Ovidi o el poeta reversible

No faltarà a la veritat qui assenyali a Ovidi com el poeta del canvi. Clar està que tots els poetes canvien, però la majoria tenen un bon motiu per fer-ho: Catul canvia quan Lesbia l'abandona; Tibul quan es descontrola la seva jerarquia; i Properci intenta convertir-se en un altre poeta quan mor Cinzia, que era la seva vida sencera... Però Ovidi sembla utilitzar el canvi com el motor de la seva poesia, impulsat per la seva pròpia raó de ser, que deriva no tant de transformacions íntimes i socials com de reptes artístics. El canvi és el seu hàbitat natural: podem llegir desenes dels seus poemes i seguir sense saber qui és Ovidi per sota de la sèrie de les transformacions.

Convieneix també assenyalar que el canvi, de manera coherent amb la seva naturalesa, no respon a un sol mecanisme sinó que adopta diverses aparences. És més: en examinar la trajectòria d'Ovidi s'aprecia una evolució que va de les perspectives a les màscares, de les màscares a les metamorfosis, i de les metamorfosis a l'esgotament: amb el seu últim paper (el d'exiliat) ja fonent en el rostre, incapaç de canviar. 

Però comencem pel principi, comencem pels Amors. El jove poeta que, ironies de la metamorfosi, insisteix a dir-se Nasó, sense que la posteritat se senti al·ludida ni li hagi fet el menor cas, comença els Amors confessant que ha estat derrotat per l'amor, que ha sentit com la seva fletxa el traspassava i que ha decidit resignar-se: “el pes que es sap portar és menys pesat”, al cap i a la fi, què guanya el cavall rebel?: que les regnes li destrossin la boca. Nasó és poeta i confia en Eros: sap que protegeix els vençuts amb la mateixa mà que els sotmet. Nasó també li promet lleialtat a una noia-musa, de nom Corina, que sembla a primera vista de la mateixa estirp que Lesbia o Nèmesi. Amb aquests materials és lògic que el lector que s'estrena amb Ovidi suposi que es troba davant d'un altre poeta amorós, en la mateixa estela que Catul, Properci i Tibul

Retrat d'Ovidi (1639)

Però aviat advertim que els poemes no segueixen el camí previst. Nasó aborda molts temes clàssics de la poesia amorosa, però ho fa d'una manera molt peculiar: sembla menys interessat a explicar-nos un episodi personal que a desenvolupar totes les possibilitats de l'assumpte triat. Un exemple: el seu poema davant de la porta tancada de l'estimada (el que en erudit es coneix  com paraclausithyron) es prolonga més de l'habitual, incorpora diferents arguments, matisos i revolts psicològics: es regodeja amb la situació com si el seu propòsit no fos tant recrear la vetllada passada davant de l'odiós portal tancat (ja no parlem d'obrir-lo) com escriure el millor poema sobre aquest assumpte, sintetitzant de manera nova els èxits anteriors.

La mateixa operació es repeteix en altres poemes sobre assumptes  clàssics: el del poeta que no paga a l'estimada amb diners sinó amb la fama que li proporcionaran els seus versos, el de les tauletes que li porten un mal missatge o el de persuadir el criat perquè el deixi veure a la seva senyora (un poema on Nasó en compte de polir un argument guanyador, gaudex hilvanant una dotzena, explorant amb plaer les possibilitats que se li ocorren a la seva inventiva). Allà on Tibul o Properci tractaven de fer seu l'assumpte impregnant-lo del seu temperament i adaptant-lo a la situació personal per la qual travessaven, Ovidi és molt conscient que escriu darrere d'ells, i ho fa com si la literatura ja hagués ocorregut, com si s'haguessin esgotat totes les personalitats disponibles, i la seva tasca fos assolir les versions més aconseguides i pulides de cada tema poètic.

Un dels efectes que provoca aquesta estratègia és la gatzara. En nombroses ocasions els versos d'Ovidi abandonen el perímetre del relat i es llancen a caracteritzar obertament l'assumpte, amb independència de les circumstàncies, mitjançant versos gairebé expressionistes, on la poesia sembla a punt de reclamar la seva autonomia. Un exemple: quan aborda l'assumpte clàssic de la xafacoco, enseguida oblida la dona concreta, per situar en primer pla l'atmosfera paranoica de drogues i filtres d'amor, implícita i inexpresada en Properci, Tibul i Catul:   

“Coneix bé la virtut de les herbes

i els verins que suoreix la guineu en zel,

ha vist com els astres ballen amb el color de la sang

i la lluna suspesa com un hematomal en el cel”.

La distància amb l'assumpte també li permet relaxar la intensitat catul·liana que van heretar Tibul i Properci. Nasó exagera sense drama, s'hi diverteix acumulant arguments, i en ocasions li dona un gir còmic a temes com l'excés de gust de l'estimada pel maquillatge (el poeta deixa calba la seva); en altres parodia clàssics com quan transforma el ocellet que li mor a Lesbia en un formidable papao, i també s'atreveix a adreçar-se al cínisme: en un poema jura a la seva estimada que no s'ha ajagut amb la criada Cipasi i en el següent  interroga a Cipasi per a esbrinar com s'ha assabentat la seva amant que també s'ajaga amb ella.

No patim massa per una Corina que en aquestes alçades més que representar a una dona (amb un contorn psicològic reconeixible com el de Delia o Cinzia) ens sembla un nom parlant que actua representant a l'estimada mitjana en les diferents situacions que explora el poema. I potser l'efecte més important de l'abordatge poètic d'Ovidi sigui l'esvair-se de la personalitat de Nasó. Un sacrifici tan deliberat com imprescindible perquè el poeta pugui col·locar-se en cada poema una màscara diferent, reconeixible pels aficionats a la lírica amorosa: l'amant submís; l'empipador; un jove que perd a l'estimada davant un ric; l'amant que descobreix que li agraden totes les dones... Un carnestoltes en el qual Ovidi sembla gaudir a estones.

'Amors' ALIANZA EDITORIAL

Sota la seva màscara Nasó no se sent obligat a narrar una situació personal ni està condicionat pels episodis biogràfics, el seu propòsit (com succeeix en el poema sobre la impotència sexual) passa per exposar la psicologia d'aquest estat, vàlida per a diferents temperaments. Ovidi és tan conscient de l'originalitat de la seva estratègia poètica que no es resisteix a exposar-la amb un to desafiant: “No és raonable escoltar els poetes / com si donessin testimoni”. Versos que amb els anys aniran carregant-se amb el pes d'una tètrica profecia. Ovidi ens revela algo que d'ara endavant la història privada de la poesia no farà sinó confirmar: que un poeta és menys personal com més conscient és, i que aquesta distància (a anys llum dels angoixosos desfogaments de Properci o dels crits de Catul) li permet ser més calculador i cerebral, abordar efectes poètics molt deliberats.

El més espectacular i significatiu potser sigui l'escriptura de poemes consecutius que defensen punts de vista oposats. Ovidi trasllada la tècnica dels retòrics grecs de contraposar en el mateix discurs arguments a favor o en contra del seu tema als seus Amors, amb tant d'encert i perseverança, que el jove Nasó es convertirà en un poeta reversible. Així el trobem en un poema fent fora contra un criat massa estrict amb la noia a qui vigila, i exigint en el següent a un altre criat que redobli la seva vigilància sobre la seva estimada. El mateix succeeix amb els gels o la infidelitat. Ovidi es situa en les dues perspectives: el que pateix la situació i el que la provoca. En ambdós casos el poeta ofereix arguments morals, però les raons canvien de sentit segons l'angle en què decideix observar el mateix problema. Ovidi és un poeta moralista, però la seva és una moral situada.

Llegits de manera consecutiva els poemes abasten tant espai que no eviten funcionar com un autoengany o una justificació defensiva, el que Nasó persegueix no és donar-se la raó o culpar-se, sinó contemplar la panoràmica completa d'una circumstància, deslliurada dels condicionants personals. On queda l'experiència del poeta? Ovidi es reparteix amb tanta habilitat per tots dos poemes que mai estem segurs de si va sentir o va patir els gels o la infidelitat, com si passar per una experiència fos suficient per impulsar la imaginació de la contrària.  La via biogràfica és una ruta morta per interpretar els Amors.

L'únic tema al qual Nasó no li va donar dues oportunitats, davant del qual va negar-se a donar-li la volta (o no va trobar la manera d'actuar com un poeta reversible) va ser l'avortament. Com si volgués deixar constància que ara sí estava oferint el seu punt de vista va escriure dos poemes sobre l'assumpte i en ambdós li recrimina a Corina el seu avortament: el primer des d'una preocupació més personal, el segon amb una argumentació més general.

'Pòntiques' GREDOS

Però aquests són més aviat escassos en els Amors; un llibre en el qual ve a demostrar-se que com més es perllonga l'examen poètic d'un assumpte, com més perspectives personals es recorren i s'incorporen més es buida el poeta de personalitat. I Ovidi és (dit com el més alt elogi, el que li dedicaríem a Shakespeare o Woolf) un poeta buit. El seu propòsit és oferir amb la major precisió possible el màxim nombre de arestes d'un assumpte, no està interessat a destil·lar la seva experiència personal