Veneçuela: el que és personal no és geopolític

El 3 de gener de 2026, a les 09.02 (hora espanyola), vaig rebre una trucada del meu germà des de Caracas. Em va informar que havia observat el pas de grans drons sobre la ciutat, acompanyats d'un brunzit inusualment intens i desconegut per a ell. Minuts després, van sobrevolar helicòpters i avions. Posteriorment, es va produir una explosió l'ona expansiva de la qual va fer vibrar els vidres i les parets del seu habitatge, obligant-lo a llençar-se a terra.

Davant la incertesa de la situació, ell i la seva esposa es van vestir de seguida i van romandre durant tota la matinada amb motxilles preparades, en estat d'alerta, davant la possibilitat d'una evacuació. Llestos per escapar de no se sap ben bé què.

Passats 30 minuts, torna a escriure, aquesta vegada comparteix un vídeo de xarxes socials en què es veu clarament el bombardeig a la base aèria militar La Carlota a Caracas. El meu germà passa ràpidament de la por a l'eufòria, ha caigut Maduro!, se l'han endut, som lliures! I en el meu interior penso, només una societat fracturada pot viure una situació tan violenta com un raig d'esperança. No hi ha moralina.

Els veneçolans estem trencats, allà on siguem, perquè ens falta alguna cosa, un familiar, un amic, un ésser estimat que no vam poder acomiadar, un net que encara no coneix els seus avis, una mascota, els llibres de casa, el cant dels coquís en la nit estrellada, medicaments per als nostres familiars malalts, la llibertat per expressar-nos sense censura, la possibilitat de renovar el teu passaport, de registrar el naixement del teu fill, de votar i que la nostra opinió compti, les nostres dades, la certesa de tornar a casa per Nadal.

És una societat commocionada en tots els sentits. D'aquesta fractura, la que es viu en una casa, en una trucada telefònica, en el cos que tremola i després celebra, també n'existeix un registre sistemàtic.

Des de 2019, l'Organització de les Nacions Unides ha fet seguiment de la situació veneçolana a través d'una Missió Internacional Independent. El seu darrer informe, publicat el setembre de 2025, no deixa cap mena de dubte: a Veneçuela, les greus violacions de drets humans no són episodis aïllats, sinó pràctiques reiterades sostingudes per l'Estat.

Detencions arbitràries, execucions extrajudicials, morts sota custòdia, tortures sistemàtiques, violència sexual i el tancament de l'espai cívic configuren un escenari en què el dret a la vida i a la dignitat existeix selectivament per a uns i no per a tots. És la maquinària estatal utilitzada contra els seus propis ciutadans.

Diverses organitzacions no governamentals s'han encarregat de visibilitzar aquestes violacions, destacant la tasca de Foro Penal. A la seva pàgina web es pot consultar la llista actualitzada de presos polítics que, avui, ascendeixen a 863 persones, 16 d'elles espanyoles, de les quals, oportunament, el president del Govern, Pedro Sánchez, s'ha recordat el dia de Reis, exigint la seva alliberació immediata.

El Dret Internacional prohibeix la tortura i tota forma de detenció arbitrària. Veneçuela és Estat part dels principals tractats que consagren aquestes prohibicions, entre ells el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants i la Convenció Americana sobre Drets Humans (Pacte de San José), que Veneçuela va denunciar formalment el 2013.

Tanmateix, malgrat aquest robust marc normatiu, l'informe de l'ONU demostra com l'absència d'investigacions independents, la subordinació del poder judicial i l'actuació del Ministeri Públic com a mecanisme d'encobriment han buidat aquestes normes de tot efecte real.

Les detencions de ciutadans a Veneçuela solen ser executades per agents emmascarats, seguides de períodes d'incomunicació i presentacions davant tribunals sense proves ni garanties mínimes. Entre les víctimes hi ha defensors de drets humans, periodistes, opositors polítics i també adolescents.

La Missió documenta la detenció d'almenys 220 nens i nenes d'entre 13 i 17 anys, alguns d'ells sotmesos a violència sexual i tractes cruels. El Dret Internacional protegeix de manera reforçada els menors, però quan el mateix Estat es converteix en el perpetrador, davant qui pot reclamar una família?

La tortura, segons l'informe, s'utilitza com una eina sistemàtica de control social. Asfíxia amb bosses de plàstic, descàrregues elèctriques als genitals, pallisses, amenaces de violació. Els jutges, segons la Missió, ignoren de manera sistemàtica les denúncies, fins i tot quan les víctimes presenten signes visibles de violència. Aleshores, en què falla el Dret Internacional?

No en la redacció de les seves normes, sinó en la seva dependència estructural de la voluntat estatal. Els mecanismes internacionals investiguen, documenten i denuncien, però no poden substituir sistemes judicials nacionals que han estat desmantellats i deliberadament obligats a ser un braç més del Poder Executiu.

En aquest context, l'Estat deixa de ser garant dels drets i es converteix en un escut per a aquells que cometen crims de lesa humanitat i, en aquest buit institucional, en terreny fèrtil per a activitats il·lícites com el narcotràfic. El cas veneçolà ens confronta com a societat amb una veritat incòmoda, el Dret Internacional protegeix millor sobre el paper que en la vida quotidiana de les persones perquè manca de mecanismes directes d'execució.

Mentre els intel·lectuals debaten als mitjans i fòrums sobre la sobirania, la geopolítica i els límits del Dret Internacional, hi ha de fons una societat fracturada esperant justícia: mares buscant els seus fills, famílies incompletes i vides que es perden en silenci. I això interpel·la no només el Dret, sinó la nostra responsabilitat col·lectiva. No hi ha moralina, el que és personal no és geopolític.