Algèria: el gegant gasístic no té qui li escrigui

Hi ha temes espinosos que guarden, aparentment, secrets nacionals, igual que tabús polítics que no interessa tractar. Més enllà de corrupteles, llançament de retrets i de circ polític màxim en grau d'esperpent patri, poques qüestions m'han suscitat més interès que el silenci generalitzat pel que fa a friccions i tracte amb un dels nostres aliats més constants en els temps contemporanis: Algèria.

Deixant la tectònica de plaques al marge, si hi ha una constant en el temps és que les fronteres poden canviar, però la geografia roman. Fent evident l'apreciació que les majors divergències entre països i cultures són les produïdes per la religió (amb independència de la freqüència amb què es trepitgin esglésies o mesquites), les relacions entre Espanya i el Magrib han oscil·lat en grau de fraternitat al llarg dels segles, tot i que la distància de l'Estret, en temps humà perceptible, sempre ha estat la mateixa.

Més enllà de l'espanyolitat de Ceuta i Melilla, el vincle, molt especialment, del nord marroquí (l'antiga República del Rif resultant de la independència del protectorat espanyol) amb la Península ha estat perpetu, arribant a formar part d'una mateixa unitat política durant bona part del nostre passat en comú (vegeu l'Hispania Transfretana del Baix Imperi romà que va unir la zona de Tànger --Tingis--, encara avui molt occidentalitzada i amb abundant ús, i herència, de la llengua espanyola, amb la Diòcesi d'Hispània, per no parlar de l'etapa daurada andalusina).

No només amb el Marroc, la política exterior d'Espanya (quan tenia un pes remarcable) sempre ha tingut un vincle especial, en forma d'aliança militar i, sobretot, energètica, amb el gegant saharià del sud.

El vincle històric d'Espanya amb Algèria (més enllà del romà i andalusí, compartits amb el Marroc) ha estat constant en el temps, destacant fites com el famós presidi de Miguel de Cervantes a Alger o l'especial, i intensa, relació del nostre país amb Orà (territori espanyol durant segles, i enclavament capital en la lluita contra la pirateria barbaresca sostinguda per “el Turc” o, cosa equivalent, l'antic rival, Imperi Otomà).

Més enllà de les diferències religioses, la rivalitat de l'Espanya franquista amb Europa (que “començava als Pirineus” per a alguns) va fer que la nounada Algèria postcolonial trobés punts de trobada amb el seu veí del nord (més, tenint ambdós punts de conflicte en comú amb el veí Marroc, sobretot en relació amb el Sàhara Occidental).

L'enemistat amb França deguda a una sagnant guerra d'independència (1954-62), unida a les seus, més o menys clandestines, del Front d'Alliberament Nacional (FLN) en ciutats com Alacant, va fer que Algèria veiés Espanya com un aliat estratègic, en qui poder recolzar-se contra les reclamacions del seu veí, i protegit francès, Marroc.

El joc d'Espanya i el Magrib es va veure tan condicionat per la superpotència global francesa al segle XIX i principis del XX, com ho ha estat i és ara per la superpotència nord-americana. Sense ànim d'afrontar un tema tan polèmic com difícilment abastable en un sol escrit, les relacions d'Espanya amb Algèria tenen un centre de gravetat situat a l'antic territori del Sàhara espanyol.

Incomplint els acords internacionals, i el compromís d'autodeterminació envers els sahrauís (com a habitants d'un territori “descolonitzat”, consideració que no va tenir cap dels territoris americans espanyols, per exemple, que eren tan espanyols com Valladolid al seu temps), el Marroc s'ha annexionat un territori escassament poblat, però amb una riquesa mineral incommensurable (fins i tot sense tenir en compte la plataforma continental que ens posa, de nou, en litigi amb els recursos marítims canaris).

Algèria, defensant interessos geoestratègics regionals, que no, en si, els drets i llibertats dels oriünds del terreny sahrauí per un eventual compromís ciutadà universal, ha donat suport al Front Polisario històricament contra les maniobres marroquines, totes, o gairebé totes, emparades i fomentades pels EUA.

De fet, amb Franco moribund, i a través del Nobel Kissinger, els EUA van voler imposar una composició territorial que afavorís el seu incondicional aliat marroquí. “Crec que podem dir que no vam posar massa barreres en el camí del Marroc pel que fa al Sàhara”, va dir Kissinger, en arxius ja descatalogats.

Avui dia, l'episodi més misteriós, i escassament tractat pels mitjans actualment, és el gir en la consolidada amistat hispanoalgeriana per qüestions gens explicades. I és que, amb motiu de la “bona entesa”, Algèria ha estat durant dècades el principal subministrador de gas natural d'Espanya (sent un dels pocs països de la UE no subjectes a la dependència energètica russa).

Alhora, els nostres veïns han rebut d'Espanya, històricament, manufactures i serveis, estant empreses, com Naturgy (antiga Gas Natural), especialment vinculades amb Algèria. L'intent d'entrada de capital procedent dels Emirats Àrabs a la cotitzada espanyola i, sobretot, la necessitat d'oferir, per part dels EUA, el seu gas liquat (procedent del fracking en bona part) van forçar una deshonrosa indisposició envers el nostre històric aliat, unit això a una eventual pertinença d'Algèria a l'entesa prorussa, i, de nou, a la inconfessable cessió d'Espanya davant les exigències marroquines (i nord-americanes) en la qüestió sahrauí.

Per un grapat de dòlars… queda espai per a una política energètica espanyola que no se sotmeti servilment als interessos dels EUA? Potser aquest interès espanyol no és el mateix de la UE en el seu conjunt en aquest afer? Encara son els EUA una garantia de seguretat, també energètica? Què hi guanyem de no tenir una ferma i confiada amistat amb el nostre veí d'Alger? Espines, tabús… i qüestions poc explicades.