La figura de Juan Francisco Campo emergeix profundament erosionada pel que s'anomena cas Clínic Bofill. El seu paper com a impulsor de la Càtedra Bofill de la Universitat de Girona, lluny d'enfortir els vincles entre l'àmbit sanitari i l'acadèmic, ha acabat exhibint un patró preocupant de conflictes d'interès que compromet la seva credibilitat.
El fet que activitats vinculades a la Càtedra se celebressin al seu propi restaurant, en contra de les recomanacions expresses del codi ètic de la UdG, reflecteix una manera d'operar que difumina perillosament la frontera entre el que és públic i el que és privat.
Campo no només formava part de l'estructura universitària, sinó que simultàniament (i presumptament) alimentava el seu projecte empresarial des d'aquesta posició, un comportament que seria incompatible amb els estàndards d'integritat exigibles a qui ostenta responsabilitat institucional.
A això s'hi suma la seva estreta relació amb el gerent Juan Ortega, també qüestionat, que alimenta la sospita que tots dos podrien haver prioritzat interessos personals per sobre dels de l'empresa sanitària que representaven.
En un moment en què la Clínica Bofill està sota auditoria per presumptes irregularitats financeres, el rol de Campo —director assistencial i figura influent dins del grup— no només genera dubtes, sinó que contribueix a projectar la imatge d'una cúpula desconnectada de les obligacions ètiques que haurien de regir qualsevol organització sanitària vinculada al sector públic.
