Julio Llamazares: un viatge (sense vol) per la memòria geogràfica dels morts
L'escriptor lleonès reprodueix, vuitanta anys després, el trajecte que el seu pare, un telegrafista del bàndol nacional, va fer per l'Espanya de la Guerra Civil
Si la vida és com un viatge, l'art de la memòria, aquell cinema mut que tots practiquem a mesura que anem complint anys, gastant els dies i incendiant les matinades, consisteix a recordar el nostre trajecte un cop aquest ja ha succeït. Moltes vegades per deixar de banda els desviaments del camí principal. L'existència no té exordi però s'assembla força a una divagació, encara que el temps, abans d'aniquilar-nos, ens permeti el privilegi d'escriure la nostra pròpia novel·la, que és la que –sens dubte– ens sobreviurà perquè els qui saben les nostres digressions i particulars traïcions també seran presoners de l'oblit.
Per a alguns –els individus notables– el resum d'una vida es comprimeix en les escuetes frases de la seva biografia. Estirp, gestes, fills, fets. Altres, amb menys fortuna, com els passa als poetes menors, esdevenen una simple nota al peu en una bibliografia. Encara més són els que ni tan sols gaudeixen d'aquests minúsculs honors, els qui passen per aquest món sense deixar excessiu record, llevat dels propers.
Julio Llamazares
Recordar és l'exercici literari que ha fet Julio Llamazares (1955) en la seva darrera obra itinerant –El viatge del meu pare (Alfaguara)–, on intenta conjurar aquest inevitable esdevenidor. Ho fa projectant-se sobre la figura del seu progenitor: un mestre d'un poble de Lleó que, amb divuit anys, s'allista com a soldat voluntari al cos de telegrafistes del bàndol nacional a l'hivern de 1937 i que, pujat en el vagó d'un tren de bestiar, sense finestres i pudent, juntament amb el seu amic Saturnino, recorre una Espanya en ebullició bèl·lica, aquell país desaparegut després de més de vuit dècades d'indiferència.
Llamazares ret un homenatge al seu progenitor i, a través seu, a tots els homes (d'un i altre bàndol) que van ser llançats a les trinxeres o enterrats a les cunetes sense saber gaire bé ni què era una guerra ni en què consistia la vida. El llibre és doncs l'evocació d'un supervivent, però explicada en segon grau: l'escriptor lleonès no pot descriure com a testimoni els fets –no havia nascut–, als quals (confessa) tampoc no va prestar gaire atenció en la seva infància i joventut, complint així una de les malediccions de la paternitat; que ni els teus fills vulguin saber com ets.
El viatge del meu pare
Llamazares ha de, per tant, indagar entre la boira, imaginar i inventar-se un viatge impossible de documentar i repetir, encara que en fer-ho expressi un profund sentiment de penediment. Cosa natural. Mai escoltem els vius i ens obsessionem amb el corral dels morts, com deia Unamuno. Llamazares opta per una narració realista, però intenta tendir ponts –objectius o imaginaris– amb el trajecte que un dia va fer el seu progenitor, que es va trobar amb la sagnant batalla de Terol i, abans, amb els intensos freds de la Lapònia Ibèrica. El trajecte, com un arc sense fletxa, discorre des de el cementiri de La Mata de la Bérbula, on jeuen les restes del progenitor del novel·lista, fins a la Serra d'Espadà, al Llevant. Creua Castella, Aragó i València.
Més que una geografia, el llibre ens descobreix el salt temporal que separa l'Espanya de 1937, travessada per ferrocarrils provincials, tropes somnàmbules i tremolors, del país de 2025, en què han desaparegut els rails, les estacions i els aeròdroms, convertits en ruïnes, mentre la matança espanyola continua sent objecte de disputa política. La vinculació entre aquest pretèrit, cada cop més remot, i l'inevitable prosaïsme del present, ajuda Llamazares a evocar el seu passat familiar i retratar aquella Espanya deshabitada, aturada en el temps, essencialment anacrònica i, tanmateix, carregada amb la poesia trista dels edificis rovellats, les vies devorades pels matolls i l'herba i un paisatge que –si se sap llegir– encara conserva algunes de les feres cicatrius de la història.
Lluna de llops
El motiu és íntim –un fill proper als setanta evocant el pare que va ignorar– però també universal. Encara que la seva singularitat, a més de per la capacitat de Llamazares per condensar en una imatge, un retrat o una trobada aquell abans i aquest ara, és que no aconsegueix cap èpica. És un viatge sense vol, arrelat al terreny. A estones anodí, fins i tot vulgar. Sense emoció. Totalment diferent del que van fer el pare de l'escriptor i el seu company d'armes, que –s'intueix– devia estar ple d'incertesa, igual que el preàmbul d'una tragèdia que, per sort, no va passar.
És gràcies a aquest contrast com es construeix l'atmosfera anticlimàtica del llibre: els espanyols del present, alliberats dels mals del passat, han oblidat els senders per on va discórrer la història dels qui els van precedir. Fins al punt de sentir sorpresa davant els paisatges que els seus avantpassats van fatigar. Aquesta absència d'epifania, si es vol interpretar així, diferencia El viatge del meu pare d'altres evocacions sobre la figura paterna, com Ordesa, la novel·la de Manuel Vilas o Temps de vida, de Marcos Giralt Torrente. En el primer l'exercici de la remembrança és domèstic i, en línies generals, agradable; en el segon el misteri del que està excessivament proper es confon amb el retret.
Escenes de cinema mut
L'escriptor lleonès, en canvi, abraça la grisor amb resignació. La Guerra Civil i les seves tragèdies estan tan plenes d'òxid com les vies abandonades i les vetustes locomotores sense vida que el natzarè Llamazares troba al llarg del seu viacrucis. La bitàcola del viatge mostra una Espanya gens obsessionada amb la seva història. Hi haurà qui consideri això una anomalia. Però el record –en bona mesura imaginari, ja que la cadena natural de transmissió d'experiències entre pare i fill va naufragar, com sol passar– aporta una òptica imprevista. I llança una pregunta: Per què l'Espanya oficial de 2025 continua obsessionada –per interessos partidistes– amb un temps irremeiablement extingit?
El passat habita sempre, d'una manera o altra, en el present. “Fins i tot no és passat”, afegia Faulkner. Sense ser incert, es pot formular aquesta mateixa idea en passiva: les societats incapaces de documentar el seu pretèrit tendeixen a inventar-lo en confondre els dits amb els fets. Llamazares ha escrit una crònica de viatges amb passatges literàriament reeixits, però erma. Més imaginada que heroica, plana en comptes de sentimental. El viatger ja no és un soldat. És un burgès que es mou en cotxe. Els freds d'Aragó semblen mentides. Potser en aquest prosaïsme –tant si és voluntari com si és sobrevingut– resideixi l'ensenyament (moral) del viatge estèril (imaginari) cap a un passat que, quan es vol convertir en objecte d'orgull, es desfà igual que les pàgines humides d'un llibre mullat.
El riu de l'oblit
