Espies, petroli i negocis de sang durant la Guerra Civil

Cap de les condemnes morals que els homes més savis del món –i també els més ignorants– han fet al llarg de la Història sobre les guerres han aconseguit impedir o aturar-ne cap. Tampoc han evitat el seu impacte destructiu sobre la vida, la geografia, l'economia i les societats que les han patit, quan no provocat. Caldria preguntar-se pels motius d'aquest fracàs: ningú –en el seu sa judici– lloa les bondats de les matances col·lectives, però aquesta consideració maligna no ha paralitzat mai la maquinària de les armes.

Entre les raons que donen per justificar aquesta contradicció figura la maledicció genètica que turmenta l'ésser humà des de l'origen mateix dels temps: la discòrdia bíblica entre els dos fills d'Adam i Eva i el consegüent primer assassinat –la mort d'Abel a mans de Caïm– de la Història Universal. Altres, com Hobbes al seu Leviatán, ofereixen una explicació filosòfica: Homo homini lupus (L'home és un llop per a l'home).

El filòsof Thomas Hobbes VIQUIPÈDIA

Sense ser-ne cap d'elles incerta, ambdues respostes obvien un fet indiscutible: no hi ha mètode més eficaç per fer molts diners en poc temps que les indústries que es basen en la desgràcia aliena. Les guerres són un negoci extraordinari. I les seves víctimes –des de la perspectiva mancada d'ètica que tenen els negocis– simples danys col·laterals. Riscs de l'ofici de matar.

Paradoxalment, en els estudis sobre les grans conteses, des de les guerres antigues fins a les contemporànies, aquesta interpretació és inexistent o, en el millor dels casos, secundària i lateral. Els historiadors expliquen les causes polítiques de les guerres però no sempre reparen –i sens dubte no amb la profunditat necessària– en els factors econòmics dels conflictes.

Francisco Franco Redes

En les guerres primitives als guerrers –ja fossin nobles o soldats del comú– se'ls oferia un repartiment de terres i el dret al botí, però la veritat és que el negoci major ja no són el territori i les persones –sobretot les dones i els esclaus– sinó la guerra mateixa. En alterar l'organització social fins a dislocar-la, provocar escassetat i causar fam, dolor i mort, la indústria bèl·lica converteix el lloc on succeeixen les batalles en un mercat excepcional per fer molts diners.

Les guerres civils, les més cruels de totes, no són una excepció. Especialment la gran contesa espanyola del segle XX, els efectes –i fortunes associades– de la qual s'estenen fins al nostre present. A estudiar aquesta perspectiva del nostre drama històric s'hi han dedicat durant tres anys l'historiador Ángel Viñas i l'economista i enginyer Guillem Martínez.

'L'or negre de Franco' CRÍTICA

Tots dos signen un assaig de documentació històrica –L'or negre de Franco. Petroli i espionatge a la Guerra Civil (Crítica)– que explora la importància del negoci dels combustibles fòssils i els seus derivats –gasolines, olis i lubricants, la sang de les guerres contemporànies– en la victòria franquista sobre el govern de la Segona República entre 1936 i 1939.

El treball de Viñas i Martínez mereix elogis per l'encomiable tasca d'investigació en arxius, memòries i diferents fonts documentals, incloent-hi els annals corporatius de les companyies –espanyoles i estrangeres– que van intervenir en aquest capítol de la contesa. El seu llibre pateix, però, de les eines narratives que requereix una relació històrica per transcendir l'estret àmbit dels especialistes.

Camió de repartiment de Campsa a l'Espanya del monopoli del petroli

La història que investiguen és apassionant –com van aconseguir els colpistes guanyar la guerra només dos mesos després de l'aixecament?– però, per ser compresa en tota la seva transcendència, necessitava d'eines literàries poderoses per dosificar les dades i introduir els fets i els personatges amb creativitat. Viñas i Martínez han preferit, al contrari del que caracteritza la tradició britànica d'historiadors, sacrificar en el seu llibre la forma del relat a l'abundància de dades. És la seva opció. Però l'efecte que causa en el lector és el de trobar-se davant d'una valuosa monografia acadèmica més que davant del que enuncia el títol: una mena de novel·la (sense ficció) sobre l'espionatge, els negocis bruts i la sang de la guerra.

La seva aportació documental, en qualsevol cas, és valuosa, encara que es vegi interrompuda massa sovint per la tendència d'ambdós a reiterar les seves aportacions a la lectura de la Guerra Civil amb una constant, innecessària i gens modesta recurrència. L'or negre de Franco explica gràcies al seu desplegament documental com la República tenia perduda la guerra des del principi gràcies a l'habilitat dels colpistes per, a més de comptar amb el suport de Mussolini i Hitler (Itàlia i Alemanya, igual que Espanya, havien d'importar petroli), garantir-se els subministraments de les grans companyies nord-americanes del petroli. Primer amb la Standard Oil de New Jersey i, després, mitjançant un acord durador, amb la Texaco.

Cartell publicitari de Texaco

Aquest vincle comercial va ser obra de personatges com el plutòcrata Juan March o Demetrio Carceller, home de confiança de la banca i la burgesia catalana des dels anys vint fins als seixanta i, durant el cor de la postguerra (1940-45), en els anys del racionament i l'estraperlo, ministre d'Indústria i Comerç amb Franco. La trajectòria d'ambdós, plena de misteris, ombres inquietants i una notable habilitat per fer diners, corregeix llocs comuns sobre el suport que va rebre el bàndol franquista i documenta la manera de fer negocis –sempre amb un peu a la política– del capitalisme espanyol.

Franco tenia el suport de els monàrquics (als quals va menysprear), els falangistes (als quals va sotmetre), els terratinents agraris del Sud, els industrials catalanistes i els governs de l'Eix, a més de l'obediència de l'exèrcit, però cap d'aquestes lleialtats li hauria garantit el triomf si aquests dos homes, nascuts en la més absoluta misèria i enriquits gràcies a la seva astúcia, als seus contactes, i a la seva manca d'escrúpols legals i morals, no haguessin contribuït a la seva causa. Especialment en el cas del segon, que va ser l'actor secundari que va garantir el subministrament dels combustibles que necessitava el dictador.

Demetrio Carceller Segura

Juan March Ordinas, per Ignacio Zuloaga

A aquests dos s'hi sumen altres personatges, com els alts executius de la Standard Oil (Walter Clark Teagle) i la Texaco (Torkild Rieber), dos taurons dels negocis que van ajudar els colpistes. Franco tenia encarrilada la Guerra Civil al setembre de 1936, encara que els aixecats pensessin en un cop sobtat, hipòtesi que es va frustrar per la decisió de la República de resistir, gràcies al petroli, els avions italians i alemanys i a la xarxa d'espionatge dels monàrquics a França, a la qual es van sumar els serveis d'intel·ligència de les companyies petrolieres, que informaven el cabdill de les xarxes de subministrament de l'enemic perquè –amb l'ajuda militar d'Itàlia i Alemanya– enfonsessin els mercants i, d'aquesta manera, deixessin sense petroli i gasolines els republicans, que, després de perdre els ports de la Texaco, van haver d'adquirir aquests recursos estratègics de la Unió Soviètica, la intermediària de la qual abans i en els anys del monopoli estatal de Campsa va ser la companyia Petróleos Porto Pi, propietat de Juan March.

Torkild Rieber, president del consell d'administració de Texaco.

L'aliança entre els magnats del petroli nord-americà i els militars franquistes era lícita en termes legals –el cru quedava fora de les activitats no permeses per l'Administració estatunidenca amb tercers països en guerra– i no va ser desinteressada, ja que, encara que existís una generosa línia de crèdit –pagament a 90 dies– i no es cobressin els flets marítims, el bàndol sublevat va haver d'abonar les seves comandes, igual que va succeir amb l'ajuda dels italians i els alemanys.

Els combustibles refinats van permetre volar als avions que bombardejaven els fronts de guerra i mobilitzar les tropes de Franco, instal·lat a Burgos, on Carceller, director de Cepsa, la petroliera privada, havia arribat caminant des de El Escorial després de fugir disfressat del Madrid roig. Dies després d'arribar a Burgos amb el que duia posat, l'empresari aragonès, criat a Terrassa, enriquit gràcies als seus contactes i acords amb les companyies americanes i veneçolanes, i propietari de la refineria de Tenerife (el port d'arribada dels petrolers, aliè al monopoli), ja era en un hotel de Lisboa, negociant amb els agents internacionals els subministraments del bàndol de Franco, que es va quedar amb Espanya com a botí durant quaranta anys gràcies als seus soldats del petroli. Tots van morir rics.

Anunci de la Texaco (1928)