Properci o la humiliació de la lleialtat

Com passa amb altres lírics monomaniàtics el primer poema de Properci sembla contenir el més important del seu programa. Quan els seus  versos es posen en marxa ja coneix la seva estimada Cíntia, ja ha experimentat com l'amor humiliava el seu orgull de jove seductor, i fins i tot ha trobat la seva meta vital: “Ser fidel en un amor sempre segur”, o, en paraules més prosaiques, la lleialtat romàntica i sexual.La poesia de Properci arrenca on la de Tibul acaba. Allà on a Tibul li va costar anys i desenes de poemes aprendre que l'amor és patiment i humiliació, Properci sembla comprendre de manera innata que el medi natural de l'amant és la submissió.

El contrast entre Tibul i Properci resulta il·lustratiu en la mesura que ens ofereixen dues visions gairebé oposades de l'amor. Per a Tibul es tracta d'un repte d'interès i càlcul que es juga des de moltes perspectives, cadascú amb els trumfos que té (diners, joventut, poder o atractiu); un sentiment que només arribem a comprendre després d'haver estimat molts cossos. Tibul pot ser violent però en el fons mai deixa de ser un home pràctic, un estratega.

Properci és un maniàtic de la fidelitat. Només podem experimentar en profunditat l'amor si ens rendim a la fidelitat. Un sol cos (i les múltiples capes de la seva personalitat) poden ensenyar-nos-ho tot: “De molt serveixen la felicitat i la constància en l'amor / qui pot donar molt, viurà amb un molts amors”. Està en contra de la violència, la seva estratègia és sotmetre's i implorar. Allà on Tibul menysprea la guerra, Properci rebutja el càlcul, els artificis i l'estratègia. La seva moral és la sinceritat, l'exposició vulnerable el seu mètode:

Properci

“L'amor, nu, menysprea la bellesa artificial.

Contempla els colors naturals de la terra,

la heura creix més forta si neix silvestre,

l'arboç més bell neix a les coves solitàries,

i l'aigua sap córrer per llits que ningú li ha ensenyat,

a la costa li basta amb els seus colors per atreure les petxines,

i quina ensenyança milloraria la dolçor del cant dels ocells?”

De tota aquesta sinceritat sense artifici en deriva una exigència de lleialtat que amb prou feines una amant entre cent seria capaç de complir, i aquí comencen els problemes de Properci: Cíntia no és una d'elles.  Però abans que apareguin les dificultats Properci se sent tan orgullós dels seus principis que es converteix en el conseller d'altres amics homes, amb els quals ha establert una franca confiança eròtica. Així defensa davant Baso la seva monomania: “Per què no deixes passar el que em queda de vida / en la meva estimada i familiar esclavitud?”. I així intenta encomanar al seu estimat Gal les avantatges de caure als peus d'un amor:

“Ja no abandonarà els teus somnis, ja no abandonarà els teus ulls,

ella, dominant, sap bé com encadenar un home”

Llavors Gal gaudirà i patirà pels mateixos motius que Properci, l'entendrà per fi i podran consolar-se mútuament:

“Jo amb tot el meu cos no sóc ningú,

i tampoc t'ajudarà la noblesa quan t'enamoris

[…]

i si deixes alguna empremta d'infidelitat

el teu nom es transformarà de seguida en una paròdia”.

Properci tampoc pot acompanyar el seu amic Tul a uns dies de navegació per l'Egeu ja que viu “sota un signe cruel”, on la paraula crueltat transparenta les delícies i intensitats sense les quals sospitem que la vida ja no li sabria a res. El retenen les abraçades, les paraules i els “commovedors precs” de Cíntia; i la noia li promet que si decideix marxar no dubtarà a gratar-li la cara fins a desfigurar-lo.

Properci no intenta convertir Tul, reconeix en el seu amic el jove que només ha tingut cor per la pàtria, i el ciutadà que mai cedirà a l'enamorament. A qui no perdona és a Pòntic: el descobreix abatut i suplicant davant les regles que li imposa una esclava acabada d'adquirir i li dedica un t'ho vaig dir, un ja veuràs ara i un rendeix-te de manual:

“El dolor i les llàgrimes m'han convertit en un expert,

tant de bo, lliure de patiments, se'm pogués dir ignorant!

[…]

Encara no estàs prou pàl·lid, t'esperen flames més ardents,

gairebé només pateixes l'espurna de la futura desgràcia.

[…]

Sigues humil, reconeix com més aviat millor la teva bogeria:

només si admetis per qui et consumeixes alleujarà el teu amor”.

'Poemes' BOSCH

Ampliem la perspectiva: Catul estima barrejat amb l'agitació del fòrum: una ocupació més en la seqüència de banys, visites a l'advocat, sopars i festivitats que teixeixen la vida d'un ciutadà romà; Tibul identifica l'amor amb una retirada de les convencions socials i les responsabilitats civils, un adéu a les armes a recer de la fantasia de refugiar-se en una Edat d'Or camperola; però cap d'aquestes vies satisfà Properci: tan incapaç d'abandonar Roma com d'integrar-se en la vida quotidiana; el lector sospita que se sentiria ofès si el confonguessin amb un d'aquells ciutadans que no estan marcats pel foc de l'amor. Properci s'identifica amb el malalt, amb el boig: el desvari és el trop central de la seva idea d'amor. 

Bona part d'aquesta bogeria deriva de la intensitat del seu lliurament, però també de la terrorífica constatació que no n'hi ha prou amb oferir una lleialtat sense fissures per alliberar-se dels alts i baixos de l'amor. Res d'això!  Properci també viu muntat a la roda de l'amor, encara que es mantingui impertorbable, aferrat als seus ideals, encara que no canviï d'estratègia com Tibul, l'amor no deixa de sacsejar-lo. Així passa de l'eufòria per haver triomfat sobre un rival, a sentir una enyorança molt intensa per l'absència de la seva estimada; ara es lamenta que Cíntia es prepari per a altres (i aprofita, implacable, per recordar-li que ell seguirà amb el seu: “abans deixaran de córrer els rius cap al mar / i desorganitzarà l'any el seu rumb / que el meu amor per tu es modifiqui al fons del meu cor”), i unes pàgines després intenta persuadir la porta de la seva estimada perquè s'obri, argumentant que en trobar-la tancada ell mai ha bramat ni escrit poemes obscens, sinó que li ha estampat petons.

Tot i estar submergit en la monomania de la seva fidelitat Properci satisfà la directiva Juan Benet, segons la qual només admetrem que un escriptor domina el seu estil quan és capaç de sortir, encara que sigui per un moment, de les claus temàtiques o formals per les quals el reconeixem. I just assolida la meitat de la seva producció  (II, 22A) Properci es descobreix com el poeta que hauria pogut ser deslligat del jou de la lleialtat. Recorre els carrers de Roma com a teatres edificats per a la seva perdició, plens de noies davant les quals no se sent obligat a escollir: totes tenen els seus defectes, però totes li agraden per igual, hi ha algun motiu per no sotmetre l'amor als capricis del gust? Aquest Properci inesperat, gairebé inversemblant, assegura que la natura el va pastar de manera que està sempre enamorat, que una estimada mai serà suficient per a ell, i que quan intentin governar-lo els recordarà que ja n'hi ha una altra esperant-lo.

Properci remata el poema amb una comparació feble (“amb més tranquil·litat amamanta una mare si té dos fills”) i, ¿no preferim trobar en els nostres poetes els seus trets habituals? El Properci de II, 22A (com el Properci cínic que apareix a II, 16 descrivint el pretendent ric de Cíntia amb una agressivitat més pròpia de Catul) sembla vestit amb retalls de vestits aliens, i encara que entenem que el poeta obri línies de fuga (fins i tot per reafirmar-se després en la seva línia habitual) estem desitjant que es tregui la màscara.

Properci millora quan abandona els sostres baixos d'una promiscuïtat impostada i el despreniment cínic (“Han passat tants dies que ja no em ve de gust el teatre / faig orelles sordes als amors infames”), quan decideix ser més concret i personal, si aixeca acta dels greuges comesos per Cíntia, en decidir-se a recórrer el seu laberint d'inculpacions i exculpacions patològiques.

En un poema el veiem perdonant les infidelitats passades de Cíntia (“botí per als centaures enmig de la seva embriaguesa”) a canvi que el temps no arrugui la seva bellesa, en un altre ens recorda com l'amor transforma la ferocitat dels joves en una submissió que ja no distingeix el just de l'injust; aquí examina la seva adaptació a les ires que desperten les seves coqueries amb altres (“només sentiràs dolor la primera nit / totes les penes de l'amor són lleugeres si les superes”), i just després ens ofereix un serè informe sobre la paranoia dels gelos:

“Em molesten ls retrats dels joves,

em molesten els noms que es pronuncien,

em molesta el nadó silenciós al seu bressol,

em molesta que la teva mare et faci tants petons

m'irrita la teva germana i aquesta amiga que s'acosta amb tu,

tot em molesta, sóc tímid (perdona les meves pors),

i fins i tot al teu costat imagino homes amagats sota la teva túnica”.

'Elegies' CÀTEDRA

Ara es queixa per la degradació dels costums (“L'aranya cobreix els temples del pudor / i les males herbes han conquerit els panteons abandonats”), després es posa filòsof (“Tot canvia, canvien també els amors / o vences o ets vençut, així és la roda de l'amor”); en un poema es lamenta que la dona només s'esforci per destacar en l'engany (“dominar l'amant amb promeses / s'assembla massa a tenir les mans tacades de sang”) i en el següent s'alegra que a Cíntia la facin fora de Roma, convençut que entre els garrofers i les cabres no la assetjaran els seductors; aquí s'arrossega recordant a la seva estimada que per molt que progressi en la ingratitud la seva fidelitat és indestructible (“ho patiré tot”), i allà intenta intimidar-la constatant que el futur que espera als seus encants són el fèretre i la cendra. ¿I no és un cop baix que la consoli després que un altre amant la deixi plantada amb aquest vers enverinat: “ell és lliure i canta, i tu, crèdula, dorms sola”?

Cíntia, Cíntia, Cíntia i més Cíntia. Però Properci no enganya el seu lector, amb ell les cartes sempre són sobre la taula:

“Quan en inclinar-se al son tanca els ulls

si la mira el poeta troba mil temes originals.

[…]

Faci el que faci i digui el que digui,

d'una fotesa extrec una gran història”.

De nou la comparació amb Tibul il·lumina Properci. Per molt que s'indigni i desenvolupi fantasies d'agressió Tibul és sobretot un poeta gaudidor que aprofita la menor oportunitat per transmetre'ns el plaer que li proporcionen les seves amants. Properci es recrea en els patiments i insatisfaccions que li imposa la lleialtat, de manera que brillen amb llum pròpia els escassos poemes celebratoris, com la reeixida nit d'amor de II, 15, on recupera la idea catuliana que els petons dels enamorats estan més enllà del còmput, i reforça la seva convicció que no s'ha de buscar un final als amors lligats per la demència de la fidelitat, que duren el que dura la vida.

El que dura la vida i més enllà. Perquè la lleialtat amorosa i sexual de Properci és prou intensa com per transcendir la vida. A I, 9 el poeta assegura a Cíntia que no considera la mort ni el destí instàncies prou poderoses per apagar la seva fidelitat. La seva imaginació morbosa l'imagina mort, però igual d'enamorat:

“Cupido va entrar a tanta profunditat als meus ulls

que les meves cendres no poden desprendre's del teu amor.

[...]

Allà, en els espais tenebrosos, sempre seré el teu espectre,

un amor lleial travessa fins i tot les ribes del destí”.

Properci abandona les especulacions filosòfiques i assaja (II, 13) un abordatge mundà de la seva mort anticipant el seu propi enterrament al detall:

“Escolta com s'ha d'organitzar el meu funeral:

que no s'allargui el seguici fúnebre, ni vull una llarga desfilada

ni que la trompeta es lamenti inútilment per la meva mort,

que ningú intenti tombar-me sobre un llit d'ivori

[…]

aspiro a les sòbries exèquies d'un funeral plebeu”.

La modèstia de la cerimònia contrasta amb l'obscenitat amb què imposa a Cíntia el seu comportament i les seves emocions futures:

“Tu, en canvi, acompanya'm grattant-te el pit nu,

no et cansis d'invocar el meu nom,

deixa el teu últim petó als meus llavis

[…]

Recorda'm sempre, recorre encanida el camí

cap a la làpida que sabrà oblidar-te, no menyspreïs la meva sepultura,

la terra mai no és del tot inconscient del que passa”. 

'Properci i Cíntia al Tívoli AUGUSTE JEAN BAPTISTE VINCHON

Aquestes fantasies fúnebres permeten a Properci alleujar la tensió refugiant-se en una conjectura on la mort potser sigui incapaç de consumir el seu amor, però segueix sent prou poderosa per empresonar Cíntia en una devoció on sembla incapaç de trair-lo, com si el preu que el poeta ha de pagar per encomanar-li la seva lleialtat fos la supressió física. Però la veritat és que a Properci encara li quedaven molts  poemes per escriure abans que es tallés el fil de la seva relació amb Cíntia. I com saben els amants de totes les èpoques els finals, distants o propers, tortuosos o purs, encara que no es mereixin, s'han de travessar.

Fem ara un breu tomb: com la de tants altres dels seus col·legues del futur (Ovidi, Shakespeare, Keats, Hernández o Ashbery)  la imaginació de Properci sol anar més ràpid que la vida. La poesia com a exercici d'impaciència. I Properci comença a perdre Cíntia quan es torna temorós que li passi alguna cosa dolenta, en visions que esquiven les seves habituals hipocondries i paranoies per enfosquir-se en pressentiments:

“T'he vist en somnis, vida meva, en un naufragi

moure les cansades mans entre les escumes jòniques

reconèixer totes les vegades que m'has mentit

i no poder suportar el pes dels teus cabells humits

[…]

traient només la punteta dels teus dits de l'abisme

a la vora de la mort repeteixes i repeteixes el meu nom”.

També pertanyen al territori de la imaginació impacient els versos on Properci presumeix de ser capaç de vèncer el temps. Per molt crispats, violents, modestos o humiliats que acostumin a mostrar-se Catul, Ovidi o Horaci en algun moment proclamen que la seva poesia oferirà a les seves estimades una glòria tan duradora com els cants homèrics la van donar als herois aqueus. Properci no dubta dels seus mèrits, reclama el triomf per haver traslladat els suaus ritmes grecs al vers llatí aspre i està convençut que la fama del nom de Cíntia i els seus amors (com la Lesbia de Catul) sobreviuran diverses generacions a la seva mort.

Versió en llatí del llibre IV de les 'Elegies'

La malaltia de Cíntia introdueix una nota quotidiana. La primera reacció del poeta passa per retreure-li les seves infidelitats, la mania de sortir de casa durant la nit i amb mal temps, tanta excitació és perjudicial per als seus nervis. Properci es presenta voluntari per acompanyar-la i cuidar-la però la seva imaginació no sap quedar-se quieta. Sota la pell agitada per la febre de Cíntia veu ja el cadàver de la seva estimada i desafia els seus rivals: “No em comparis amb nobles i afortunats / t'imagines l'últim dia recollint com jo els teus ossos?”

Després d'aquestes tempestes de la imaginació el tercer llibre adopta un to més serè. Properci escriu sobre les baralles i els gelos  en un to més de professor que d'amant (“les dones només pateixen quan el seu amor és sincer” o “no m'agrada la pau quan estic al teu costat”) i sense esmentar una Cíntia que amb prou feines apareix en aquest volum per celebrar el seu aniversari, una peça molt delicada (“Transcorri aquesta jornada sense núvols / que la llum del dia no albiri el dolor / espavila el son amb aigua fresca / posa't el vestit amb què em vas captivar / i omple de flors el teu pentinat), on l'erotisme només s'infiltra al final (“Quan les hores hagin passat en una desfilada de copes / demanarem assistència a Venus per als rituals de la nit”), un poema més propi de cònjuges que gaudeixen d'una monogàmia desitjada per igual que les habituals turbulències de la parella, tan asimètriques en el que demanen a l'amor.

I de sobte l'acomiadament. Després d'un trànsit de cinc anys Properci obre els ulls a la realitat de la seva relació amb la violència de qui escapa de la influència d'un encanteri. S'adona que Cíntia no compartia els seus valors, que les seves infidelitats no eren moments de debilitat seguits de contrició, sinó decisions conscients. Properci entén també que s'han rigut d'ell, que és motiu de burla als banquets i entre les serventes. Van ser els seus versos els que la van elevar. La lucidesa de Properci és freda comparada amb els brams de Catul o les perspectives sàdiques de Tiberi, fins i tot s'augura un futur de plàcida llibertat, lluny dels turments que ha patit, però tampoc se separa de manera neta, queda un romanent de rancúnia, un altre acceleró del temps per gaudir anticipadament la decadència de Cíntia:

“Que t'abrumi la vellesa!

Que t'arribin les sinistres arrugues!

Desitjaràs tant arrencar-te les canes,

i rebutjada patiràs en la teva carn tanta altivesa i supèrbia,

i vella et lamentaràs del mateix que tu vas provocar,

espanta't de l'agonia de la teva bellesa!”

La amarga satisfacció del ressentiment es resol, com de costum, en uns versos retòrics. Però Properci no tornarà a esmentar Cíntia, almenys viva. Només sis poemes dedicats a Cíntia d'una vintena llarga. De què ha escrit Properci despullat del seu únic tema? Properci no busca substitutes com Tibul, tampoc dóna via lliure a la seva ira com Catul. Què escriurà d'ara endavant?

De manera passatgera Properci ja havia fantasiat amb madurar en un poeta bèl·lic. Comparteix amb Horaci la tensió entre el seu gust per la poesia lírica i la demanda social que componguin una poesia sèria, que potser ja no pugui ser èpica, però sí d'Estat, que contribueixi a la glòria i a la fama de Roma. Així el sorprenem involucrat en poemes sobre la campanya d'August contra els parts, i sobre la seva relació amb Cleòpatra, temptatives sobre la fisonomia pública i privada del Cèsar, però en cap d'aquestes vessants impedeix que el toc de la respectabilitat el devaluï en un escriptor gèlid

Capaç d'escriure (i publicar) sense inspiració Properci tasta diversos camins. El seu domini de la mitologia l'anima a escriure un Himne a Bacus, però les referències al mite exposades com a ràfegues amb què cristal·litzava els comportaments morals de Cíntia, s'esclerotitzen quan les converteix en l'assumpte central del poema. També intenta escriure poesia moral (contra els diners), la descripció d'un viatge per Atenes, un elogi de Grècia, un agon esquemàtic sobre qui té més libido, els homes o les dones, llargues tirades teòriques exposant la superioritat de la lírica sobre l'èpica, elogis a Mecenes i a la dona espartana (ni més ni menys)… múltiples vies que el condueixen una i altra vegada a aquesta poesia aspra, sense vida, que tan orgullós estava d'haver endolcit.

L'absència de Cíntia, tant li fa el que signifiqués per a l'home, ha destruït el poeta. Al quart i últim llibre de Properci la debacle és sagnant. Frontons poètics sobre la glòria de Roma, el déu Vertumne, o la llegenda de Tarpeia. Properci amb prou feines s'eleva quan es posa a la pell d'una alcavota, d'una dona acabada de morir que aconsella i consola amb elegant emotivitat el seu marit sobre la futura criança dels seus fills o d'una esposa que espera i espera un marit ocupat en les seves gestes bèl·liques:

“Tot està callat i en silenci […]

m'agraden els lladrucs nostàlgics de la meva gosseta Craugis,

amb flors teixo les capelles, amb verbenes cobreixo les imatges

de les cruïlles, mentre les salicòrnies crepiten als altars”.

Però aquesta exposició d'una vida serena té més d'exemplar que de suggerent.  Properci ha descobert la metamorfosi de la veu poètica (el truc d'Ovidi per renovar-se una i altra vegada) quan ja és massa tard per a ell. Properci només torna a ser Properci per al seu últim ball amb Cíntia. Ha complert amb la promesa de no tornar-la a anomenar en vida, però la convoca després de la mort de la noia, més profunda que qualsevol abandó.

El poema arrenca amb la visita de l'espectre de Cíntia (“doncs la mort no ho acaba tot”), fa molt poc que l'han enterrada a un costat del camí, i encara que la pell ja s'ha marcit, conserva el pentinat i la lluentor dels ulls. Properci de seguida desplaça la veu a Cíntia, la mateixa estratègia que adopta en els poemes sobre l'alcavota i l'esposa abandonada però amb resultats diferents ja que ara s'endinsa en el nucli dels seus recursos. El que segueix és una inversió de la dinàmica habitual entre els dos amants: és Cíntia qui acusa el poeta d'oblidar-se de seguida de les cites secretes i els vells acords; i li retreu amb especial vivacitat el seu comportament durant el seu funeral:

“Qui et va veure enfonsar-te durant el meu funeral,

qui et va veure xopar la teva toga de dol amb llàgrimes calentes?

[…]

Fins i tot et va molestar deixar al meu costat jacints sense valor

o purificar la meva tomba amb una gerra de vi”.

Cíntia acusa Properci de no haver complert la promesa de ser-li lleial més enllà de la mort, també desmenteix el que portem llegit al  presentar-se com l'amant fidel de la parella, encara disposada a perdonar: 

“No et censuro, Properci, encara que t'ho mereixis:

llarg va ser el regnat dels meus llibres.

[…]

sempre et vaig ser fidel, si menteixo que una víbora

entri xiulant a la meva tomba i niï entre els meus ossos”.

Cíntia i Properci, poeta i veu, comprenen el joc de la vida, la impossibilitat que els difunts retinguin els vius, la feina de la mort és una altra: “amb llàgrimes de mort guarim els amors de la vida”, recreem des de la serenitat del final la intensitat, l'entusiasme, totes les ferides. Vius i morts estan massa lluny, en una estranya intimitat on comparteixen les seves respectives ignoràncies, que amb prou feines pot acostar la feina manual:

“Planta heura sobre la meva tomba, que els seus braços adhesius

subjectin els meus delicats ossos, m'enredaré a la seva cabellera vegetal.

[…]

i a la pell d'una columna inscriu un poema digne de mi,

breu, el pugui llegir el caminant que abandona la ciutat”.

Cíntia comprèn que no podrà impedir que Properci besi i s'encapritxi amb altres dones, vives com ell, però està lluny de rendir-se, és pacient, sabrà esperar:

“Un dia et tindré només per a mi, estaràs al meu costat

i els meus ossos es desfaràn barrejats amb els teus”.

Després de tot la lleialtat amorosa i la fidelitat sexual potser només estan a l'abast dels morts.