Karl Kraus i les miniatures del gran titellaire de l'univers

“Al principi va ser la premsa; després va venir el món”. Aquestes línies escrites per Karl Kraus (1874-1936) per a un cuplet teatral condensen, malgrat la seva extrema senzillesa, la concepció del món del gran autor austríac, periodista en contra dels diaris, obstinat llop estepari que, com sol passar amb els individus solitaris, va projectar la seva literatura sempre cap a l'espai públic, deixant entreveure els secrets de la seva intimitat. Mai no hi va haver, però, escissió entre obra i vida: Kraus, indomtable crític de la Viena anterior, successiva i posterior a la Gran Guerra, editor unipersonal de la revista Die Fackel (La Torxa), dels textos de la qual va fer en el seu moment una antologia per al segell Acantilado Adan Kovacsics, el seu millor traductor i gran herald en català, vivia pel periodisme i el teatre, disciplines que alimentava gràcies a la seva condició genètica d'espectador del present.

Kraus va ser, malgrat la censura, el testimoni crític i insubornable d'un temps travessat per la crisi de la cultura europea i que tindria en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) el seu particular Apocalipsi. Sobre les conseqüències d'aquest conflicte, primer a la seva revista, i després com a llibre (la primera edició data de 1922), va escriure Die letzten Tage der Menschheit (Els últims dies de la humanitat), un colossal fris dramàtic dividit en cinc actes i més de dues-centes escenes, amb pròleg i epíleg, on recull totes les veus, crits, mentides i paraules d'un conflicte que, amb independència de la seva brutalitat –va ser la primera guerra moderna i, en cert sentit, industrial–, va mostrar el gran titellaire de l'univers en els temps de la modernitat.

Karl Kraus

Tot i que hi ha hagut molts intents, es tracta d'una obra irrepresentable. “La seva extensió equival més o menys a deu vetllades segons la mesura humana del temps, i ha estat ideada per a la seva posada en escena en un teatre del planeta Mart”, escriu el mateix Kraus, que adverteix tot seguit als seus lectors: “El públic d'aquest món no seria capaç de suportar-la. Perquè és sang de la seva sang, i el contingut és el de tots aquests anys irreals, impensables, inabastables per a una ment desperta, inaccessibles per a la memòria i només conservats en algun somni sagnant, anys en què personatges de l'opereta van interpretar la tragèdia de la humanitat”.

L'editorial barcelonina H&O acaba de publicar, en una versió revisada i ampliada per Kovacsics –a la qual acompanyen epílegs d'Elfriede Jelinek i Clemens J. Setz i un apèndix amb imatges i documents inèdits al nostre país–, la que sens dubte està cridada a convertir-se en l'edició definitiva d'aquesta monumental sàtira sobre l'instant en què mor el segle XIX i comença el segle següent. Un llibre actualíssim –el nostre present es torna a omplir de guerres i d'autoritarismes– i que, entre moltes altres coses, indaga sobre la perversió del llenguatge que acompanya les calamitats històriques. Kraus concebia el seu periodisme i el seu teatre com una forma de crítica estilística. De filologia retòrica. No tant a la manera de l'hermenèutica sinó com un mètode de treball.

'La Torxa' ACANTILADO

Una de les seves grans troballes, convertida després en un principi universal, és la constatació de com el fanatisme i la propaganda instauren el diktat del lloc comú, separant el llenguatge de l'emoció i el pensament mitjançant l'ús obsessiu de fórmules expressives codificades. Una lliçó infal·lible: els idiolectes, tan de moda al nostre temps, on molts individus ja parlen com si fossin algoritmes, a través de fórmules, sempre són el preludi de la debacle intel·lectual que precedeix la desvinculació d'una societat amb la realitat. Si a Die Fackel Kraus combat –a la manera de don Quixot– la perversió de la premsa, que considera un instrument al servei del morbo i condicionat pels interessos del poder, a Els últims dies de la humanitat trobem la posada en abisme d'aquest drama en què, com assenyala Kovacsics en la seva magnífica introducció, desapareix l'home tràgic, i per tant també els herois, i quedem “nosaltres, una fauna serpentejant de ufanosos morts vivents, impulsada per qui sap quin vent, qui sap cap a on”.

En aquest enfonsament no hi manca humor, com es pot veure en alguna de les escenes del llibre, on després de l'atemptat de Sarajevo que va marcar l'inici de la guerra, Kraus disposa el quadre grotesc d'una galeria de tipus –polítics, militars, nobles, proletaris, prínceps, mercaders o venedors de diaris, entre altres criatures– més interessats en veure i ser vista en les honres fúnebres del magnicidi que conscients de l'infern que els esperava.

Tropes austríaques a la frontera amb Sèrbia durant la Gran Guerra

Aquesta estampa, vivíssima, és un retrat d'aquell moment històric, però alhora representa la inconsciència i la frivolitat d'una Europa atrapada en la seva pròpia autodestrucció moral. Kraus registra l'opereta a partir de les veus, les notes dels diaris, les trobades als cafès, les converses de carrer, els noticiaris, la propaganda, el patrioterisme professional i la corrupció del seu gremi, que col·labora en tot aquest naufragi, i que l'escriptor resumeix en imatges com la del cadàver de Cesare Battisti després de ser ajusticiat pel seu botxí, Josef Lang, que posa satisfet amb el fruit (inanimat) del seu esforç.

Hi ha qui interpreta el drama krausià com un al·legat antibel·licista. Sens dubte ho és, però la seva ambició (totalitzadora) transcendeix aquesta lectura estreta. El que s'exposa davant els ulls dels lectors d'aquest llibre és un suïcidi col·lectiu que discorre en paral·lel al so de la xerrameca d'una legió de xerraires que canten, defensen, justifiquen i exalten la guerra, quan no s'enriqueixen amb ella. La missió de Kraus, igual que el Funes de Borges, és registrar-ho tot, fins al detall més ínfim, i reproduir-ho, retornar-ho a la vida figurada del teatre, convertint-ho en memòria.

Josef Lang, botxí, posa somrient després d'ajusticiar Cesare Battisti, diputat del Reichstat vienès per Trentino

Tots els parlaments del sense fi de personatges que poblen aquests dies crepusculars de la civilització europea –captats per l'escriptor austríac amb una oralitat que Kovacsics adapta a un català meridional– van ser dits. Les escenes i els escenaris no són imaginaris, sinó documentals. I la perspectiva, igual que li va passar a Valle-Inclán, que va exercir de corresponsal a la Gran Guerra, quan va sobrevolar en avió els diferents fronts de combat, ens descobreix una realitat inesperada i permet saltar del relat lineal a la narració simultània.

Els quadres socials de Kraus, caricatures similars a les d'una novel·la gràfica que en comptes d'il·lustració s'expressés a través del vendaval de les paraules, succeeixen en un temps únic, no en progressió. El llibre té una clara vocació de collage. És la suma d'aquestes miniatures, la convergència entre els diferents fragments de la realitat, el que dota de tota la seva força i originalitat el cru retaule de titelles de Kraus.

'Die letzten Tage der Menschheit¡ (1922)

Des del punt de vista intel·lectual, Els últims dies de la humanitat és l'anunci del canvi d'era que condueix fins al nostre present. Perquè el que s'assassina als camps de batalla de 1914, a més d'homes, són les paraules, mentre a les reraguardes –Berlín i, especialment Viena– es conspira contra la veritat. La civilització de l'engany, en la qual tots habitem, en siguem o no conscients, irromp a Europa en aquell moment. “Una mentida, una mentida diària de la qual fluïa la tinta de la impremta com sang, una –la mentida– alimentant l'altra –la tinta– i separant-se per crear un delta en el gran oceà de la bogeria”, escriu Kraus que és una mena de profeta de la calamitat.

La seva tasca té quelcom d'immolació: aixecar una acta tan exacta i diàfana de la veritable condició humana no és una feina que els retratats al llenç agraeixin amb elogis. Res d'això va aturar l'escriptor austríac, que sabia que la seva obra perduraria en la mesura que no participés del fingiment general de la seva època. Kraus pot ser considerat un neuròtic, algú incapaç de deixar passar una errada o tolerar una coma mal posada als quaderns de Die Fackel. Però també va ser el millor cronista de com el nacionalisme, causant de totes les guerres europees, perverteix la vida social de les democràcies i destrueix la llibertat, abans de conduir la gent a una tragèdia. La Gran Guerra va suposar l'extermini de tota una generació de joves que, guiats pel van idealisme dels qui no combatien, van ser rebentats a les trinxeres. Ningú no va explicar a aquells morts que la pàtria exigia ser víctimes d'una carnisseria.

'Els últims dies de la humanitat' H&O

A Els últims dies de la humanitat hi ha, i en abundància, retrats de víctimes i botxins. Monòlegs, diàlegs. Sàtira i espant. Humor i escenes de desesperació. Hipocresia i perversió. El que no hi ha són herois. Ni èpica. Ni epopeia. És un món similar a una topografia lunar. Un paisatge d'hienes. Una ombra que camina. L'actor que es pavoneja a l'escenari i al qual ja no se sent més. Una crònica de Kakania. El fou i no hi hagué res de Cervantes. “El conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res” de Shakespeare. Una obra mestra absoluta.

Col·lecció d'exemplars de la revista 'Die Fackel'