Fa uns dies, el diari El País va donar una nova mostra de la seva trista deriva sanchista (Visca el meu amo!) anunciant a portada un article de Carles Puigdemont a l'interior, on també s'aprofitava per posar verd al jutge Manuel Marchena (Las Palmas de Gran Canaria, 1959), a qui s'identificava com el cervell a la penombra que acabava de condemnar el fiscal general de l'estat, Álvaro García Ortiz, per revelació de secrets. El món al revés o, millor dit, el món d'en Pedro? Mentre es criticava un fidel servidor de l'estat, s'oferien les pàgines d'opinió del diari a un clar enemic de l'estat, un colpista que fa vuit anys va protagonitzar un dels atacs a la convivència més greus de la democràcia espanyola.
Quan el judici del procés, en què va participar Marchena, tot eren elogis i bones paraules cap a ell per part del govern. Eren els temps en què Sánchez assegurava que faria tot el possible perquè en Puchi fos portat a Espanya per respondre de les seves malifetes davant la justícia. Després va resultar que Sánchez el necessitava per mantenir-se al poder i d'aquí aquesta amnistia que els jutges es resisteixen a aplicar agafant-se al delicte de malversació. En un tres i no res, en Puchi va passar d'enemic públic número u a soci imprescindible per conservar la cadira. I aquí es va posar de manifest el fàstic governamental al poder judicial, que insistia a amargar-li la vida al senyor president amb l'excusa que calia fer justícia i no col·laborar en nyaps per mantenir el poder (o barrar el pas al feixisme, segons el punt de vista).
En el món de Pedro Sánchez no hi ha certeses ni principis morals, tot depèn del que li convingui a ell en cada moment. És així com un jutge prèviament elogiat es converteix en un enemic de l'harmonia social i, pràcticament, de la democràcia (que també es basa en el que li convé a en Pedro en cada moment). Si l'home considera que algun jutge li està fent la guitza, l'envia a la fachosfera, l'acusa de connivència amb la dretona, assegura que està creant alarma social (quan és Sánchez qui la fomenta amb la seva discutible acció política) i aconsegueix que el seu diari amic el posi a parir mentre treu en portada l'amiguet català del cap, a veure si s'estova i li aprova els pressupostos (ja veurem si és que no).
Donat a les reaccions puerils i a les rebequeries, el president del govern es va mostrar molt irritat quan van condemnar el seu estimat fiscal general, però no va trigar a trobar (o inventar-se) un culpable. No crec que a Marchena li treguin la son, a aquestes alçades, les rebequeries de Pedro Sánchez. Ha d'estar a punt de jubilar-se, amb la consciència tranquil·la, que és una cosa que no pot dir tothom. Els que el vam veure en acció durant el judici del procés el recordem com un tipus educat i cortès, però ferm quan algun acusat li volia pujar a sobre (recorrent habitualment a la ironia i el sarcasme).
La seva feina es va veure entelada pels indults i les amnisties de Sánchez, però aquí queda una sentència (molt dura per a alguns, tova per a d'altres) d'aspecte impecable. Que et posin verd al diari del règim mentre destaquen un article d'en Puchi pot ser un insult, però no una sorpresa.
