Maria Reig, escriptora: "El meravellós d'aquestes nou reines és que han aconseguit conquerir l'eternitat"

Maria Reig (Barcelona, 1992) va debutar en el panorama literari amb Paper i Tinta, una novel·la ambientada a Madrid de les primeres dècades del segle XX. Allò que va començar essent un projecte de crowdfunding va acabar obrint-li les portes del món editorial. Des de llavors, ha publicat altres tres novel·les històriques: Una promesa de joventut, Els mil noms de la llibertat i Va sonar un violí a París.

Quan la seva editora, Bàrbara Burani, li va proposar la idea d'aquest llibre es trobava a Japó de lluna de mel. "Des del minut u em va semblar un projecte molt interessant, em motivava moltíssim. Mai havia fet assaig i vaig assumir el repte", explica a Dones en Crònica. Així va començar a gestar-se Eternes (Editorial Lunwerg), la seva primera obra de no ficció i un homenatge a nou sobiranies que van desafiar el seu temps enfrontant-se a no pocs obstacles, des de Cleòpatra fins a Maria Antonieta, Isabel de Castella, Caterina la Gran o Isabel de Baviera. Un llibre que desmunta mites i reconstrueix de manera concisa però reveladora la vida d'aquestes dones fascinants que van forjar el seu propi destí.

Quin va ser el criteri de selecció de les protagonistes?

Vaig partir de dos criteris. D'una banda, volia que estiguessin repartides al llarg de la cronologia, no tenir, de sobte, moltes reines medievals i cap de l'Edat Moderna, més contemporànies. Volia que fos un viatge en el temps pels lectors. L'altre era centrar-lo a Europa, al Mediterrani, perquè abastar tot el món era impossible. Tenim el cas de Cleòpatra, que va ser l'última reina hel·lenística, però que forma part de la història occidental europea. Tampoc volia centrar-me en un territori determinat sinó anar escollint d'aquí i d'allà per conèixer la realitat de diferents territoris europeus.

Imagino que moltes han quedat fora, potser per a una segona part

Sí, absolutament. M'encantaria seguir explorant més reines. Ja ho hem comentat amb Bàrbara Burani i la veritat és que m'encanta la idea d'ampliar, de continuar descobrint a aquestes grans dones en algun moment.

Maria Reig, autora d'Eternes © Yolanda Cardo

Els embolics i la propaganda misògina, que el cinema i la literatura s'han encarregat de perpètuar, continuen molt presents a l'imaginari popular. A Cleòpatra se l'etiqueta de manipuladora i llibertina; a Caterina la Gran de col·leccionista d'amants i a Maria Antonieta de frívola, capritxosa, gastadora, fins i tot en el judici se l'acusà d'incest amb el seu propi fill. ¿Eternes és un intent de subsanar totes aquestes falsedats històriques?

Sí, absolutament. Una de les meves prioritats va ser consultar fonts acadèmiques fiables el més actualitzades possible. Que remetessin al que es coneix de les seves vides més enllà de la propaganda i dels prejudicis que han arribat fins als nostres dies.

Gran part del problema que existeix amb aquestes figures és que van assolir posicions de poder que van resultar incòmodes per a un sector que moltes vegades pertanyia a les pròpies elits. Com a conseqüència, s'activen campanyes de propaganda brutes que hem heretat. Per exemple, en el cas de Cleòpatra, gran part del que sabem d'ella fins a finals del segle XX s'ha nodrit de fonts llatines. Fonts condicionades per la propaganda d'Octavi en un moment de conflicte amb Marco Antonio però evidentment redirigit a Cleòpatra perquè era molt més fàcil. Sempre és més senzill vendre una guerra contra un enemic estranger que contra un romà de noble família. Tots aquests embolics que circulen sobre Cleòpatra com a responsable de tots els mals, d'hechissar Marco Antonio, al final és el que ha arribat fins als nostres dies. Afortunadament la seva figura s'estudia cada vegada més a partir de fonts egípcies i des d'una perspectiva arqueològica.

Evidentment aquestes dones no eren perfectes, van cometre errors, van ser figures controvertides que van prendre decisions que van beneficiar a alguns i van perjudicar a altres. Però cal mirar més enllà de tota aquesta propaganda que a més, i això és una constant, posa el focus en la seva vida sexual ja sigui per excés o per defecte. Com també és una constant la importància que se li dóna a la seva aparença física. A mi no m'interessa si eren guapes o no, van ser personatges amb una gran quantitat de matisos i les seves aportacions a la història expliquen d'alguna manera on som avui en dia.

Creu que aquests biaixos de gènere, de posar el focus en la sexualitat, en la bellesa, segueixen vigents avui dia?

Creuo que la dona pràcticament en totes totes les esferes, des de les cotes més altes fins a les més baixes a la piràmide del poder, porta consigo una exigència d'imatge que no tenen els homes. Jo ho percebo en qualsevol àmbit. Moltes vegades se li exigeix projectar una determinada imatge i se l'analitza. En el cas dels homes ni tan sols es qüestiona el físic, en canvi amb les dones sí, segueix fent-se. Sempre hi ha una opinió o un comentari sobre si és més o menys guapa o atractiva. I això passa sobretot amb les dones que estan exposades al públic ja sigui en la política o en qualsevol altre àmbit.

El llibre té una part de no ficció que es situa en un instant determinat de les seves biografies. Per exemple, a Sisi segons després de ser apunyalada per Luigi Lucheni o a Maria Antonieta davant del tribunal poc abans de ser ajusticiada. Per què va escollir aquests episodis en concret?

El plantejament d'introduir una part de ficció va sorgir de les converses amb Bàrbara. Era una forma de posar el meu gra d'arena de novel·lista històrica sense perjudicar la no ficció perquè volia transmetre la vida d'aquestes dones en un to divulgatiu, basat en fonts fiables i sense fer elucubracions. Vam plantejar llavors aquesta fórmula d'introduir a l'inici de cada capítol un paràgraf, una escena que al·ludís a un moment clau de les seves vides, que d'alguna manera ajudés a humanitzar-les i, de passada, que servís d'aperitiu del que el lector s'hi trobaria. És a dir, quin nivell de pressió o quines experiències o vivències van poder viure cadascuna d'aquestes reines.

I, encara que aquests episodis encapçalen cadascun dels capítols, era l'últim que feia dins del procés de treball de cada personatge. Primer em centrava en tot el treball de documentació, llegir biografies, investigar l'època en què es va desenvolupar les seves respectives vides... i després, quan ja havia escrit la part de no ficció, acabava amb algun moment que m'hagués impactat especialment i que pensava que podia encapsular bé.

És una manera d'empatitzar amb elles...

De posar-me en els seus sabates. A més, tots els paràgrafs estan escrits en primera persona. Imaginar-les en aquestes situacions tensas, molt emocionals, a les quals es veuen abocades, unes vegades per decisions pròpies, altres per decisions alienes em va servir per connectar amb elles, per comprendre-les millor. Va ser un exercici realment interessant.

Les històries tenen un fil conductor, una connexió en el temps que ens posa en context. Per què ha introduït aquest element?

Perquè crec que sovint, quan mirem enrere, ens costa entendre la història. Perdem el fil o no entenem molt bé la connexió que hi ha entre diferents èpoques. Volia donar una imatge de continuïtat entre unes dones que, tot i disperses en el temps i en l'espai, formen part d'una història que s'entrellaça. Buscava a més ajudar al lector a no perdre's en el viatge i que tingués referències en tot moment. Volia també fer entendre que cadascuna d'elles és filla del seu temps. I per això és necessari conèixer en quina època, en quin context van viure. D'aquesta manera s'entendrà millor el que els va ocórrer.

Probablement si Maria Antonieta hagués nascut en un altre moment, no hauria tingut el final fatídic que va tenir. Ella no portava una vida ni tenia una frivolitat diferent de la que podien tenir altres membres de l'aristocràcia i de la reialesa europea durant segles.

Durant el procés de documentació, ha descobert alguna cosa que l'hagi impactat especialment?

Un munt de coses. Per exemple, el que comentàvem abans de Maria Antonieta sobre aquesta acusació terrible al judici, totalment gratuïta, d'abusar del seu propi fill pel que, fins i tot, les dones que eren presents a la sala van reaccionar en contra, en un moment en què si tenies una veu discordant et jugaves el cap.

També va cridar molt la meva atenció les moltes habilitats de Cleòpatra que no coneixem. La seva capacitat d'aprendre idiomes o com s'ho va enginyar, a vegades amb estratègies no molt lícites, per acumular poder, per governar Egipte. Em va sorprendre que les reines hel·lenístiques comandessin embarcacions perquè es tendeix a infantilitzar, a reduir a la mínima expressió, les dones del passat quan en realitat eren capaces de moltes coses.

Un altre fet que em va impactar va ser la reclusió durant quinze anys, per ordre del seu segon marit, d'Eleanor d'Aquitània. Una dona en la qual la vida cap moltes vides. I un personatge que em va semblar fascinant, potser del qual menys sabia, és Cristina de Suècia. Una dona que decideix anar contra tot el que se li ha imposat per naixement, que va aconseguir posar dels nervis a tota Europa i va acabar convertint-se en la "reina sense corona de Roma".

De totes les dones del llibre, a qui s'ha tractat més injustament i amb qui s'ha sigut més benevolent?

Creuo que a qui s'ha tractat més injustament, potser per ser les més mediàtiques, són sens dubte Cleòpatra i Maria Antonieta. Penso que no ha hagut cap interès per entendre-les.

En el cas de Cleòpatra la seva figura està molt sexualitzada, fins i tot les representacions pictòriques del segle XIX sobre la seva mort estan carregades d'erotisme. Un episodi del qual per cert tenim moltes incògnites i molt poques certeses sobre com va ocórrer. Al final ha estat reduïda a una caricatura de femme fatale. Creuo que és totalment injust tenint en compte la importància que va tenir en un moment clau de la història. A més, moltes persones creuen que Cleòpatra pertany a l'Egipte faraònic, no la situen correctament en el context del naixement de l'Imperi Romà, amb aquesta pressió abrumadora de Roma en les aigües del Mediterrani.

Amb Maria Antonieta passa alguna cosa similar. És veritat que va moure les peces de tal manera que ella mateixa va ser en gran mesura responsable dels enemics que va fer. Però és molt curiós veure com gran part de la propaganda contra ella va ser finançada des de Versalles. Els instigadors van ser aquells que no pertanyien al seu cercle de favorits. Ells van ser els primers que van fer circular els pitjors rumors, molts d'ells referents a la seva vida sexual.

Al contrari, crec que amb qui s'ha sigut més benevolent és amb Sisi, la seva figura està absolutament romantitzada. En això han tingut molt a veure les pel·lícules que tots coneixem de Sisi Emperadriu. El retrat que ens ha arribat s'ajusta breument a la seva biografia durant els primers anys, però des del moment que es casa amb Francesc Josep s'allunya bastant de la realitat. Era una persona amb tendència a la melancolia i amb una absoluta deixació de funcions. Diem Sisi emperadriu, però realment com tal va exercir poc. Es va retirar de la cort per dedicar-se a viatjar. Malgrat tot és una figura