Raimundo de Madrazo, el triomf del bon burgès

A les fotografies d'època, Raimundo de Madrazo i Garreta (Roma, 1841-Versalles, 1920) apareix amb la barba fosca, les mans com aspes i els ulls que exerceixen a mossegada neta el seu dret a la llum. Aquest pintor, fill i nét d'il·lustres artistes, va ser un creador desbocat, molt atent al detall, savi, depurat, cosmopolita, que va optar per prendre el pols a la part més distingida de la societat mentre d'altres triaven il·lustrar-ne l'acceleració.

Madrazo va executar llenços de perfil amable, només tocats per un cert esperit de rebel·lió quan aconseguia apartar-se de l'encàrrec. Va compartir espai amb les corrents acadèmiques i amb l'impressionisme, aquell primer balboteig de les avantguardes, però ell anava per una altra riba, contaminat de precisió, assetjat per salons i paisatges, però treballant en quadres que atenien el patró estètic que exigia aquella nova societat de maneres capitalistes.

Parlem, això sí, d'un pintor amb un clar vernís cosmopolita. Instal·lat a París de manera permanent des de 1862, va descartar la bohèmia i va optar per la via del lucratiu mercat artístic. La seva obra es va ajustar a la moda del seu temps, sense complexos, fent virtut de les seves concessions fins a situar-se com a figura fonamental en els cercles més distingits i internacionals de finals del segle XIX i inicis del XX.

Autoretrat de Raimundo de Madrazo i Garreta, datat el 1901. MEADOWS MUSEUM / MICHAEL BODYCOMB

Precisament, aquest derrapatge burgès –el gust refinat, la minuciosa representació d'interiors i la destresa tècnica en la reproducció de textures i materials– explica que el seu nom s'hagi traspassat entre aquells que componen l'àmplia òrbita de la pintura espanyola de l'època, on és possible trobar des de deutors del neoclassicisme fins a artistes de veta romàntica, simbolista i realista.

Considerat fins ara com una anotació solta del segle XIX –aquell moment de la pintura espanyola que requereix més ressò, més focus, més atenció–, encaixat si de cas en els estudis sobre la saga familiar (el seu avi José i el seu pare Federico), Madrazo reapareix en una intensa i abundant exposició a la Fundació Mapfre que, fins al 18 de gener, revisa, enalteix i revela a Madrid els molts fervors i llums de l'artista.

Amaya Alzaga, comissària de la mostra, ha reunit gairebé un centenar d'obres, moltes de les quals trobades durant la investigació per preparar aquesta exposició de títol sec i auster: Raimundo de Madrazo. Aquest desplegament construeix una cita que descobreix l'extraordinari territori d'un creador capaç de concebre el món com un alberg de la bellesa i el refinament.

Queda a la vista en la proposta que ocupa la Sala Recoletos de la Fundació Mapfre que la seva aventura aviat es va apartar dels plans que el pare tenia pensats per a ell (que es dediqués als temes històrics amb què concórrer als certàmens nacionals i forjar-se així una reputació d'acord amb el seu cognom) i es va lliurar a les preferències d'una clientela de l'alta burgesia que demanava retrats i pintures de gènere en què veure reflectits, respectivament, la seva posició i els seus anhels.

‘Estudi dels Madrazo al carrer Alcalá’ (c. 1856-1858), de Raimundo de Madrazo. COL·LECCIÓ MADRAZO, CAM / LUIS ESCOBAR

Raimundo de Madrazo va prendre l'exotisme espanyol –gitanes de bust, assegudes o ballant i els espais de l'Alhambra i l'Alcàsser sevillà– com a rampa de llançament i es va fer amb un cabal de diners pintant petites escenes decoratives. En elles, va recrear interiors refinats, decorats amb elements originals i figures anònimes de gran bellesa, marcada singularitat o recuperades del recordat passat.

El pintor va personalitzar, amb els anys, la fórmula i va reduir el nombre de personatges –majes, clergues, guitarristes i toreros de filiació goyesca– fins a condensar-los en una única figura femenina que, amb la seva sola presència, evocava l'aire andalús o l'elegància francesa. Les dames, aviat, apareixerien vestides de ras, abandonades a l'ensomni després de la lectura de la nota que acompanya un ram de flors o reclinades i adormides en una cambra o en un petit hivernacle. 

Aquest joc de la mirada es faria més present a les toilettes, en què Raimundo de Madrazo va proposar un avenç en la invasió de la intimitat aliena. L'atracció pel prohibit, el plaer de mirar pel forat del pany, li va obrir les portes a representar escenes de tocador més o menys innocents, en què les dones es desvestien amb l'ajuda d'una minyona o s'exposaven obertament.

Retrat de la model Aline Masson, cap a finals de 1870. COL·LECCIÓ PARTICULAR / PABLO LINÉS

La protagonista de moltes d'aquestes imatges va ser la model Aline Masson, que va encarnar igualment l'ideal de bellesa espanyola i l'estereotip de la dona parisenca, elegant i sofisticada. Aquesta noia, de la qual es desconeix la procedència –podria ser la filla del conserge de la residència parisenca del marquès de Casa Riera, el jardí del darrere de la qual donava al carrer on el pintor va tenir el seu primer estudi a la capital gal·la–, apareix repetidament a les pintures de 1870.

Juntament amb aquestes obres, les escenes de ball i la captació preciosista de la vida mundana del París de finals de segle van ser també temes amb què l'artista va recollir èxit, tal com va passar amb la Sortida del ball de màscares, llenç que es va exhibir (fora de concurs) a l'Exposició Universal de 1878 i que el crític de La Ilustración Española y Americana va considerar la seva millor feina.

A partir de la dècada de 1880, va abandonar la pintura de gènere per dedicar-se de manera gairebé exclusiva al retrat, gènere que en aquells moments coneixia el seu declivi. Tot i això, el pintor, la reputació del qual entre la selecta clientela europea s'associava a l'elegància, la moderació i el virtuosisme, es va consolidar com un autor destacat.

Durant la següent dècada, va realitzar algunes de les efígies més importants de tota la seva producció, com les que va dedicar a Rosario Falcó i Osorio, duquessa d'Alba, al segon marquès de Casa Riera o a la reina Maria Cristina. En alguns dels seus retrats sobre el món diplomàtic, més austers, es pot contemplar la lliçó apresa de Velázquez, com passa en els que va fer del fill del baró Von Stumm, ambaixador alemany a Espanya.

En paral·lel, va establir vincles comercials amb marxants estatunidencs com Samuel P. Avery, que va facilitar l'arribada de la seva obra al mercat nord-americà, en què la pintura de gènere, que ja mostrava símptomes d'esgotament a Europa, seguia sent molt apreciada. Gràcies a aquests contactes, Madrazo va realitzar retrats significatius, com els de la família Vanderbilt, cosa que va afavorir els seus viatges professionals a Nova York a partir de 1897.

Un visitant fa fotografies amb el mòbil del llenç de Raimundo de Madrazo ‘Dama amb lloro’ (1872). EFE

Des de llavors i fins al 1910, va dur a terme diverses tournées de retrats als Estats Units, ampliant així la seva clientela internacional mentre la seva fama decaia a l'escena artística francesa. El retrat de l'esposa del col·leccionista William Hood Stewart, Maria Hahn, d'origen veneçolà, exhibit a la seva galeria de Nova York, va servir de model per a un món al qual, malgrat el seu ocàs a París, encara s'aferraven les seves clientes americanes.

Ja en els seus darrers anys, establert a Versalles, Raimundo de Madrazo va concentrar la seva producció en nus, retrats i escenes de gènere realitzades a partir de models vestides a la moda del segle XVIII. Encara que amb una execució menys preciosista que en el passat, l'imaginari emprat aleshores per l'artista s'emmarcava en l'estètica d'evocació nostàlgica de l'esplendor del passat.

En definitiva, Raimundo de Madrazo va trobar l'èxit a l'hort de la pintura comercial, aquella que demanava la burgesia de finals del segle XIX, quan tot era languidesa, llum de quinqué, desmai imprevist i plata aclaparada de canelobre. Amb tot, la Primera Guerra Mundial i l'avantguarda el van deixar despentinat i a punt per a l'oblit. La seva recuperació és un redescobriment. El retorn d'un artista en dies de bengala.