El gran recaptador
Un home, deia Sartre amb força raó, no és més que els seus propis actes, de manera que a Joan Carles de Borbó caldria jutjar-lo pel que va fer o pel que va deixar de fer
La monarquia espanyola celebra aquests dies els 50 anys de la seva restauració. No val la pena insistir en els detalls de la mateixa. Tampoc en el fet que qui va decidir sobre l'assumpte va ser, en exclusiva, el dictador.
Un home, deia Sartre amb força raó, no és més que els seus propis actes, de manera que a Joan Carles de Borbó caldria jutjar-lo pel que va fer o pel que va deixar de fer. Avui hi ha molts llibres que inclouen documentació acreditativa al respecte. Llibres molt més fiables que la seva suposada autobiografia. Hi ha, per exemple, els dedicats a Adolfo Suárez per dos autors d'enfocament diametralment oposat. José García Abad (Adolfo Suárez, una tragèdia grega) i Gregorio Morán (Adolfo Suárez, història d'una ambició).
Tots dos reprodueixen una carta de Joan Carles, datada el 22 de juny de 1977, i adreçada al llavors xa de Pèrsia, Reza Pahlevi. La font és en ambdós casos Asadollah Alam, ministre del xa. El text de la missiva és molt clar: el rei d'Espanya demana al seu “germà” iranià 10 milions de dòlars per pagar les despeses de la transició i finançar la UCD. Els diners van arribar a Espanya i una part es va quedar a la Zarzuela.
Hi ha un altre text que resulta també molt il·lustratiu. El signen dos periodistes, Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote. El primer és descendent indirecte de Torcuato Fernández-Miranda, que va ser qui va assenyalar a Joan Carles la conveniència de nomenar Adolfo Suárez primer ministre en substitució de Carlos Arias.
El llibre es titula El cap dels espies i està elaborat a partir dels documents acumulats pel general Emilio Alonso Manglano, molts d'ells corresponents a la seva etapa al capdavant dels serveis secrets espanyols. Manglano no només va haver de dedicar esforços a esbrinar què pretenien els terroristes, també va haver de trobar hores per solucionar assumptes d'Estat relacionats amb l'entrecuix i la cartera de Joan Carles de Borbó.
Primer va ser la seva relació amb Marta Gayà, que va provocar serioses desavinences a la família reial amb conseqüències diverses. Així, la infanta Cristina va buscar a vegades remei a l'ampolla, explica Manglano. Durant l'estiu de 1990, sense anar més lluny, la van haver d'ajudar després d'haver agafat una monumental borratxera en una discoteca.
La reina Sofia, premiada ara amb el Toisó d'Or pel seu fill Felip, va buscar consol per altres vies. Algunes, força cares. Una font de la Casa Reial explica a Manglano que no hi havia cap any en què la factura de vestuari baixés dels 40 milions de pessetes (El salari mínim era d'unes 50.010 pessetes mensuals: 300 euros).
Pèrsia no va ser l'única font d'ingressos de la monarquia. També va obtenir diners (i molts) procedents de Aràbia Saudita. Entre altres partides es registren una de 36 milions i una altra de 50 milions de dòlars en ambdós casos. Per les raons que fossin, 18 milions van anar directament als comptes del monarca.
El gestor d'aquests moviments, sempre segons les anotacions manuscrites de Manglano, era Manuel Prado Colón de Carvajal, que probablement també actuava de comissionista. Manuel Prado serà la persona encarregada de gestionar part dels pagaments exigits per Bárbara Rey per no fer públiques les seves relacions amb el monarca. Al juliol de 1994 li va fer arribar un primer abonament de 100.000 dòlars. Després, comunica a Manglano que li ha pagat en total 25 milions de pessetes i que s'ha compromès a un segon pagament i a gestionar-li un programa a TVE.
Fins aquí, assumpte relativament privat (excepte pel que fa a la televisió), però el 1997, l'actriu demana més diners a canvi de no lliurar les imatges a algunes persones que s'hi han mostrat interessades. Per exemple, Mario Conde. S'arriba al compromís d'abonar un primer pagament de 100 milions de pessetes i altres 50 anuals durant 10 anys. Aquesta part es farà amb càrrec a fons reservats i és aprovada, de mala gana, però aprovada, pel que ja era president del govern, José María Aznar.
Comparat amb aquestes xifres, altres maniobres fetes a la mateixa Espanya resulten una minúcia. Així, Ruiz Mateos va demanar a Joan Carles que li donés un cop de mà quan es va intervenir Rumasa, a canvi d'haver col·locat en algunes empreses un amic portuguès del rei i la princesa Margarida. També la intervenció de Banesto va suposar problemes per a la Casa Reial i per al servei secret. Mario Conde va recordar de sobte que havia prestat 90 milions a Joan Carles perquè invertís a Asturiana de Zinc. La nova cúpula del banc va aconseguir tapar l'assumpte.
Ah la Bíblia! Quanta saviesa conté! Molt abans que Sartre associés moral i comportament, Mateu ja havia escrit: “Pels seus fets els coneixereu”. La cosa està clara: Joan Carles de Borbó és el gran recaptador.
