Francisca Rius i Sanuy: una vida marcada pel disseny i l'adversitat

Que les dones han estat les grans ignorades de la història no és res nou. Que els seus mèrits i èxits hagin estat subestimats i ocultats, tampoc. Que el context socioeconòmic i els estereotips culturals imposaven els rols de gènere i van cimentar estructuralment la desigualtat és un fet irrefutable. També es podria establir un cert paral·lelisme entre el germen de les publicacions dedicades a les dones i els avenços en la lluita per la igualtat. Totes aquestes qüestions resulten fonamentals per entendre la història de Francisca Rius i Sanuy (Barcelona, 1891-1967), pintora i il·lustradora d’exquisida sensibilitat i extraordinària destresa, les aspiracions de la qual es van veure limitades per l’entorn familiar i social. L’esclat de la Guerra Civil va fer la resta posant el punt final a la seva trajectòria artística i professional.

El Museu d’Art de Girona i la seva aposta per les artistes

El Museu d’Art de Girona fa anys que rescata i reivindica totes aquestes dones artistes que per diverses circumstàncies han estat silenciades, ignorades o senzillament privades d’un dret fonamental: poder triar el seu camí, decidir sobre la seva pròpia vida. Tan simple com això.

L’exposició sobre Francisca Rius es podrà visitar fins al 6 d’abril del 2026 Museu d'Art de Girona

Per atorgar-los el reconeixement negat i donar-los visibilitat, la institució va organitzar a finals del 2022, Feresa de silenci. Les artistes a la revista Feminal (1907-1917), una exposició dedicada a les dones artistes que havien aparegut a l’emblemàtic suplement de La Il·lustració Catalana, dirigit per l’escriptora i periodista Carmen Carr (Barcelona, 1865-1943). “Creiem que ha arribat l’hora d’elevar l’intel·lecte de la nostra dona (...)”, va escriure Karr al primer número publicat a l’abril de 1907.

En aquest context de transformació i d’incipient sublevació contra la mentalitat de l’època va viure Francisca Rius i va ser, precisament, en aquesta interessant aposta expositiva on vam veure per primera vegada l’obra d’aquesta il·lustradora que ara protagonitza, fins al 6 d’abril de 2026, una mostra en solitari al museu gironí titulada Francisca Rius i Sanuy (1891-1967). Disseny i vida.

La Barcelona de la rereguarda

El seu nét, Domènec Ribot Martin, ànima i impulsor en la recuperació del llegat de la seva àvia, ha comissariat un projecte de gran interès per diversos motius. I és que no només estem davant del descobriment d’una gran artista, sinó que a més la mostra ens brinda un commovedor testimoni sobre el terrible impacte que va tenir el conflicte civil espanyol en la societat barcelonina gràcies a un dietari personal que va mantenir amb el seu fill gran mobilitzat al front andalús, i que el 2009 es va editar sota el títol Diari íntim. La vida quotidiana a la rereguarda de Barcelona (1938 i 1939).

El nét de l’artista, Domènec Ribot Martin, ha comissariat la mostra Museu d'Art de Girona

Però, abans que l’horror truncés abruptament la seva vida i la de tot un país durant generacions, Francisca va poder gaudir d’una existència amable.

“Una artista de mèrit”

Nascuda al barri barceloní de la Ribera en el si d’una família de comerciants, ja de petita va manifestar el seu amor pel dibuix i la pintura. Encara que força inusual per a una dona en aquells temps, es va matricular a l'Escola Superior d’Arts de Barcelona, popularment coneguda com l'Escola de la Llotja, quan el modernisme català perdia vitalitat i s’imposaven nous estils. Van ser anys d’aprenentatge, també de reconeixement a la seva destresa i sensibilitat artística obtenint diversos premis i diplomes. Entre ells, la medalla de plata de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts l’any 1914, o una menció honorífica per les seves composicions artístiques a l’Exposició Nacional d’Arts Decoratives celebrada a Madrid l’any 1911.

'Estilització Japonesa', un dels dibuixos de Francisca Rius Museu d'Art de Girona

En acabar els seus estudis, l’ensenyament li va permetre mantenir el vincle amb el món artístic treballant com a professora durant l’estiu de 1914 a l’Escola d’Estiu del Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació de Barcelona –dirigida aleshores pel pedagog Eladi Homs–, just el mateix any que la revista Feminal li va dedicar un monogràfic titulat: “Una artista de mèrit”. L’article la defineix com una “mestra especialment en l’originalíssim, tant com difícil, art de l’estilització”, i incloïa reproduccions dels seus dibuixos.

Alice Monteil: "Igual que aprens a entendre un text, s’ha d’educar la consciència i la comprensió lectora visual"

La docència va ser una constant al llarg de la seva vida, fins i tot va conèixer el seu espòs, Josep Ribot i Calpe, també il·lustrador, a l’Escola de la Llotja; i als anys 20 va exercir com a professora a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, entitat fundada i dirigida per Francesca Bonnemaison, on va romandre fins al 1936, i després, durant la guerra, fins al 1939, però ja sota la gestió de la Generalitat de Catalunya.

Família, maternitat i guerra

L’any 1916, Francisca Rius es va casar i les tasques domèstiques intensificades per la maternitat (va tenir quatre fills) la van allunyar d’un futur prometedor en el món de l’art. Tot i així, va treure temps i energia per compaginar les seves obligacions familiars, impartir classes d’arts aplicades a l’institut de Francesca Bonnemaison i dissenyar brodats per a tovalloles, estovalles o coixins.

A més de l’obra de Francisca Sanuy, l’exposició mostra el diari que va escriure al seu fill gran durant la Guerra Civil Museu d'Art de Girona

Aquell món aparentment afable va desaparèixer després de l’esclat de la Guerra Civil. El seu fill gran, Jordi, és mobilitzat al front d’Andalusia, i Francisca comença un dietari titulat Diari íntim, que més enllà de ser una recopilació de reflexions personals, conformen un testimoni extraordinari i viu del dia a dia d’una família a la Barcelona impactada per la guerra on els bombardejos, les restriccions i tot tipus de misèries formaven part de la quotidianitat.

Cristina Paricio, cofundadora de Cinco Tintas: "La meva relació amb el món editorial va començar abans que jo ho triés"

En acabar la guerra, i encara que l’artista no estava adscrita a cap formació política, va ser destituïda per les autoritats franquistes del seu càrrec a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. El declivi professional es va manifestar imparable. Sense feina, la seva vida va quedar limitada a l’àmbit domèstic, i la seva carrera definitivament truncada. Gairebé no tenia temps, ni calma, per dibuixar. Només podia fer-ho durant els mesos d’estiu, quan el parèntesi estival li donava un respir i podia retratar els paisatges del Ripollès i la Garrotxa. Va morir el 1967, amb 75 anys i un bell llegat fins ara desconegut.