de Barcelona? I respon Bob Pop: “L'estiu passat. Parlant amb els meus amics i amigues, i amb gent del partit, i comentant que l'Ada no es presentaria a les pròximes eleccions. Llavors vaig dir: ‘A mi m'agradaria moltíssim ser alcalde de Barcelona'”.

Comencem malament. Havies d'haver respost: “Sempre he estimat intensament aquesta ciutat i vull posar-me al seu servei, sacrificar els meus dies i nits per Barcelona. És un somni que alimento des que era petit”.

Després el periodista cranc li pregunta què faria si entrés a l'ajuntament com a alcalde: “Demanar ajuda a tothom per saber quines possibilitats tenim de fer coses de veritat per a la gent de veritat. (…) Veure quines possibilitats hi ha dins l'ajuntament per millorar la vida de la gent”. (…) "Hauria de parlar amb tota la gent de l'ajuntament i saber com fer les coses, com puc ajudar i com podem reduir la burocràcia, per exemple”. (…) "Jo no sabré de tot, però vull tenir un equip molt gran de gent amb voluntat i coneixement”. Etcètera.

O sigui: que no saps res, però et faria molta il·lusió. Home, no, Bob. Així jo crec que no vas bé. A mi m'encantaria dirigir la fundació de La Caixa, encara que no tinc ni idea d'economia, i no crec que pogués arribar al despatx i començar a preguntar a tothom “tu què faries?”. Se suposa que un candidat ja va informat a l'alcaldia.

Espero equivocar-me, però no li veig un futur polític rutilant a Catalunya a Bob Pop, que reconeix que no parla bé el català però vol millorar el seu domini de l'idioma “parlant amb la gent”.

Tot i així, tot és possible, i ja hem vist en aquest nostre país coses més inversemblants, com el senyor Torra com a president de la Generalitat. Per què no Bob Pop alcalde de Barcelona?... Els millors desitjos.