La tecnologia i el sector públic
Les anomenades intel·ligències artificials han de ser els eixos de la transformació del sector públic en alguns àmbits. Qui comença primer arrossega la resta. Aquest camí implicarà un canvi dels paradigmes laborals
En les darreres setmanes s’han donat a conèixer diferents estudis i informes sobre les oportunitats i reptes que les tecnologies, especialment les anomenades intel·ligències artificials (IA), poden aportar en la gestió dels serveis públics. Dos són els documents que crec rellevants, pel seu enfocament específic cap a la millora de l’administració pública.
El primer, impulsat pel professor Almirall, amb un enfocament dels reptes globals que genera la IA; i l’altre, plantejat pel govern de la Generalitat, de caràcter operatiu, el com es pot utilitzar per millorar la gestió del govern:
- La intel·ligència artificial i el sector públic. Escenaris per al 2030 (Esteve Almirall / ESADE – Anteverti, 2024).
- 50 propostes per a la reforma de l’Administració de la Generalitat de Catalunya (CETRA, presidida per Carles Ramió, 2025).
És interessant constatar, sense excloure els enfocaments diferents, que hi ha força coincidències. Serà que els objectius són similars.
La tecnologia no és l’objectiu en si mateix, sinó un instrument per a una transformació del sector públic, convertint el ciutadà en el centre de tota l’acció. Generant dinàmiques proactives en benefici seu, comencem a tenir serveis en l’àmbit de salut que van en aquesta direcció.
L’avís, el recordatori, el seguiment dels pacients, en format en línia, en són exemples. Els avisos per incidències climàtiques, o de situacions de mobilitat, van en aquesta direcció. Perfeccionar els mecanismes, simular situacions, fer prediccions, és una tasca que es genera, acumulant dades.
En aquests àmbits és on les anomenades intel·ligències artificials han de ser els eixos de la transformació del sector públic. Qui comença primer arrossega la resta. Aquest camí implicarà també formació dels treballadors públics. Això significa un canvi dels paradigmes laborals.
Aquest país viu d’una tradició memorística en l’accés a la funció pública amb oposicions que arrenca al segle XIX, quan no existien una sèrie d’eines que, actualment, fan de moltes proves un recurs antic. Cal acompanyar el talent que existeix a l’interior de les organitzacions, que moltes vegades va més enllà de la memòria. Saber utilitzar internet, cercar, indagar, saber fer determinades preguntes, per posar un exemple, pot ser més útil que recordar una data concreta.
Tota aquesta via, no fàcil i no exempta de dubtes i pors, ha d’anar acompanyada d’un procés de generar confiança en la ciutadania.
Hi ha dos exemples que tots sabem que funcionen: la declaració de la Renda i la simulació que t’ofereixen i les multes de trànsit. Cal estendre aquesta seguretat, control, positiu o negatiu segons els casos, a molts altres àmbits. Passar del coercitiu al propositiu és el repte. En aquest àmbit és on s’han de generar les millores, la paraula simplificació i reducció de càrregues, es pot, s’ha d’acompanyar amb un canvi cultural i també organitzatiu.
El funcionari és un servidor públic, en la lògica anglosaxona s’anomena civil servant, Ajudar el veí/ïna, que sovint desconeix els reglaments, és ser solidari.
Cal poder avaluar tots els treballadors, i incentivar-los econòmicament, amb criteris públics i transparents, obviant les qualificacions ideològiques, de raça, sexe i religió. Al món privat està inventat, avaluació any rere any. Cal donar una visió interdisciplinària a la feina de l’administració pública i, amb els canvis que estem vivint, hem d’explicar a la gent que la mobilitat laboral no significa inseguretat. Treballar amb altres departaments en format continu és una oportunitat, i una necessitat actualment.
Les agendes apreten, la ciutadania necessita tornar a poder confiar.
Gràcies per posar els llums una mica més llargs.
