La ministra de Sanitat no ha perdut l'ocasió de l'escàndol sorgit a la Comunitat de Madrid per una presumpta mala praxi d'una empresa privada en la gestió d'un hospital públic per anunciar una iniciativa que acabi amb aquest model. En casos com aquest, sempre es pot esperar dels gestors del que és públic la millor de les intencions de contribuir a l'interès general.
Tanmateix, no és menys cert que l'esquema de col·laboració públic-privada s'ha revelat notablement eficaç al llarg de la seva progressiva implantació en l'entorn sanitari. Sens dubte, hi ha hagut casos de gestió deficient; però constitueixen una proporció massa reduïda per posar en qüestió el model.
En el cas de García, la qüestió ideològica sembla imposar-se amb claredat a l'hora de preferir un model de component íntegrament públic. L'experiència i les xifres del sistema donen com a resposta que el gir només contribuiria a agreujar encara més els escenaris de col·lapse que en nombroses ocasions es produeixen als centres mèdics i hospitalaris. I també, a engruixir estadístiques tan negatives per a la imatge d'una societat i d'un país com els temps de les llistes d'espera.
En el seu dia, la ministra va ser el flagell de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a la Assemblea de la regió que acull la capital d'Espanya. Un paper que ben faria de deixar aparcat ara, que compta amb altres responsabilitats. Entre elles, vetllar pel bon funcionament de la Sanitat a tot el territori nacional. I de fet té un exemple gairebé òptim en l'esquema de col·laboració públic-privada, amb una especial incidència a Catalunya.
Seria terriblement maldestre que García acabés amb un model que funciona només per una mera convicció ideològica. O, pitjor encara, per intentar treure'n un rèdit electoral al marge dels interessos dels ciutadans.
