Baudelaire i els seus consells (diabòlics) per a dilettants

El va recollir Marino Gómez-Santos, un dels biògrafs més esforçats de la literatura espanyola, en el seu famós llibre d'aventures sobre César González-Ruano –Ruano en blanc i negre –Clipper, 1958; Renacimiento, 2020– i ho repeteix Javier Varela a la seva biografia: La vida de pressa (Fundación Lara). L'article madrileny, essent encara un perfecte desconegut, un dia irrompé a l'Ateneu de la capital amb el cabell tenyit de colors i, en un acte literari, proclamà a crits davant l'audiència allà congregada que el Quixot –el millor llibre que vist els temps passats i veuran els venidors– és una bogeria i Cervantes un perfecte impostor.

L' escàndol va ser de tal magnitud que, l'endemà, l'episodi va aparèixer als diaris. Titular: “A González no li agrada Cervantes”. El que anys després seria el gran articulista de la seva època deixa automàticament va deixar de ser un desconegut i, sense haver escrit encara res memorable, va passar a ser l'enfant terrible del moment. El gest pren el relleu de l'artista, que simula ser-ho merescut al teatre, més que a l'escriptura. Ruano, la prosa del qual té l'encant de la lleugeresa extrema, va deslumbrar als seus iguals i va inspirar imitadors –el més célebre, sens dubte, va ser Umbral–, però va ser incapaç en tota la seva vida, no exempta de canallades, de fer un llibre com Déu mana, a excepció del seu assaig impressionista sobre Baudelaire.

Fotografia de Charles Baudelaire (1855) NADAR

Casualitat? En absolut. Del poeta francès, més que els versos, li interessava l'actitud, el personatge, el símbol. L'autor del Spleen de París li atorgava l'oportunitat de –a través d'una persona interposada– retratava a si mateix i inventava la seva pròpia estirp, aquesta cadena invertida d'influències en què el deixeble sempre s'anteposa al model. Modèstia, la justa. Baudelaire va fer en el seu temps el mateix, amb la salvedat que, en el seu cas, la representació no era només escènica, sinó metafísica. Pare de la poesia moderna, als 26 anys, edat en què es viu i s'ensenya, però no sempre es pensa, va publicar els seus Consejos als joves literats (1846), un llibre breu on instruïa els escriptors diletants, com ell mateix, sobre com assolir la glòria impossible de les lletres.

Va fer servir, per descomptat, un diari –L’Esprit– i ho va fer sense més aval que el seu propi arranjament. I, tot i això, darrere d'aquesta machada, lateja ja l'actitud d'una modernitat que, en separar-se de la subjectivitat romàntica, esdevé clàssica, sense deixar en cap moment de ser tràgica. Espuela de Plata, un dels segells de l'editorial Renacimiento, acaba de rescatar aquest preceptiu, acompanyat dels projectes de pròlegs (descartats) per a Les flors del mal, en una edició a càrrec de l'escritor argentí Roger Pla. Un llibre deliciós, publicat per l'editorial Poseidón per vegada primera a Buenos Aires, en el llunya any de 1946, que anunciava la idea de la literatura que va encarnar el poeta francès, el primer que es va adonar que, des de mitjans del segle XIX, a un artista no li quedava altra opció que instal·lar-se en la més absoluta i rotunda soledat.

'Consells als joves escriptors' ESPUELA DE PLATA

L'edició d'Espuela de Plata ve precedida d'una nota de Manuel Neila. La traducció és d' Alfonso Salazar i el pròleg de Pla (Roger). En el s'explica, amb una admirable capacitat de suggeriment i un altíssim grau de condensació, el trànsit des de l'arquetip de l'escriptor romàntic –representat a França per l'excessiu Víctor Hugo– fins a desembocar en Baudelaire, passant abans per l'impersonalisme dels parnasians –Leconte de Lisle–, tota una línia de fuga que continuaran (a la seva manera) Rimbaud i Mallarmé.

Només el pròleg justifica el llibre. Roger Pla explica amb solvència que, després de la Revolució, els literats francesos havien de triar entre acostar-se al bàndol de la burgesia progressista o mantenir-se com a portaveus de l'aristocràcia conservadora. Aquesta disjuntiva portaria els romàntics a refugiar-se en un àmbit diferent: la seva subjetivitat. Molts ho feren en clau combativa –enfront al seu públic– i amb evidents excessos. Quan Baudelaire es pregunta quina riba triar decideix trencar la baralla: prefereix fer un descens vertical als inferns –a la recerca de la poètica del mal– i exaltar la condició de l'escriptor com a professional, lliure d'atades, excepte amb l'art, i al·lèrgic a les convencions socials.

Manuscrit de 'Les flors del mal' (1857) amb anotacions de Baudelaire

Tota la rebel·lia posterior ja està en esbós en aquestes dues peces menors del poeta francès, on es defensa la dissidència construïda a partir de la intel·ligència crítica i la virtut poètica. On el Romanticisme defensa la spontaneïtat per damunt de tot, Baudelaire proposa una mística. La bohèmia deixa de ser un divertiment per convertir-se en una via d'ascès. L'alcohol i el haxix són els seus sagraments. Tot canvia perquè el món –l'increment demogràfic del Segon Imperi preludia ja la societat de masses– també estava canviant. El poeta està sol. Però aquest aïllament fa que prengui una consciència nova i plena de si mateix.

Les flors del mal són, com ben explica Roger Pla, la gran discordança que sona sobre el tumultuós teixit simfònic del Romanticisme. Es tracta d'una música nova els compassos de la qual ja es vislumbraven en els poemes de Nerval però que en Baudelaire es manifesten com a partitures. “No tinc el desig” –escriu el poeta en l'esbós del pròleg per a la tercera edició del seu poemari– “ni de demostrar, ni d'assenyalar, ni d'entretenir ni de persuadir. Tinc els meus nervis, els meus humors. Aspiro a un repòs absolut i a una nit contínua (…) No saber res, no ensenyar res, no voler res, no sentir res, dormir i sempre dormir, això és actualment la meva única aspiració. Aspiració infame i descoratjadora, però sincera”.

'Baudelaire, pantomima sobre esmalte' DANIEL ROSELL

Baudelaire és un artista al marge de la societat –escandalitzada davant dels seus paradisos artificials– però, en lloc de sentir por, mostra un orgull íntim: “Sé molt bé” –diu el borrador del pròleg de la segona edició de Les flors del mal– “que l'amant apassionat del bell estil s'exposa a l'odi de les multituds; però cap respecte humà, cap fals pudor, cap coacció, cap sufragi universal serien capaços d'obligar-me a utilitzar la jerga incomparable d'aquest segle ni a barrejar la tinta amb la virtut”. El poeta sap molt bé quin és el seu destí i el sacrifici que exigeix la seva obra, que és l'única forma de fer-se ell mateix: “Tu m'has donat el teu fang i jo he fabricat l'or”, escriu en una dedictoria.

En els seus Consells als joves escriptors, una peça on assaja la tradició genèrica de la transmissió del saber literari, en la qual, entre molts altres autors, han incòs des de Rainer Maria Rilke –Carta a un jove poeta (1920), adreçades al meritori Franz Xaver Kappus– a Mario Vargas Llosa –Carta a un jove novel·lista (1997)–, l'estil és obertament irònic: “Els preceptes que van a llegir-se a continuació són el fruit de l'experiència; l'experiència implica una certa suma d'equivocacions”.

Baudelaire, Saló 1846' DANIEL ROSELL

Sota aquesta aparença d'enginy intel·ligent, no obstant això, hi ha substància. El poeta francès emula l'enginy de Voltaire, que va escriure una obra equivalent dedicada als polemistes. I aconsella als seus parells que no obliden que l'escriptor modern habita en un univers mercantil, és un artista lliure però dependent en l'econòmic –el públic burgès ha de seguir assumint el paper financer de l'antic mecenes– i “l'arquitecte literari, el qual només el nom no és una probabilitat de benefici, ha de vendre a qualsevol preu”.

La tasca literària no és fàcil. Sobreviure de la ploma, molt menys. “Avui per avui cal produir molt, de manera que cal anar de pressa (…) Per escriure ràpid cal haver pensat molt; haver portat amb si un tema al passeig, al bany, al restaurant, i gairebé a casa de l'amant”. Són paraules escrites fa més de sis dècades. En 1846. Encara expliquen la lluita diària de la literatura i el periodisme.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial