Lluís Permanyer: l'adalid de la Barcelona del noranta-cents

El historiador y jesuita Miquel Batllori escriu a les seves memòries que els pioners de la Barcelona del noranta dediquen un terç de la seva fortuna a l'estalvi; i els altres dos terços a la despesa i a la inversió a Borsa. Així es forgen els patrimonis portentosos dels Girona, els Serra Feliu, els Bertrand o els Arnús.

Seguint l'obra del cronista Lluís Permanyer, mort el passat 23 d'octubre, Barcelona es desplega com un llibre amb relleus de cartó en memòria dels Batlló (la casa dels ossos), els Milà (La Pedrera), els Lleó Morera o els Güell, que van sortir del seu Palazzo a Nou de les Rambles per instal·lar-se a la Torre Castañer de la Bonanova. És el món museïtzat dels sostres embigats i els rajols amb vora daurat, avui en trànsit de plàcida extinció.

La ciutat perceb el punt d'intersecció entre la urbs atrapada dins de l'antiga muralla i l'expansió del segle passat en moments significatius, com el trasllat dels tallers de la joieria Masriera, des del casc antic fins al número 72 del carrer Bailén, on la família d'orfebres aixeca una façana digne d'un temple romà. Entra en combustió l'art i el diamant; la precisió i els metalls rics. La ploma del cronista s'afila quan analitza el desig de lluir l'ascens etern.

Les tribunes del modernisme arquitectònic -obra de mestres com Domènech i Montaner, pensada per urbanistes com Cerdà- són encara avui el racó de mostrar i observar al mateix temps. No hi ha visillos de tul en l'ornamentació barcelonina, ni tan sols en les façanes elegants del noucentisme dels savis que refutaren el neogòtic, com Joan Rubió i Bellver o Nicolau Rubió i Tudurí. El que perviu d'un temps ensimismat són porters amb guardapols i camisa, envejosos guardons entre l'espai públic del carrer i l'interior privat, sovint, profanament íntim.

Lluís Permanyer, per Farruqo

L'estètica dels temps salta endavant i, a continuació, es contrau. El passat és un present continu a la gran narrativa urbana. Permanyer ens ha situat davant de la barnissa negra renaixentista als mobles dels Luises (els tres últims monarques francesos) i els murals de Pruna al temple de les Mares Reparadores del carrer Ganduxer.

Ha reflectit amb impàvida elegància la senyora Sanllehy rebutjant a casa seva l'escultura nua, el Desconsol, de Josep Llimona, cisellat en format petit, la campanya contra la nudez llançada pel baró d'Esponellà en plena febre puritana i pompier adornant interiors amb verge mares i cors sagrats.

'Inspector cívic'

Els moments Permanyer, recoberts gairebé sempre d'humor dócil,  passen desapercebuts quan els estem vivint en la seva lletra. Però ens han marcat fins a convertir-nos en el que som. Amb la seva desaparició ens marxa l'últim caudatari d'un món que resumeix el trànsit de la ciutat art decó fins al manicom devastador del tocho, arribant finalment al postcontemporani, davant l'herència d'Oscar Tusquets o Enric Miralles i l'ensopiment urbà d'artefactes sense entranya, supositoris de vidre com l'hotel de Bofill a la Barceloneta banyat per l'escuma.

En Permanyer, no tot ha estat melmelada i història. El cronista mort als 86 anys, a causa d'un infart, també ha publicat assumptes d'actualitat urbana. Aparcaments mal resolts al centre de l'àrea metropolitana, una barana que "impedeix veure les Casa Calvet de Gaudí", com escriu avui Tomàs del Delclós (El País) en un comiat emocionat a l"inspector cívic", com li va dir Sergi Pamies a Permanyer.

El cronista indiscutible recupera els gentilicis sense oblidar-se de ningú; en les seves entregues abundaven els nuclis familiars, els interessos, l'art, el col·leccionisme, el mecenatge o l'herència d'apellidos i títols nobiliaris alfonsins sota l'encanteri del conciliar, el clàssic canonge convertit en albaçà. Sense oblidar la tieta, un llegat únic de l'entretengut burgès de te amb pastes, seguint al dur Unamuno de La tieta Tula, al dolç Miquel Llor (Laura o la ciutat dels sants) o a l'implacable Sagarra, en Paulina Buxareu.

Autor de més de vuitanta llibres entre els dedicats al món de l'art i a la seva ciutat, Permanyer rep el Premi Nacional de Periodisme Cultural l'any 2022, anys després de compartir amb l'inoblidable Joan Barril el Premi Ciutat de Barcelona. Es declara visceral amador de la seva infantesa; una casa plena de quadres i llibres, marcada per la passió de visitar museus, la dispersió didàctica i la curiositat universal. Permanyer inicia el seu treball periodístic a la revista Destino en la qual estrena el seu célebre Qüestionari Proust, aplicat a figures com Simenon, Rubinstein, Carner, Espriu, Miró o Pla. La Vanguardia dels Godó l'allotja a la secció d'Internacional en els anys de la censura i ja en plena Transició el converteix en peça clau de la secció de local.

El periodista Lluís Permanyer EP

L'home que parla dels entroncs de Madronita Andreu, Tecla Sala, Foronda-Sentmenat, Llorach-Baladía, Massó-Vilallonga (baró de Maldà) o que desvetlla la biografia de les esqueles de portada sencera com a signe de prestigi, és un ciutadà silenciós. Així ho mostra el seu documental a TV3, Passeig de Gràcia: Escenari burgès, una recopilació íntima de cafès, teatres i jardins, avui convertida en un aparcament de moda sense ànima.

Espais exclusius

Permanyer entra i surt dels menjadors de l'Eixample amb la mateixa facilitat amb què recorre les hemeroteques. La seva fusió entre el periodista que parla amb la font i l'investigador de llibre i Registre Civil el converteix en el cronista no oficial de la Barcelona renascuda dels setanta. Rebutja ser el cap de premsa del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, es deslliura del corsé municipalista i no accepta la corresponsalia del seu diari a París.

Freu la Bonanova dels Villamediana, descriu l'afició al violoncel d'Ignacio Villavecchia o d'Eusebi Bertran Güell a la finca de La Ricarda; dóna compte del concert de cambra, celebrat anys enrere, a l'habitatge dels Sicart, per la generació irrepetible dels Darius Romeu, Manuel Dalmau, Manuel Sagnier, Josep Muntades o Rafael Pascual, com a músics vocacionals i no professionals d'instruments de corda. Permanyer uneix a industrial de renom amb el Conservatori de Música de Barcelona en què han exercit el seu magisteri Ros Marbà o Frederich Montpou.

Ofereix senyals inequívocs de la prevalença de la música a la ciutat del Palau de la Música fundat per Joaquim Cabot i Lluís Millet -el cronista mort rememora aquell inici en el seu darrer article, publicat el dia de la seva mort- i parla del renéixer del Liceu de la mà de l'arquitecte Solà-Morales, després de l'espantós incendi de 1994.

En el seu llibre testamentari, Vides privades (Angle Ed.), documenta detalls tan curiosos com l'oblidada sèrie d'articles del diari Tele-Exprés signats amb el pseudònim Faxol atorgat pel diví Dalí a Coqui Malagrida. La sèrie narra l'etapa en què els inaccessibles palcos antics del gran teatre de l'òpera, van ser la xerrada, lloc de trobada, amistat, timbas, negocis i apassionat amor furtiu, sota els murals del pintor Antonio Utrillo.

Els espais exclusius dels Trias, Boada, Planes, Rius i Fabra, Lamadrid o Bertrand Mata; l'exquisitez de les nits d'estrena passades a millor vida en la reconstrucció del Liceu finançada pel diner públic del Ministeri de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, desoient els privilegis del passat.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant inteligència artificial