Herrhausen, el banquer humanista

Una didàctica lliçó d’història recent d’Alemanya és el que ens ofereix la minisèrie (cinc episodis) de Filmin Herrhausen, el banquer i la bomba, dirigida per Pia Strietmann sobre un guió de Thomas Vendrich. Confesso que no havia sentit a parlar mai del senyor Herrhausen (Oliver Masucci), una rara avis en el món de la gran banca (va ser president del Deutsche Bank mentre s’enfonsava el comunisme i queia el mur de Berlín) que, després de viatjar a un Mèxic en la ruïna, va tenir una mena d’epifania segons la qual, deixar enfonsar-se a qui ja hi està no només és immoral, sinó també perjudicial per a la salut financera dels seus botxins.

Els monstres de la Hammer

Teoria que va aconseguir imposar en el seu entorn, tot i donant mostres d’un didactisme esgotador: la sèrie ens mostra els seus esforços amb fredor clínica i germànica, sense voler fer un heroi del banquer, mentre dibuixa el panorama polític alemany (Herrhausen va ser assessor del canceller Helmut Kohl, que menjava del seu palmell) i internacional (el nostre banquer tractava de tu a tu amb Mijaíl Gorbatxov i Henry Kissinger).

Convençut que la banca podia servir per a alguna cosa més que per sagnar la població mundial, el benintencionat Herrhausen es va veure al mig d’un canvi polític-econòmic de molt de compte, sempre defensant la seva teoria que els diners havien de córrer per tot arreu si no volíem que la misèria d’uns (els països comunistes) redundés en la de tots (els països capitalistes).

Reconstrucció fiable

Per això es va entossudir que el Deutsche Bank prestés grans quantitats de diners a la Rússia de Gorbatxov i als països satèl·lits d’aquella Unió Soviètica que s’estava anant ràpidament en orris. Com a bon capitalista, Herrhausen volia evitar un mal major: que els pàries de la terra s’aixequessin contra els que vivien gairebé tan bé com ell i acabéssim tenint problemes a nivell internacional.

Imatge de la minisèrie Herrhausen, el banquer humanista i la bomba

Herrhausen, el banquer i la bomba reconstrueix molt bé la realitat de fa gairebé quatre dècades, tot i que a vegades algun actor s’assembla com un ou a una castanya al personatge real que interpreta (et porta una estona reconèixer a Kohl i a Kissinger, i a Gorbatxov l’identifiques gràcies a la seva carismàtica taca al clatell), però això és un problema menor davant la reconstrucció fiable, segura, alemanya d’uns fets que alguns vam viure en directe (aquí on em veieu, vaig estar a Berlín mentre queia el mur, al qual vaig estar donant martellades perquè la meva xicota d’aleshores es va entossudir a endur-se a casa pedretes amb interès històric).

Els crims de l’estació de Perpinyà

Com tants altres potentats de l’Alemanya de l’època, Alfred Herrhausen va estar en el punt de mira de la Fracció de l’Exèrcit Roig, grup terrorista fundat a principis dels 70 per Ulrike Meinhof, una burgeseta mimada i amb complex de culpa, i Andreas Baader, un tros de soca que va trobar en el crim polític una excusa per atracar bancs i assassinar enemics del poble, activitats que el van allunyar del seu previsible destí com a delinqüent comú.

El fresc d’una època

A finals dels 80, la Baader Meinhof no era la dels 70 (Meinhof havia mort a la presó el 1976 i Baader havia seguit el seu exemple el 1977), però encara conservava la seva capacitat de fer mal, gràcies sobretot als diners de la Stasi, la policia política de la RDA, que li seguia arribant amb regularitat. Tot i circular en un cotxe blindat i disposar d’escorta, el banquer humanista va morir en un atemptat que mai va quedar clar si va ser obra de la Fracció de l’Exèrcit Roig o, directament, de la Stasi (tot i que també podria haver estat organitzat pels seus col·legues del món de la banca, que mai el van acabar d’empassar).

Personatge curiós. I sèrie curiosa, especialment dedicada als interessats en la nostra història recent. Costa una mica entrar-hi, i al principi potser et preguntes què fas veient la biopic d’un banquer del qual mai havies sentit a parlar. Però al segon capítol ja s’ha imposat el fresc d’una època i un lloc, realitzat amb una fredor germànica que resulta beneficiosa per al relat.

Els americans haurien convertit Herrhausen en el personatge d’una pel·lícula de Frank Capra, enfrontat al sistema en defensa dels desafortunats de la terra. Els alemanys han preferit deixar constància de l’existència d’un funcionari exemplar al qual li va tocar estar al centre d’un torb socio-polític-econòmic de molts bemolls i que, a la seva manera, va fer el que va poder per la seva empresa, el seu país i Occident en general. Millor així.