La mort d'Europa

Europa fa dècades que practica una estranya forma de ventrilòquia política: mou els llavis, articula grans paraules —valors, drets, multilateralisme—, però la veu que se sent no té prou força per imposar-se al món real. La Unió Europea ha volgut parlar el llenguatge del poder sense assumir el cost de ser una potència. I aquesta còmoda ambigüitat, tan pròpia de l'europeisme retòric, ha arribat al seu límit històric.

El poder, convé recordar-ho davant de tant idealisme institucional, no és una categoria moral, sinó material. Es sustenta en múscul econòmic, cohesió política i, arribat el cas, capacitat militar. Europa presumeix del primer, discuteix eternament sobre el segon i ha renunciat deliberadament al tercer, confiant la seva seguretat a una externalització permanent: Estats Units. Una dependència acceptable a la Guerra Freda, explicable als noranta, però senzillament suïcida en el nou ordre multipolar.

Cal a més dir les coses pel seu nom: la Unió Europea, en matèria de seguretat i defensa, senzillament no existeix. No és un lapsus ni una exageració retòrica. La defensa continua sent una competència estrictament nacional, gelosament guardada pels Estats membres, que es resisteixen a cedir sobirania justament en l'àmbit on aquesta resulta decisiva. Brussel·les pot coordinar, finançar programes, emetre estratègies i redactar llibres blancs, però no mana exèrcits, no decideix desplegaments i no garanteix fronteres. Pretendre que això equival a una política de defensa comuna és autoengany.

Aquesta confusió conceptual ha estat formulada amb precisió per Pol Morillas a En el pati dels grans, que Letra Global va ressenyar fa uns mesos. La diferència substancial, escriu, és la que separa parlar el llenguatge del poder de ser una potència. Europa —sosté Morillas— ha declarat ser poder abans de ser potència. Però els Estats que realment manen en el context internacional són potència abans d'exercir el poder, com passa amb la Xina o amb els Estats Units. No és una casualitat semàntica que en anglès poder i potència s'expressin amb una mateixa paraula, power, mentre que en moltes llengües europees aquesta distinció delata una ambigüitat política més profunda.

Perquè el món ja no es regeix per normes consensuades, sinó per zones d'influència. Rússia no dissimula el seu impuls imperial; els Estats Units de Donald Trump, lluny de ser el garant altruista de l'ordre liberal, actua conforme al seu interès nacional; i Europa observa, analitza, redacta comunicats plens de prudència. En aquest tauler, corre el risc de convertir-se en una península il·lustrada del continent euroasiàtic: rica, envellida i políticament irrellevant.

La paradoxa és coneguda. La Unió va néixer per desterrar la guerra del cor del continent, per substituir la força pel dret. Però confondre el desig amb la realitat és l'error clàssic de les civilitzacions en declivi. No es tracta de militarisme ni de nostàlgies bel·licistes, sinó d'assumir una veritat incòmoda: qui no pot defensar-se, no decideix; qui no decideix, acaba obeint.

La primera prova d'aquesta fragilitat europea no vindrà de l'Est, com fins ara suposàvem, sinó del Nord, i en forma de punyalada per l'esquena. Grenlàndia, aquest territori immens, estratègic, ric en recursos i clau en el nou mapa de l'Àrtic, serà el termòmetre. Allà es mesurarà si Europa és capaç d'actuar com a subjecte geopolític o si continuarà reaccionant com un seminari permanent d'experts alarmats. Si la Unió no pot garantir la seva sobirania en el seu propi entorn ampliat, quina credibilitat tindrà davant de Moscou o Washington?

Les reformes en el si de la Unió Europea es fan imprescindibles i apunten en una sola direcció: accentuar la unitat política. Hi ha, però, altres alternatives. Són precisament les que desitja Trump i les que abracen els partits nacional-populistes europeus: recuperar competències, desfer la integració i negociar de forma bilateral, en funció dels interessos creuats de cada país. És la via més còmoda, la més sentimental i també la més perillosa.

Perquè, com ha advertit Emmanuel Macron amb una franquesa poc habitual en el discurs europeu, Europa pot morir. No tant per un atac extern directe, sinó per incapacitat per fer front als instints depredadors del nou imperialisme nord-americà, rus i xinès. No per manca de valors, sinó per absència de poder. I en el món que ve, aquesta combinació no garanteix la pau, sinó la irrellevància.