Letra Global resumeix 2025 a través d'una selecció de les millors músiques i sons contemporanis

Amb l'excepcionalitat de les anyades musicals passa una mica com amb les collites de vins. La qualitat se li suposa. L'imaginem. Ara ens semblen bones i creiem que milloraran amb els anys. Però la veritat és que, fins que passi el temps —únic crític veritable, per què ens hem d'enganyar— ningú pot assegurar-ho del tot. 2025 es presenta, en qualsevol cas, com una collita musical d'alta qualitat: un any en què al rigor i la bellesa de les obres s'hi ha unit, de manera poc freqüent, l'èxit de públic. Quan això passa —quan l'alta qualitat i la recepció sensible coincideixen— convé felicitar-se.

S'intueixen, a més, certes directrius per les quals és probable que la música transcorri en les següents dècades. Torna la sofisticació, el gust per l'artesania i l'estudi, l'arrel al costat de la maquineta. L'innegable desgast de la música urbana, lluny d'empobrir-la, sembla anar-li bé. S'hi empelten esqueixos aliens (valgui l'al·literació): així, al trap s'hi suma el folklore, al flamenc l'orquestració barroca, a l'electrònica li escau el pessic soul. En fi, joiosos híbrids de laboratori que aviat, potser, seran bosc.

La portada de l'àlbum de Rosalía, Lux

Lux. Rosalía

El dilema de la major part de llistes d'aquest any consisteix a discernir si és millor escapar del tòpic i baixar el nou disc de Rosalía Vila del número u o ser honest amb la qualitat de la proposta i el profund calat de la seva recepció i deixar-lo en primera posició. Si els discos no són només el que són, sinó també el que els oients volen que siguin, Lux —excessiu, barroc, accessible i hermètic; Simone Weil i ballable— és el millor disc de l'any. Rosalía torna a demostrar que el pop, quan es pren seriosament a si mateix, pot dialogar amb la tradició, la filosofia i l'avantguarda sense baixar del gust popular.

Baby de Dijon

Baby. Dijon

El segon disc de Dijon —reconegut compositor de temes aliens— ha revolucionat el món del R&B i el pop tradicional. Una barreja de sons processats (a l'estil Frank Ocean) i l'herència d'Ottis Redding o Sam Cooke. Falsets, tendresa, moments rítmics que recorden Prince, tot és bell, tot emotiu en aquesta obra que celebra la recent estrenada paternitat del compositor. Excessiu collage de veus (porta a cantar amb ell a Cara Delevingne o Justin Vernon) que passa de la felicitat a l'obsessió en una muntanya russa que, alhora, fascina i emociona.

Bad Bunny

Debí tirar més fotos. Bad Bunny

Diuen els fanàtics de Benito que és el Bob Dylan del segle XXI. Però quin Dylan? Ja que Dylan n'és molts. En aquest disc diguem que s'assemblaria al Zimmerman de la primera etapa (on la denúncia política i social estava en primer pla) però canviant la guitarra acústica pel vocoder i el festival de New Port per una festa caribenya a les tres de la matinada. Bad Bunny signa aquí un disc marcat per la consciència porto-riquenya. El resultat és un àlbum, d'alguna manera, anticomercial, que recorda la salsa i el merengue, però també la tristesa. Al festí de ritmes s'hi suma l'escriptura més autobiogràfica del boricua fins ara. Memòries nostàlgiques i reivindicatives d'un món —el Puerto Rico que ell va conèixer de jove— que està a punt de desaparèixer.

For Melancholy Brunettes (& Sad Women)

For Melancholy Brunettes (& Sad Women). Jazz Breakfast

Michelle Zauner deixa anar aquest “Per a dones melancòliques i dones tristes, quatre anys” després de la seva exitosa eclosió amb Jubilee. Mentrestant, s'ha semiretirat a Corea del Sud (el país de la seva mare difunta) per rumiar bé les cançons d'aquest nou treball. Folk de luxe, cambra pop, tocs country per a una col·lecció nostàlgica però sense dramatisme. En aquest any de tanta exuberància la bellesa d'aquest àlbum és un respir. La poma després de la gran menjada. Ah, i per arrodonir-ho hi surt fins i tot el mateix Jeff Bridges (el nostre estimat El Nota de El Gran Lebowski) que amb la seva veu trencada amplia el carisma d'un disc ja carismàtic.

Hasiera Bat

Hasiera Bat. Gorka Urbizu

Després de la seva dilatada carrera al capdavant de Berri Txarrak, el navarrès Gorka Urbizu publica el seu primer disc en solitari. Hasiera Bat (Un començament, en eusquera) proposa cançons nues, sostingudes per melodies clares i una escriptura que renuncia a l'accessori per abraçar la veritat. La llengua materna com a cordó umbilical i introspectiu. Produït per Joan Pons (autor del molt reivindicable Eril, Eril, Eril) el so és d'un minimalisme colpidor. Austeritat radical que aconsegueix que la cançó s'aguanti per si mateixa, sense trampa ni cartró.

The Clearing

The Clearing. Wolf Alice

La banda britànica es treu els complexos de sobre i signa la seva entrega més desinhibida. Queden enrere l'estètica grunge dels seus inicis o les guitarres banals. Aquí es dediquen a revisitar el llegat del rock dels 70 més sofisticat. Mai la relectura de Fleetwood Mac o ABBA havia estat tan nutritiva. Pianos, escales i una veu —la d'Ellie Rowsell— capaç de transitar entre la fragilitat i la contundència d'Axl Rose.

Get Killed

Get Killed. Geese

Get Killed és un disc excessiu i nerviós, que fa de la imperfecció virtut. La banda de Cameron Winter entén el post punk com una picadora industrial d'estils, referències i actituds que se superposen sense jerarquia. Hi ha ecos de l'art rock novaiorquès i del funk esbojarrat. La cosa sona a Talking Heads o Radiohead però sense la càrrega intel·lectualoide.

La vida era més curta

La vida era més curta. Milo J.

Una de les majors sorpreses de l'any. Disc doble que desborda talent sincrètic, capaç de dialogar amb el folklore del Riu de la Plata sense perdre la contemporaneïtat rapera. La vida era més curta destaca per una escriptura precoçment lúcida, per una mirada generacional —Camilo té ara 19 anys— tan atenta al passat com al que vindrà. Al disc conviuen miners i jacarandàs, nens pobres amb beats actuals, cors com camalots —aquestes illes d'herba a la deriva que tant abunden al riu Paraguai— sense fricció. Més que una promesa, el disc funciona com la confirmació que en Milo J és la nova estrella de la música del sud del continent americà.

Songs of Odysseús

Songs of Odysseús. Herman Dünne

David-Ivar, el nostre antiheroi favorit del negoci musical porta el seu pols antifolk (aquella estimulant escena que tant va triomfar als 2000) a la seva quintaessència més joiosa. El tipus porta tota la seva carrera acostant-se i allunyant-se del mainstream (un dels seus temes va arribar a ser la cançó d'un d'aquells anuncis d'estiu de cervesa) no sabem si amb perspicàcia o tristesa. Reuneix ara les primeres versions crues d'algunes de les cançons d'Odisseús, el seu últim disc d'estudi. Ens trobem aquí amb la cruesa meravellosa i imperfecta. Només veu i la seva Martin de 12 cordes gravades amb un radiocasset Sony. Enganxoses, belles, d'una senzillesa desarmant. Per escoltar, per exemple, mentre esmorzes un dimarts. A vegades la música (també) pot ser això.

El cos després de tot

El cos després de tot. Valeria Castro

La definitiva consagració de la cantautora canària ha arribat amb aquest disc d'una sentimentalitat demolidora. Gravat entre Mèxic DF i Madrid de la mà del productor entre d'altres de Natalia Lafourcade, l'àlbum s'alimenta del desgarrament consubstancial a certa cançó mexicana, com una Chavela Vargas posada al dia. La cauterització de les ferides emocionals. L'aprenentatge del perdó. Una mena de cantautora en la línia de Silvia Pérez Cruz. Fa olor de futur clàssic del pop d'aquí.