Junts o el ca envejós

Junts torna a exercir de ca envejós. Davant la possibilitat d’un nou model de finançament que aportaria entre 4.000 i 5.000 milions addicionals a la Generalitat, segons fonts del Govern espanyol, la resposta és negar-s’hi en rodó. No pas perquè el resultat sigui dolent per a Catalunya, sinó perquè no és exclusiu, no és rupturista i, sobretot, margina el discurs del greuge.

La lògica és coneguda. Tot el que no sigui excepcional i bilateral fins al paroxisme es considera una traïdoria. Tant li fa que el nou sistema suposi una millora financera molt rellevant per a la Generalitat. Tant li fa que permeti reforçar polítiques públiques. Si no condueix al mite de l’“Estat propi”, es descarta. La política útil destorba quan amenaça de desmuntar l’èpica.

Convé recordar, a més, una dada que a Junts sembla que han oblidat: totes les reformes del sistema de finançament autonòmic aprovades fins ara han estat positives per a Catalunya, sense excepció. Cap no ha empitjorat la seva posició relativa ni els seus recursos.

En aquesta ocasió, la millora seria d’uns 5.000 milions d’euros anuals per a les arques públiques catalanes, segons va explicar el republicà Isaac Albert. Justificar una negativa a una xifra d’aquest calibre no serà senzill. Tampoc per a Junts, per molt que es refugiï en consignes.

Tot i això, comencen a sentir-se esquerdes internes al partit de Puigdemont. L’exconseller Jaume Giró, des de fa temps fora de la direcció, ha posat paraules al que molts callen: “Qui no estigui a favor de tenir més recursos, no li serà fàcil d’explicar”, va dir al Cafè d’Idees de 2Cat.

I va afegir quelcom encara més incòmode per a l’actual direcció de Junts: que el partit hauria d’assemblar-se més a Convergència i pactar amb l’Estat aquelles qüestions que siguin prioritàries. No és nostàlgia; és pragmatisme. Giró va assenyalar, a més, la hipocresia d’una organització que penalitza qui parla clar mentre tolera “conspiracions de tercera per darrere”.

Tot això passa a les portes de la trobada d’aquest dijous entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, que segellarà el pacte entre el Govern i ERC i després del qual coneixerem els detalls del nou model de finançament.

Mentre uns negocien, Míriam Nogueras es va afanyar a desautoritzar qualsevol avenç que no suposi la sortida del règim comú, denunciant la renúncia dels republicans al concert econòmic, no fos cas que els números espatllessin l’argumentari.

D’aquí aquest bloqueig gairebé reflex que consisteix a dir no abans fins i tot de conèixer la lletra petita. No fos cas que l’acord resultés substancialment millor que l’actual i obligués a admetre que l’encaix, encara que insuficient per a un sobiranista, existeix.

I aquí rau el problema de fons. Junts no vol donar suport a una millora; vol administrar una queixa. Prefereix quedar-se al marge i propiciar el seu fracàs al Congrés abans que assumir la responsabilitat d’un acord que funcioni. Fins i tot encara que sigui indiscutiblement bo per als catalans. Sobretot si el rèdit polític acaba en mans del Govern de Salvador Illa.

El ca envejós, al cap i a la fi, no defensa l’os: el vigila perquè ningú no el pugui rosegar.