Ray Bradbury: proses i contes sobre el present

Si hagués de definir-se d'alguna manera la figura de Raymond Douglas Bradbury (1920-2012) caldria acollir-se a aquesta eficaç llei de la paradoxa que comparteixen totes les galeries de retrats invertits, on els protagonistes de les teles són immortalitzats des d'un angle imprevist i inesperat. N'hi hauria prou, en el seu cas, de dir que va ser un prodigiós constructor de mitologies, una mena d'equivalent al poeta britànic Robert Graves, amb l'única diferència que als seus llibres els déus són fantasmes, marcians i criatures nascudes d'una extraordinària capacitat d'invenció que, en lloc de treure'ns d'aquest món, ens hi tornen transformats, després d'un tomb que pot portar-nos a l'espai exterior o fer-nos pujar de nou l'escala de la casa on vam créixer, on l'interruptor de la llum és a mig camí i, al fons, rere l'últim graó, ens espera l'ombra d'un d'aquells monstres que turmentaven la nostra infància.

Bradbury no és un autor. És una constel·lació d'estrelles. Una galàxia sencera. De manera que els seus contes, que acaba de reunir Páginas de Espuma en una de les seves meravelloses col·leccions integrals de narrativa breu, tenen la geografia de la via làctia. El capità de la nau que solca aquest univers literari és l'editor Paul Viejo, a qui Juan Casamayor, el director del segell madrileny, va encomanar la tasca d'armar l'antologia més completa en espanyol de les short stories de l'autor d'Illinois.

Ray Bradbury al seu despatx

La tasca no era senzilla perquè, a més de per la quantitat –“escric un relat per setmana i ho faig totes les setmanes”, deia l'escriptor nord-americà– la seva narrativa curta toca registres divergents, es camufla sota títols diferents, habita en diferents col·leccions i, sobretot, va ser objecte de abundants revisions per part del seu autor. Igual que Bob Dylan, Bradbury pensava que la versió publicada d'un conte –generalment en una revista– no era més que una més de totes les possibles i, per tant, aquestes podien ser objecte de transformació permanent.

Tot una declaració de principis que fa molt complexa la tasca d'editar-lo, perquè, en estricta filologia, la primera missió d'un editor és fixar el text de l'autor amb el qual treballarà. Bradbury, que es va educar a si mateix llegint a les biblioteques públiques, va publicar la seva primera col·lecció de relats –Dark Carnival (Arkham House, 1947)– en un segell de Sauk City, (Wisconsin) amb una tirada de 3.112 exemplars. El 1955 va reunir els seus contes de terror a The October Country (Ballantine Books). Dos llibres diferents, amb títols diferents i amb els mateixos contes!, però reelaborats de nou.

'Dark Carnaval'

Ens trobem davant d'una broma colossal? Potser era una hàbil estratègia comercial per vendre dues vegades el mateix? No. Es devia a una altra qüestió: la poètica de Bradbury. I diem bé: la idea que té de l'art de la literatura l'autor nord-americà, un dels escriptors on millor es fonen l'alta i la baixa cultura, es canalitza a través de determinades convencions de gènere –la literatura fantàstica, el relat de terror, la ciència-ficció– però no abandona ni un moment la noble tradició de les lletres.

Entre ambdós títols –vuit anys de distància els separen– Bradbury no havia deixat d'escriure material nou. En aquest temps va reunir vuit dels seus contes a les seves famoses Cròniques Marcianes (1950), –“una sèrie d'idees estranyes, nocions, fantasies i somnis que havia tingut als dotze anys”–, va compendiar les seves incursions en el camp de la especulació tecnològica a The Illustrated Man i havia redactat, en màquines de lloguer de la biblioteca pública, la seva obra mestra: Fahrenheit 451, una novel·la sobre la memòria, la cultura i la capacitat de la literatura per explicar el que és humà.

'The Illustrated Man'

No és que la seva creativitat s'hagués extingit –més aviat passava tot el contrari–, sinó que adaptava el que havia escrit al que, en aquell moment, estava escrivint. Més que una autoesmena, el seu procés d'escriptura sense fi partia de l'acceptació que, en art, les coses canvien i les obres evolucionen. Durant tota la seva trajectòria com a escriptor, Bradbury mai va deixar d'escriure contes. La crítica xifra en 450 les seves peces originals, encara que, si s'inclouen en aquest còmput les reelaboracions, els seus relats superen de llarg el mig miler. Aquesta edició de Páginas de Espuma, il·lustrada per Arturo Garrido, recull una mica més d'un centenar, ordenats amb criteri cronològic, la qual cosa resulta tot un encert perquè ajuda els lectors a fer-se una idea precisa del work in progress que és tota la seva obra literària.

Les variacions conviuen aquí amb les recurrències. També aquestes són apreciables en la selecció de Paul Viejo. Històries de misteri, faules fantàstiques, peces realistes, situacions carregades de poesia, metàfores sobre l'aïllament, quadres grotescos i –el que no deixa de ser sorprenent– auguris molt encertats sobre molts dels nostres temors contemporanis, enunciats amb més de mig segle d'anticipació. Bradbury, en aquest sentit, és un absolut pioner. I una referència per a autors tan diferents com Jorge Luis Borges o Stephen King.

Número de la revista 'Weird Tales' dedicat a Ray Bradbury

Una de les raons d'aquesta versatilitat és la seva capacitat –visible en aquesta antologia– per emocionar els lectors a través dels canals de la fantasia. La seva és una irrealitat humanista. Vegeu en aquest sentit el relat ‘The Homecoming’, escrit per a una revista de moda –Mademoiselle– on fa una profunda meditació sobre l'adolescència sota l'aparença d'un conte de vampirs. Per descomptat, els seus inicis com a escriptor no van ser fàcils: molts dels seus relats provenen de revistes pulp com Weird Tales, Planet Stories o Amazing Stories.

En aparença, són simples narracions de subgènere, fetes per entretenir i atrapar uns lectors no excessivament fins, però Bradbury les aprofita per introduir –al marge de la peripècia– noves capes de sentit, com passa a ‘El llac’, la tràgica història d'una noia que es va ofegar al llac Michigan.

'The October Country'

La creativitat de l'escriptor nord-americà no és fruit només de l' hedonisme. Hi ha un mètode en la seva escriptura. Zen in the Art of Writing (1989), un volum miscel·lani dedicat a l'ofici literari, recull les seves troballes sobre aquesta qüestió. Aquí diu, per exemple, que l'art és una eina de supervivència que ens recorda que estem vius, o enuncia la famosa lliçó de la sargantana: cal escriure sense aturar-se a pensar ni preocupar-se en excés per l'estil, el tema o el to, guiat únicament per la pulsió de contar. “En la rapidesa hi ha la veritat”.

Les seves fonts d'inspiració són senzilles: la vida –començant per la seva– i els llibres (que tracten, al seu torn, de la vida dels altres). Per a Bradbury escriure no li suposava esforç o patiment. Sempre va ser un acte joiós. Però això, és clar, no significa que la seva narrativa breu sigui com els llums d'una revetlla. Fins i tot en les seves històries més divertides sempre hi batega un rerefons melancòlic, sentimental, aquella estranya vibració que és l'emoció. A ‘La prada’, un relat escrit el 1950, imagina com seria el quart de jocs d'un nen del futur. I el descriu ple de monitors de televisió per les parets i al sostre. “La ciència-ficció retrata la realitat i el gènere fantàstic s'ocupa del que és irreal”. Tota una radiografia del nostre present.

Els 'Contes' de Ray Bradbury PÁGINAS DE ESPUMA