Bugonia o la humanitat segons Yorgos Lanthimos

Yorgos Lanthimos estima l'ull de peix. L'ull de peix és una lent de gran angular que corba les imatges pels laterals, creant un efecte espiell. El cineasta l'ha fet servir amb profusió en títols com La favorita o Pobres criatures, i de manera més mesurada en d'altres, com aquest Bugonia que arriba aquesta setmana als cinemes. L'ull de peix reforça la distorsió de la mirada del director atenenc sobre la realitat i sobre la humanitat. Una mirada demolidora. Una mica com la de Michael Haneke, només que l'autor austríac ja jubilat sotmetia l'espectador a un expeditiu tractament de shock, consistent en clavar-te una puntada a les parts pudendes (metafòricament, o potser no, perquè amb La pianista hi va haver fins i tot desmais a les sales), mentre que el grec et fa pessigolles per divertir-te i quan estàs desprevingut et clava la puntada.

Provinent del teatre d'avantguarda —les seves pel·lícules tenen ecos de l'absurd d'Ionesco i Beckett—, Lanthimos es va fer un nom en el panorama internacional quan va deixar bocabadat el desprevingut públic del Festival de Canes amb Canino, el seu tercer llargmetratge, que construïa un món d'absurds rituals a la llar d'una família aïllada de l'exterior. Semblava que el bon Yorgos s'assentaria amb les seves marcianades com un auteur d'allò que en el seu dia anomenaven cinema d'art i assaig (traduït al cristià: minoritari i elitista), però va resultar que a la xifladíssima Llagosta ja va comptar amb les estrelles Colin Farrell i Rachel Weisz encapçalant el repartiment, sense per això reduir ni un bri la seva genial bogeria.

'Bugonia'

Ha seguit en una carrera ascendent dins de la indústria, en la qual un bon dia va aparèixer Emma Stone en el paper de musa, productora i actriu disposada a donar-ho tot i posar-se en les situacions més extremes i denigrants com a sublim acte de lliurament a l'art interpretatiu. Com a mínim, els esforços li van valer l'Oscar a millor actriu per Pobres criatures. Bugonia és la quarta col·laboració —un punt sadomaso— entre el cineasta i l'actriu, que aquí és segrestada, reclusa en un soterrani, rapada al zero, coberta de lletosa crema antihistamínica, sotmesa a brutals electroxocs… I de nou Stone està que se surt, un prodigi.

La pel·lícula explica les relacions de poder i les manipulacions mentals que s'estableixen entre tres personatges —en realitat dos, perquè el tercer és un estaquirot— quan la reeixida CEO d'una companyia farmacèutica (Stone) és segrestada per dos sonats. Els tipus són cosins: el que porta la veu cantant és un tarat adscrit a les teories conspiranoiques (un excel·lent, com sempre, Jesse Plemons) i l'altre un borderline abduït per ell (el debutant Aidan Delbis). Estan convençuts que l'executiva és en realitat una alienígena d'Andròmeda i pretenen que els posi en contacte amb el seu emperador per negociar el futur de la Terra. El fet de rapar-li el cabell és per impedir que es comuniqui amb els seus i el dels electroxocs és per assegurar-se que és una alienígena.

'Bugonia'

En aquest cas, el guió no és de Lanthimos i el seu col·laborador habitual Efthymis Filippou —les dues obres mestres dels quals són El sacrifici del cérvol salvatge i Kinds of Kindness, no aptes per a tots els paladars—, sinó que parteix —com a La favorita i Pobres criatures— d'un text aliè, en aquest cas escrit per Will Tracy. Entre els seus guions previs destaca el d'El menú, una faula macabra sobre un cuiner estrella que resulta ser un psicòpata (és una pel·lícula menor, però molt gaudible i de visió obligada per a qualsevol que detesti els foodies i consideri la cuina d'avantguarda una ximpleria per a esnobs afectats de gola). El que fa Tracy és adaptar una delirant pel·lícula coreana de 2003, titulada Salvar el planeta Terra, la premissa de la qual era la mateixa: dos capsigranys segresten un executiu i el sotmeten a tota mena de sevícies convençuts que és un extraterrestre (a la versió de Lanthimos passa a ser una executiva, canvi significatiu). Només que la cinta coreana es quedava en comèdia macabra i Bugonia desplega més complexitats.

Per abordar-les, potser convé començar aclarint d'on ve el títol. El terme bugonia o bugoniafa referència a la creença, estesa a l'Antiguitat, que la vida es podia generar de manera espontània. El concepte apareix a les Geòrgiques de Virgili, on s'explica que del cadàver d'un animal neixen insectes voladors. La qual cosa es lliga amb la tragèdia de l'apicultor Aristeu, a qui se li moren les abelles com a conseqüència d'un càstig diví per haver provocat de manera involuntària la mort d'Eurídice. Després d'expiar la seva culpa, Aristeu aconseguirà noves abelles mitjançant la bugonia. També el personatge de Jesse Plemons és apicultor i vincula la reducció de les poblacions d'abelles amb la presència entre nosaltres dels alienígenes d'Andròmeda, que estan duent a terme experiments amb productes químics.

El director de 'Bugonia' dirigint a la actriz Enma Stone

Al principi, Bugonia circula seguint les coordenades d'una sàtira cruel sobre l'imbecil·litat del món contemporani, atiada per les xarxes i les seves falsedats, ofertes als incauts com a teories conspiranoiques que els serveixin per donar sentit a les seves patètiques vides. La pel·lícula fa un pas més enllà quan la CEO comença a utilitzar les seves habilitats manipuladores, que ja ha mostrat quan, abans de ser segrestada, anuncia molt ufana als seus empleats la nova política flexible que els permetrà sortir a dos quarts de sis per conciliar, però tot seguit s'encarrega que qualsevol que tingui la temptació d'acollir-se a aquesta prerrogativa sentí sobre les seves espatlles la llosa de la culpabilitat.

El llargmetratge gira cap a nous territoris quan s'entreveu que entre segrestador i segrestada hi ha algun vincle previ que va més enllà de les teories alienígenes i a més fa la seva aparició un sheriff local obès que va tenir cura del segrestador quan era nen i s'intueix que alguna cosa molt sòrdida va passar aleshores. De manera que els tons de comèdia es van tornant més foscos i sinistres, i desemboquen en alguna escena gore. Mentrestant, davant d'aquesta Emma Stone rapada i d'aspecte una mica reptilià a l'espectador li va entrant el dubte de si el boig que l'ha segrestada no tindrà raó i aquesta executiva agressiva és en realitat una alienígena.

'Bugonia'

A poc a poc, una pel·lícula que semblava avançar per un carril perfectament definit es va transformant en una cosa més complexa i desconcertant. A aquest resultat hi contribueix el bon ofici de dos col·laboradors habituals de Lanthimos: Robbie Ryan com a director de fotografia, en la seva quarta pel·lícula amb ell, i el compositor Jerskin Fendrix, en la seva tercera col·laboració, amb una banda sonora sorprenent, que fa sortir l'espectador de la seva zona de confort. I m'agradaria destacar la figura d'un altre còmplice ja veterà: Vasilis Marmatakis, l'autor dels fulgurants cartells de tots els llargmetratges de Lanthimos des de Canino, que sempre ha sabut plasmar gràficament l'univers particular del cineasta.

Bugonia no està exempta d'imperfeccions: no tots els girs estan ordits amb la mateixa habilitat i el final és com a mínim discutible, tot i que compta amb el pervers toc irònic que soni la melodiosa Where Have All the Flowers Gone? de Pete Seeger, en la versió que cantava Marlene Dietrich. Amb tot, Lanthimos segueix avançant amb pas ferm en una de les trajectòries més originals, sorprenents, radicals i seductores del cinema contemporani. Assumeix riscos i mai deixa indiferent. La qual cosa ja és un mèrit en aquests temps de banalitat, algoritmes, correcció política i poca creativitat.