La velocitat del Temps
"Aquesta acceleració brutal, coincident amb la revolució tecnològica i el canvi climàtic, ha agafat amb el peu canviat Europa, que és un projecte que tenia, com a signe d'identitat assumit, la construcció acurada i meticulosa, l'atenció extrema i sovint irritant al detall, la lentitud"
Els esdeveniments internacionals als quals assistim són esfereïdors, certament; però si un supera la temptació paralitzant de l'estupor i de la por, pot ser que aquests esdeveniments a alguns els serveixin per fer-se una idea més clara, més diàfana, de com funciona el món al segle XXI i del que pot esperar dels esdeveniments pròxims.
La llum brutal que projecten aquests esdeveniments hauria de servir també –oh, però ja sé que no passarà– per il·luminar la ment de tanta gent que, a Catalunya, segueix tossudament convençuda que el fracàs del procés, la independència dels nou segons, la derrota del 155 i la tornada a la “normalitat”… no tracen un camí irreversible, sense retorn, sinó que de l'actual estancament de les seves esperances d'independència en sortirem amb l'aparició de nous, més fiables i potser més valents líders (entre ells hi figurarà, sens dubte, la severa, la combativa senyora Orriols).
La simpatia i tendresa que em susciten els fracassats de tota mena em porta a advertir-los que això no passarà, que després del fiasco del 2017 no és una nova oportunitat que es compleixin els seus somnis el que els espera… sinó la insignificança. El món és cruel, senyores i senyors.
Alguns, els més espavilats, ja fa temps que ho intueixen o sospiten, s'adonen que els anys no passen debades –ni en política ni en l'àmbit personal– i estan buscant com “reinventar-se”. Però molts altres segueixen –ai, pobres!– amagats, embriacs dels seus somnis i fantasmagories, reunint forces per a quan arribi el nou moment decisiu. Que es produirà quan la dreta recuperi el Govern de la nació.
A aquests cal fer-los observar l'evidència, a la qual volen ser cecs, que el món ha entrat en una nova fase d'acceleració, fase de guerra de tots contra tots: guerra pels recursos, per les matèries primeres, pel petroli, el liti, per les anomenades terres rares… Aviat, senzillament, per l'aigua.
I les grans potències –començant pels Estats Units i Rússia– es lliuren al pillatge més descarnat i sense escrúpols, sota pretext, com sempre, de patriotisme, de llibertat i de resposta a l'agressió prèvia de l'enemic al qual es vol envair i desposseir del que tingui.
Aquesta acceleració brutal, coincident amb la revolució tecnològica i el canvi climàtic, ha agafat amb el peu canviat Europa, que és un projecte que tenia, com a signe d'identitat assumit, la construcció acurada i meticulosa, l'atenció extrema i sovint irritant al detall, la lentitud.
Ara, davant l'evidència que els “emperadors” no és que vagin nus, sinó que són serial killers i estan com un llum, les cancelleries i els Governs europeus, que se senten sorpresos i traïts, tremolen, intenten tancar files i debaten febrilment.
Debaten febrilment ni més ni menys que sobre les seves possibilitats de supervivència: què fer si els EEUU no només bombardeja països, sinó que compleix amb el seu anunciat propòsit d'arrabassar a Dinamarca la major part del seu territori nacional; què fer si un cop Rússia hagi destruït Ucraïna i pres possessió de les seves ruïnes i de les seves matèries primeres, posa els ulls en un altre país europeu.
En aquestes circumstàncies tan delicades, en què totes les certeses geoestratègiques del segle XX han estat esborrades, certs memorials de greuges seran rebuts a Brussel·les amb avorriment i fàstic. La posició del senyor Albares, ministre d'AAEE, reclamant allà, per ordre de Puigdemont-Sánchez, la cooficialitat europea de tres idiomes més, no és, certament, envejable.
Tampoc no ho és la de qualsevol que, sense adonar-se que ja no estem en el temps lent d'abans, sinó en l'acceleració, somiï que el món, que un dia ens va mirar (encara que de reüll), ens tornarà a mirar.
