Aconseguiré rodar Avatar 24?
Llegeixo unes declaracions del cineasta canadenc James Cameron (Kapuskasing, 1954) en què diu que, si la recent estrenada Avatar 3 no recapta molts, però que molts diners, potser no aconsegueix rodar ni Avatar 4 ni Avatar 5. Com es pot prendre algú una afirmació semblant, que porta implícita una certa crítica a l'espectador, com si aquest es quedés a casa per fastiguejar-li l'existència, i no perquè ja li siguin igual els altíssims barrufets (més lletjos que pegar a un pare) que pul·lulen per la saga Avatar? Que és exactament el que em passa a mi des que vaig veure la primera entrega a Nova York (2009), en ple auge del 3D, que va durar el que va durar, tot i que hi va haver una època en què ho feia servir tothom, fins i tot Santiago Segura per a una entrega de les aventures de Torrente (a destacar el vertiginós primer pla d'un anus pelut). Em vaig posar les ulleres tridimensionals (a sobre de les de veure, que encara feia servir abans de la meva operació de cataractes) i em vaig passar dues hores i escaig que, em van semblar sis o set, com plantat davant d'una enorme peixera poblada d'enormes barrufets.
Ja no recordo l'argument, tot i que sí l'avorriment sideral que em va causar l'experiència immersiva de marras (al cap d'una estona, ja no estava davant d'una peixera, sinó dins). Evidentment, quan es va estrenar Avatar 2, em vaig dir que, si era per al Domund, ja havia donat, i em vaig abstenir de tornar a la peixera. Ara veig que Cameron ataca amb la tercera i que amenaça amb la quarta i la cinquena. I tot i que sé que és molt devot de la natura submarina (l'any 2012, va baixar en solitari a la Fossa de les Marianes, sent una de les tres úniques persones que han protagonitzat aquesta gesta), no entenc com encara no s'ha cansat de la seva peixera i els seus barrufets (és una mica com el de George Lucas amb La guerra de les galàxies, però molt més feixuc).
I, tanmateix, hi va haver un temps en què aquest home tenia grans idees. Pensem en les seves dues entregues de Terminator (1984 i 1991), que va escriure i dirigir. O el seu Aliens (1986), amb el que costava estar a l'alçada de Ridley Scott i la primera pel·lícula de la sèrie. Reconec que amb The Abbys (1989) gairebé m'adormo, i que no li vaig veure gaire la gràcia a True lies (1994), però només per les seves dues Terminators (que he vist diverses vegades), el considero un mestre del cinema d'acció.
Confesso que em vaig saltar Titanic perquè, com ironitzava Sergi Pàmies, ja sabia com acabava: amb tot el repartiment ofegat. I també perquè poques cançons m'han irritat més que My heart will go on, interpretada melodramàticament per la reina quebequesa del melisma, Celine Dion. M'agradaria tornar a Cameron, però ho veig poc probable, ja que només pensa seguir-me donant la llauna amb els barrufets d'Avatar. I fins al dia del judici, si tenim en compte els anys que es tira entre una entrega i una altra.
Va ser un plaer conèixer-lo, senyor Cameron. I no dubti que tornaré a empassar-me els seus Terminators quan necessiti una bona dosi d'adrenalina a la vena.
