Marinelli, artista renaixentista: "En acceptar que soc un camaleó, vaig assumir que puc crear art a qualsevol lloc"

Marinelli és una artista de 28 anys que porta tota la vida dedicant-s'hi, a això de pintar: a l'art. Encara que a temps complet i professionalment, només fa un any i mig, i compaginant-ho amb la criança dels seus dos fills petits. Poc temps lliure i massa experiències per a una emprenedora que ha aconseguit consagrar-se, en aquest món, en tan poc temps.

Crónica Global ha pogut escoltar la seva història, de primera mà, des de com van ser els seus inicis fins al dia d'avui.

Quan vas sortir de l'escola, què vas estudiar i com vas començar a enfocar-te en aquest àmbit?

Tenia molt clar que volia ser artista, però la veritat és que tenia un problema d'identitat, de què volia fer i com. Sabia que m'encantava l'art, així que vaig fer batxillerat artístic. Vaig provar diverses coses, tot i que jo sabia que m'agradava, també, el màrqueting i les vendes, però sentia que havia de triar una sola cosa i això m'angoixava moltíssim. Fins al dia d'avui que vaig triar ser Marinelli, i soc com un camaleó --vull ser totes les coses alhora--.

I el teu nom artístic a què es deu? Com el vas triar?

Ve del meu nom, de Marina, perquè l'amor de la meva adolescència em deia així i li vaig agafar molt d'afecte fins al punt que per a mi representa com un alter ego artístic. Al mateix logotip hi ha tres punts, que representen els meus valors fonamentals de treballar: tècnica, emoció i simbologia. Crec que cap artista és capaç de ser bo si no té el coneixement per fer-ho, si no transmet l'emoció adequada i si no té el significat suficient perquè la gent es pugui vincular al que fa.

Marinelli amb les seves obres GALA ESPÍN Terrassa

Quan vas començar a pintar, en qui t'inspiraves?

M'agradaven grans artistes, fins i tot els que no eren tan coneguts, com Egon Schiele, que per a mi va ser una inspiració absoluta. Els seus traços, la puresa que tenia, el que em transmetia i que, al final, eren obres molt incompletes. I, també, aquesta espontaneïtat i aquesta frescor de quan, una obra, a vegades la tens a mitges, però dius: 'aquí ja no hi ha res més a tocar perquè la frescor que transmets és la bona'.

Què és el que tu sents quan pintes? Intentes que l'espectador quan vegi l'obra, també, senti el mateix que tu quan l'has pintada?

Cada artista té les seves pròpies inspiracions, les seves pròpies vivències i les seves pròpies sensacions. Llavors, també, em sembla molt bonic que cada espectador pugui arribar a les seves pròpies conclusions i es vinculi amb l'obra a través de les seves pròpies experiències.

Al llarg de la teva trajectòria has passat per diferents etapes personals i creatives. Hi va haver algun període més fosc en què els teus quadres perdessin aquesta llum que avui els defineix?

Hi va haver un moment d'inflexió a la meva vida, fa dos anys, en què vaig veure que tot el que estava fent no m'estava portant enlloc i vaig començar a deprimir-me. Estava en una feina, que no era per a mi, volia estabilitat i estar tranquil·la. No tenia clara la meva identitat, ni com a artista ni com a persona, i això em va portar a fer traços més negres. 

És a dir, no hi posaves cap color?

No hi posava res de res. Jo sempre he pintat com a superimpressionista, de fet em considero una artista renaixentista: canto, toco el piano, m'agrada la interpretació, faig veus de doblatge...

Es pot arribar a viure, realment, d'això?

Abans ho combinava amb altres feines, però em frustrava molt sentir que la gent em deia que era el meu hobby perquè no ho era: era i és el meu projecte de vida. Llavors, es pot viure de l'art? Depèn de com de bon comercial siguis. A la gent no li agrada aquesta paraula, però crec que qualsevol empresa funciona o no depenent de com de venedor puguis arribar a ser. En el meu cas, vaig tenir un cop de sort quan vaig conèixer Toni Pérez i vam coincidir fins al punt que vaig acabar en un esdeveniment privat de Patricia Emerald, fent una ponència.

Per què et defineixes com a artista renaixentista?

Perquè allà on hi hagi art hi soc jo. Quan vaig acceptar que Marinelli és un camaleó, vaig acceptar que no volia tenir un estil fix, que no volia fidelitzar-me a una tècnica, que podia crear art a qualsevol lloc, a qualsevol ubicació, a qualsevol espai i sobre qualsevol material.

Marinelli amb les seves obres GALA ESPÍN Terrassa

L'art és apte per a totes les butxaques?

Jo crec que qualsevol persona que apreciï l'art és capaç de costejar-se'l. Hi ha artistes emergents, més consolidats, o d'altres que les seves comandes no baixen de 15.000 euros, però crec que qualsevol se'l pot permetre si vol invertir en això. Avui dia estem en un món en què una persona que guanya 1.000 euros es gasta 100 al Shein o anant un cap de setmana a Andorra. Anem gastant de 100 en 100 euros en coses banals i molt consumistes; llavors, fins a quin punt realment estem valorant el que perdura i el que manté la cultura viva? Si tinguéssim la consciència suficient per apreciar les coses que abans es valoraven, jo crec que sí, que se'l podrien permetre.

A quant estan les teves obres, ara mateix?

Actualment, no baixen d'uns 2.000 o 3.000 euros, les més petites. És cert que tot artista, quan comença, té ganes de veure el seu projecte funcionar i fins que no comences a crear un nom, tot és molt més inestable i el caixet és un altre. Tot i així, jo animo qualsevol artista que està començant que lluiti per això.

Quins són els teus propers projectes?

Ara estic molt vinculada amb Patricia Emerald, que es dediquen a fer esdeveniments 'off market' de luxe. D'altra banda, a la primavera, ve un esdeveniment molt xulo on farem una mena de galeria per poder mostrar i vendre les meves obres. A més, el 2027, s'estan preparant diverses exposicions i és possible que tinguin lloc a Nova York, a Munic i a Terrassa -que és la meva ciutat- i no hi ha diners al món que puguin pagar l'afecte que li tinc.