No hi ha vella i nova política

Per comentar -més que explicar- la política espanyola del moment, editorials de diaris, articles de col·laboradors, i no cal dir que inefables tertulians de ràdio i televisió, han abusat de la contundència terminològica del títol d’una conferència de José Ortega y Gasset del 23 de març de 1914: “Vieja y nueva política”, pronunciada a Madrid al Teatro de la Comedia.

Dubto que la immensa majoria dels plagiaris del títol hagin llegit el text de la conferència, car la situació a què fa referència Ortega i el sentit que dóna a la contraposició de “vella” i “nova” política no té res a veure amb el que estem vivint ara. Ni tan sols es pot establir un paral·lelisme entre les respectives crisis, la d’aquell temps i la d’ara.

El sentit que Ortega dóna a la contraposició de “vella” i “nova” política no té res a veure amb el que estem vivint ara

Ortega parla del règim de la Restauració iniciat el 1854, de l’Espanya oficial i de l’Espanya vital, de la sortida de l’empantanegament militar del Marroc, de la necessitat de la nacionalització de l’exèrcit, de la nacionalització de la monarquia, de la nacionalització del clero, de la nacionalització de l’obrer... Idees molt orteguianes d’un Ortega “jove”.

Els nostres pseudoorteguians escriuen i parlen de la vella política com l’associada al denominat bipartidisme -i al “règim del 78”, segons els ideòlegs del neopopulisme- i de la nova política com la que representarien els denominats emergents, en particular Podemos i les plataformes electorals. En el sistema de democràcia representativa la política és d’una fluïdesa constant, la novetat radical –si no és radical no és novetat- seria la suplantació de la democràcia per formes de règim autoritari. No és el cas d’Espanya, per molt que Esperanza Aguirre anunciï la prompta constitució de “soviets de barri” i Mariano Rajoy clami contra els perills letals dels radicals sostinguts en la conquesta del poder pel PSOE.

Qui pretén identificar-se descaradament, gratuïtament, amb una nova política és Pablo Iglesias, que comet a més l’extravagància de presumir de tàndem amb Alexis Tsipras en el protagonisme a escala europea de la nova política. Com que la política amb majúscula és govern de la societat, dels dos, l’únic que governa és Tsipras –Iglesias continua sent un passerell de plató de televisió-; a aquell, doncs, hem de jutjar per comprovar si la seva forma de governar pot qualificar-se de nova política.

Malauradament per a la societat que governa, la suposada nova política de Tsipras ha estat d’una incompetència clamorosa. Tsipras va rebre, en ser nomenat el 25 de gener passat cap de govern, un país en estat d’emergència social, financera i econòmica, situació que requeria per alleugerir-la una capacitat i habilitat extraordinàries. El resultat de cinc mesos de govern no pot ser més decebedor i catastròfic. Grècia està al caire de l’abisme. Ell i el seu ex ministre de finances, l’histriònic Ianis Varufaquis, no han sabut negociar amb Brussel·les, el FMI i el BCE, han anat a les reunions sense preparació, s’han comportat amb una ideològica grandiloqüència fora de lloc, reblada amb freqüents desqualificacions de l’altra part: “estratègia criminal”, “xantatge”, “terrorisme”, “ultimàtum”... I han aconseguit enervar les cancelleries dels socis i posar en contra d’ells les opinions públiques de la majoria dels Estats de la UE, sobretot la de l’Alemanya, que en un 80% no desitja que es facin més préstecs als grecs. Tot un èxit d’intemperància i de manca de diplomàcia.

El referèndum “Tsipras”, tal com ha estat concebut, convocat i celebrat, no passa de ser una jugada de triler, que ha agafat el poble grec com a ostatge dels demagogs que el governen

La seva millor carta negociadora, la més digna i realista hauria estat l’explicació “urbi et orbi” de l’estat de necessitat en què es troba Grècia i apel·lar, invocant els principis i els valors dels tractats fundacionals de la UE, a la solidaritat i a l’ajuda financera i econòmica immediata, assumint l’obligació del bon governant de redreçar el caos fiscal i econòmic en què es troba immersa Grècia des de fa dècades. Les opinions públiques europees no haurien pogut deixar de ser sensibles a tal plantejament, esdevenint aliades i no un obstacle per un acord com són ara. Els altres pobles també tenen dignitat nacional i regles democràtiques, cosa que Tsipras sembla ignorar o menysprear. El referèndum “Tsipras”, tal com ha estat concebut, convocat i celebrat, no passa de ser una jugada de triler, que ha agafat el poble grec com a ostatge dels demagogs que el governen.

Si Syriza és el portador de la nova política (y Tsipras el seu representant) que, com propaga Pablo Iglesias, dirigirà el canvi a Grècia, a Espanya i a tot Europa, estem ben arreglats! No hi ha vella i nova política, hi ha només bona o mala política, i la de Tsipras/Syriza pertany a la segona categoria.