Antoni Pampliega: "Vivíem al costat de la primera línia del front, perquè com a 'freelance' no ens podíem permetre res millor"

El 7 de maig de 2016, Antonio Pampliega va ser alliberat després de gairebé tres-cents dies de segrest a mans d'Al Qaeda. La tortura psicològica i física que va patir gairebé li costa la vida. Va aconseguir sortir i explicar el que va viure en el seu primer llibre –A la foscor (2017)–, i si en aquell, el veterà corresponsal narrava com va ser el seu particular infern, en el seu últim treball ofereix un testimoni novel·lat, escrit en profunditat i en primera persona sobre la guerra de Síria i els seus corresponsals: els Cowboys de l'infern (Editorial Diéresis). 

Amb això, Antonio Pampliega (Més-Que-perfecte del Camp, 1982) tanca la seva etapa com a periodista de guerra. Així ho confessa en la carta al lector que dóna inici a la novel·la, i també ho ha assegurat en la presentació que ha tingut lloc a la llibreria Altaïr de Barcelona “He posat molt, ho he posat gairebé tot, perquè volia dir fins aquí”.

Cowboys a l'infern, no obstant això, és una novel·la de ficció, basada en fets reals, tal com ha assenyalat a l'inici de l'acte el seu editor en Diéresis, José Ángel Martos. “És un híbrid, un salt qualitatiu per a la nostra col·lecció”, ha assegurat, destacant alhora que la novel·la va per la seva “tercera edició,” i que “fa només quatre mesos que va sortir publicada”.

'Cowboys a l'infern', amb la fotografia de Javier Manzano Editorial Diéresis

"Antoni, tu no tens un treball, tens un hobby molt car". Per al periodista i escriptor, aquesta frase destaca no només perquè la digués el seu propi pare, també perquè resumeix, amb una ironia que caracteritza el seu propi sentit de l'humor, la percepció que la majoria té del treball de corresponsal de guerra. 

La motivació que va guiar a Pampliega i els altres freelance, té a veure amb l'halo de romanticisme que revestia aquesta figura. No obstant això, com es veu en Cowboys a l'infern, lluny estaven de ser considerats herois. Van xocar de front amb la realitat d'una professió que està en crisi: els mitjans, va explicar, "sabien que era vocacional. D'aquí molts se'n aprofitaven".

Fotografia d'Antonio Pampliega

Però, davant la pregunta del seu editor sobre si va valer la pena, Pampliega no es va demorar a dir que sí. Malgrat haver estat segrestat, de patir estrès postraumàtic, pel qual va explicar que ha de seguir un tractament psiquiàtric, el corresponsal va respondre que "sense dubte". I va llançar una reflexió al públic. 

"Si no hi hagués hagut un fotògraf durant la alliberació d'Auschwitz, ningú ho hauria cregut". Si no hi hagués 'cowboys de l'infern', si no els 'valgués la pena', ningú sabria fora de Síria, Afganistan, Congo, i avui, Ucraïna i Gaza, la foscor que es ceny sobre aquestes poblacions. 

"És la nostra funció, a això ens dediquem", va sentenciar Antonio Pampliega, "perquè sense aquestes fotografies, Auschwitz no hauria existit". 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial