La primera és que el Barça és esclau de la seva pedrera, i per això l'anunciada deserció de Dro Fernández, un dels seus últims talents en arribar amb nitidesa al primer equip, posa en entredit la sacrosanta Masia i el seu propòsit últim. Però la veritat és que l'eclosió del finíssim interior ha coincidit en el temps amb dues circumstàncies molt poc favorables per a ell: una nòmina de migcampistes d'una qualitat i una competitivitat propera a l'excel·lència i una economia del club que complica les pujades salarials que no siguin absolutament necessàries. Si el noi el vol el campió d'Europa, ni més ni menys que amb Luis Enrique al volant, i ell mateix es veu incapaç de competir amb Fermín i Pedri, cosa normal, d'altra banda, només queda desitjar-li felicitat en el personal i misèria en l'esportiu.
Però, al meu parer, un dels trets més colossals de La Masia no és només que permeti fabricar onzes històrics i, a més, renovar-los amb una celeritat inusitada, tresor d'un valor incalculable des que els fangs de la sentència Bosman van convertir el futbol europeu en un zoco àrab. Sinó que ho fa amb una increïble barreja de saviesa i sort, ja que els querubins d'estrella que abandonen el club poques vegades arriben a la categoria d'arcàngels. Ahir, sense anar més lluny, Take Kubo va participar en l'aquelarre donostiarra com si hagués nascut a Getxo quan fa no tants anys era un xicotet vestit de blaugrana que arrasava rivals i collia comparacions amb el mateix Leo Messi de quan jugava a Infantils. Tanmateix, resulta difícil imaginar-lo al Barça actual, així com al Madrid pel qual va passar breument en una trajectòria esportiva plena de vicissituds francament delirants.
La segona falsa alarma va sorgir de manera espontània durant el cop lliguer d'anit, i és que els arbitratges de segons quins col·legiats continuen sent tèrbols tot i haver-se consolidat l'ús del VAR. Però ni de bon tros el Barça és ostatge de la tecnologia, sinó un soldat valent del seu aprofitament. Si hi ha un tret distintiu del multicampió Barcelona de Hansi Flick és que va reconèixer un avantatge tàctic proporcionat per l'arribada del fora de joc semiautomàtic i l'ha interpretat millor que ningú. Amb un model de joc mai vist abans, va doblegar i continua doblegant una quantitat ingent de rivals. No tinc cap dubte que de vegades el teló que talla els cossos dels ninots en la recreació digital de les jugades li semblarà al barcelonista paper de fumar, quan no directament una presa de pèl. Però mentre això signifiqui que els rivals reben una gerra d'aigua freda rere l'altra quan pensen que han aconseguit marcar contra el Barcelona, o que Mbappé ja ni s'atreveix a celebrar els seus gols contra el Barça per no quedar de Monsieur Panoli una vegada més, cal defensar amb dents i ungles els ninots que decideixen els fores de joc. I els ninots del VAR, també.
Notícies relacionades
- La injustícia del futbol s'imposa a Anoeta: 10 rematades a porteria, 5 pals i derrota del Barça després d'un arbitratge nefast
- Gil Manzano se la torna a jugar al Barça: tres gols i un penal anul·lats per un gol il·legal concedit a la Reial Societat
- Seguint els passos de Dro Fernández i Marc Guiu: la joia de la Masia temptada per Cesc Fàbregas
- Ni Marc Bernal ni Dro: la MLS apreta per endur-se una altra perla de la Masia