Ens va deixar fa uns dies aquell gran secundari alemany que no feia fàstics a res, arribant a participar en més de dues-centes pel·lícules, Udo Kier (nascut Udo Kierspe a Lindenthal, Colònia, el 1944). Si no recordo malament, només va gaudir d'un paper protagonista, i ja a una edat provecta: va ser a Swan song, de Todd Stephens, on interpretava un perruquer mega gai que s'acosta al final dels seus dies, i aquell paper el va brodar, tot i que no era fàcil oscil·lar entre el ridícul i l'entranyable.
Amic de l'adolescència de Rainer Werner Fassbinder, va trigar el seu temps a treballar amb ell: va ser a finals dels anys 70 a La tercera generació. De seguida li van caure papers en pel·lícules de terror en què el seu rostre angulós i lleument sinistre encaixava a la perfecció. Moltes d'elles eren més dolentes que la tinya. Algunes se salvaven, com el Frankenstein i el Dràcula que va rodar Paul Morrissey amb producció d'Andy Warhol: Flesh for Frankenstein i Blood for Dracula, dues marcianades a mig camí entre l'art i assaig i les pel·lícules de la productora britànica Hammer Films.
Udo Kier es va quedar a viure als Estats Units (la mort el va agafar a Palm Springs, Califòrnia), on, aparentment, es va dedicar a dir que sí a tot el que li proposaven (en la línia de l'holandès Rutger Hauer, que tant rodava Blade Runner com qualsevol nyap per a videoclubs). Va ser així com va acabar en aquell desastre protagonitzat per Pamela Anderson que va ser Barb Wire, inconfés remake de Casablanca que va ser la befa de l'ofici en el seu estrena. Va tenir més sort amb Gus Van Sant i el seu My own private Idaho (títol d'una cançó dels B-52). Però tinc la impressió que l'home no feia distincions entre obres d'art i bunyols. De fet, es va acostumar que el truquessin per interpretar pervertits, vampirs i fantasmes diversos, als quals sempre va saber atorgar una estranya dignitat si el guió ho permetia mínimament.
Udo Kier va ser tota la seva vida un actor de culte amb una base de fans formada per frikis de tota mena i membres del col·lectiu LGBTI, al qual, evidentment, pertanyia. No li van donar gaires oportunitats de demostrar que era un bon actor, però ho va aconseguir a Swan song, que encara deu córrer pel catàleg de Filmin. Identificat com a friki total, se'n van oblidar per a gairebé tot el que no fos fer el pallasso amb dignitat. Va treballar sense parar, acceptant tot el que li arribava, però hauria estat bé que algú, ignorant el seu fort accent alemany, l'hagués rescatat abans d'arribar a vell.
