Carlos Pazos celebra Richard Hamilton i Dieter Roth

A la nova edició (Seix Barral), del seu llibre Exploradors de l'abisme, Enrique Vila-Matas explica la seva elecció (per a l'exposició que va comissariar a la Whitechapel de Londres fa uns anys), de Milonga, de Carlos Pazos (Barcelona, 1949), una fotografia-instal·lació de 1980:

“Un retrat de perfil d'aquest gran artista, recolzat a la barra del llegendari saló de ball Cibeles, de Barcelona; un retrat que en realitat és una ficció sobre la suposada crisi per la qual estava travessant l'artista en fer trenta anys. (…) És una imatge memorable, especialment per la melancolia brutal –que ho diu tot--…”

La memòria m'enganya, recordo haver vist Milonga (el primer de Pazos que vaig veure a la meva vida) precisament al saló de ball Cibeles: aquell local que era una excentricitat, un anacronisme convertit en pura modernitat, el gestionava ell mateix i Manuel Valls (galerista, escriptor), i aquella foto impressionant, coronada amb un neó de llum lila (o era verd?) recordava haver-la vist precisament penjada a la paret darrere d'aquella barra que esmenta Vila-Matas.

Milonga, de Carlos Pazos

Però ara, en escriure això, he investigat una mica i he constatat que és un fals record. En aquella sala de festes mai es va penjar aquesta foto. I a més el neó no és, com jo el recordo, verd ni morat, sinó blanc. El que en realitat segurament sí que vaig veure allà, recolzat a la barra al mateix Cibeles, va ser el mateix Pazos, en una actitud semblant a la que va escenificar a Milonga…

Després he vist tot el que he pogut de Carlos Pazos, i diverses vegades les seves exposicions retrospectives al Reina Sofía i a Santa Mònica. L'última vegada, per ara, va ser aquest estiu: amb motiu del cinquantè aniversari del seu projecte Vaig a fer de mi una estrella, una fabulació de la Fama en diversos actes i happenings tan a contracorrent amb el seu temps (1975, l'any de la mort de Franco), ha tingut una exposició a la barcelonina galeria ADN.

Ara en té una altra al CGAC (Centre Gallec d'Art Contemporani, a Santiago de Compostel·la), oberta fins al proper febrer. Al mateix centre presentarà després dues pel·lícules seves, Artíssimo i Jo vaig inventar uns Llopis: La primera és una “pel·lícula de cites”. La segona, híbrid de documental i creació, de 40 minuts de durada, va sobre Los Llopis, un conjunt cubà que es va instal·lar a Espanya als seixanta i va fer el primer rock en castellà. A la pel·lícula veiem Pazos que va a Cuba, investiga sobre els orígens i el llegat de Los Llopis, contacta amb uns músics als quals vesteix d'uniforme i posa a interpretar el repertori d'aquell grup seminal de La porta verda: “Una altra/ nit més que no dormo./ Una altra/ nit més que es perd,/ què hi haurà/ darrere d'aquesta porta verda?”…

Les dues pel·lícules són fenomenals. Ahir, en llegir el de Vila-Matas, vaig pensar que Pazos havia de participar, sí o sí, en aquesta sèrie d'articles on cada diumenge una personalitat destacada comenta alguna de les seves obres d'art preferides. El vaig trucar a París –viu entre Galícia, on té la seva fundació PazosCuchillo (Montserrat Cuchillo és la seva dona), Barcelona i París—, li vaig fer la pregunta de rigor, i després de pensar-ho un moment es va decidir per una obra realitzada a mitges entre Richard Hamilton (1922-2011) – l'anomenat “pioner del pop” és a totes les històries de l'art contemporani amb el seu collage Què és el que fa que les llars modernes siguin tan diferents, tan atractives?— i Dieter Roth (1930-1998).

Aquesta peça feta en comandita pels dos grans artistes forma part d'una sèrie de 70 originals. Quan es van exposar a Londres, un a la coberta i un altre a la contra del llibre "Portraits", que contenia retrats de Hamilton per Roth i viceversa, Montserrat Cuchillo va comprar el que reproduïm aquí. M'explicà Pazos, per telèfon:

“Sempre he estat un gran admirador de Richard Hamilton, i encara que, com dius, és famós com a pioner del pop, no és això el que d'ell més m'interessa, el considero més important que un artista pop, és més rellevant, ell és l'herència directa de Duchamp. Un artista molt intel·ligent. I aquesta obra concretament… Mira, a la Fundació tenim algunes peces de Hamilton i altres de Roth, i obres en col·laboració entre tots dos, de fet tenim una petita col·lecció de les seves obres. La Fundació PazosCuchillo va realitzar a la seva seu "Mi path os doy" de Trasanquelos, A Coruña, l'única, fins ara, exposició d'aquests artistes, a Galícia. Tant junts com per separat. Va tenir lloc al juliol-agost de 2020. Ara anirem mostrant aquestes peces en exposicions al local de la Fundació.”

Aquelles col·laboracions van començar a Cadaqués, on Hamilton va ser convidat per Duchamp, que hi tenia casa oberta, i també s'hi va quedar. Després va arribar Roth, i es van posar a fer coses junts.

“Aquesta col·laboració va acabar perquè Hamilton, que era tan polit, que a vegades treballa gairebé com un dissenyador (i és més: de vegades encarregava la feina directament a un), va acabar fins als nassos de la manera de treballar de Roth, de que ho embrutés tot... Lanfranco Bombelli, el propietari de la galeria Cadaqués i representant de Hamilton, m'explicà que un dia un col·leccionista va voler comprar alguna cosa de Roth, i aquest li va enviar un dibuix ple de taques de mantega… Bombelli li va preguntar: “Què ha passat, Roth, hi ha hagut un accident, potser el teu ajudant…?” I Roth va respondre: “Much butter, much better” (molta mantega, molt millor)… Ja veus com era Roth, una mica… diguem deixat. I per això van acabar les seves col·laboracions amb Hamilton. Però les que van fer són fantàstiques.

>> Aquesta peça en concret és un tot molt compacte, però es veu perfectament què fa l'un i què fa l'altre… Per què m'agraden tant? És que m'agraden ells. Tenen una desimboltura especial… No sé… No hi ha massa miraments, fins i tot Hamilton, tan exquisit, també té aquí una gosadia especial… I Roth no diguem…”