L'ou de la serp
Aquest dijous ens hem llevat amb una notícia que fa basarda i que ens recorda amb angoixa el fosc gresol on es van fondre lentament las bases de certs moviments sòcio-polítics de principis de segle XX dignes d’oblivió i que mai més hom no vol veure repetir-se. A Mataró, un grup nombrós de gent es manifestava dimecres davant l’Escola Pia Santa Anna, manipulats per la xenòfoba i totalitària pancràcia sobiranista que convocava a través de Som Escola, la franquícia educativa del subvencionadíssim Òmnium Cultural, i amb la connivència de l’AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) de Santa Anna. La concentració estava encapçalada pels regidors de CiU, ERC, ICV-EUiA i pels representants de la CUP al municipi. Tots plegats van fer una crida a la desobediència de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenava a Santa Anna impartir, com a mínim, un 25% de las classes en castellà a dos grups on pertanyen dos nens els pares dels quals varen haver de demanar judicialment la protecció del drets educatius i lingüístics dels seus fills. Aquesta pressió, però, no es trobava només al carrer i contra els pares, per fer-los desistir de demanar el seu dret d’empara als tribunals, sinó que des de les xarxes socials, l’Oriol Abelló, un conegut activista de l’entorn convergent mataroní, feia una crida a fer-li als dos nens “l’apartheid com als negres” i increïblement culpant als pares de tan estulta insensatesa. Tota una situació, sembla ser, de democràcia pura, de manual de dret polític, per als convocants i aquells que hi donaven suport, i tota una situació de esglai, vergonya i de pregona preocupació per a qualsevol persona cívica, demòcrata i assenyada.
La serp del nacionalisme ha covat un ou el contingut del qual al descloure es presenta com un camí d’incert retorn. Un dels mals que conté aquest ou és el rèptil del supremacisme
Tot això plegat em fa tenir remembrances diacròniques d’aquell excel·lent film, ‘L’ou de la serp’ (1977), d’un dels directors de més renom del setè art, altament prolífic i coneixedor com pocs de la psicologia humana, el suec Ingmar Bergman. A ‘L’ou de la serp’, en una envejable maduresa creativa, va abandonar la seva habitual línia introspectiva, aquella que li donà meravellosos fruits com Persona (1966), per tal de reflexionar sobre la Història i la importància dels fets i les seves conseqüències. Els personatges de l’Abel i la Manuela, interpretats per l’habitualment inexpressiu David Carradine i la sempre excelsa Liv Ullmann -actriu habitual de Bergman-, es troben inexorablement presoners al resclosit i deprimit Berlín de 1923, on les runes, la brutícia i la misèria són omnipresents i fan l’ambient irrespirable. Bergman, plànol rere plànol, fon els homes amb aquest decebedor paisatge, perquè aquesta misèria és també humana, és una derrota moral, fet que propicia que el verí de la serp del fanatisme s’infiltri, lentament però inexorable, arreu de la societat alemanya la qual cosa portarà cap a quelcom inefable, com tothom per desgràcia ja coneix. L’Abel i la Manuela acabaran treballant pel doctor Vergerus (interpretat per Heinz Bennent) i finalment l’Abel descobrirà amb basarda els esgarrifadors experiments amb persones, de caire eugenèsic, que practica i documenta detalladament en Vergerus, tot partint de postulats ideològics que van molt més enllà de la mera recerca d’avenços científics.
El fanàtic somni d’en Vergerus d’una societat i un home perfectes li fan afirmar que “qualsevol que faci un mínim esforç pot veure allò que ens espera al futur. És com un ou de serp. A través de la prima membrana, es pot distingir un rèptil ja format”. Fins i tot afirma que d’altres continuaran el seu treball quan ell desaparegui, perquè el verí ja s’ha estès del tot en una societat en plena fallida econòmica i moral. Aquesta societat emmetzinada està poblada per diversos tipus de persones: qui la vol canviar com a mitjà per a uns foscos fins com en Vergerus; els nihilistes com l’Abel i la Manuela, que tracten de sobreviure sense esperit però també sense esperança; aquells pocs benestants que viuen tot negant el present i defugint platxeriosament un futur que ja està cruelment sotjant-los; i d’altres com l’Inspector Bauer, que creuen que la democràcia, l’entesa i el seny són valors universals i inalterables i viuen tractant de fer-los respectar inútilment a la resta al mateix temps que tracten de defugir el vague però opressiu ambient generalitzat.
Vergerus, al seu discurs final, tot just abans de suïcidar-se, en una de les escenes més colpidores i intel·ligents que puc recordar de la història del cinema, parla de com els més joves són l’única eina possible per canviar el futur, tot ensenyant a l’Abel una projecció on es veu un grup de gent caminant, per tal de mostrar-li quin és el seu veritable projecte: “Observa tota aquesta gent [els adults]. Són incapaços d’una revolució. Estan massa humiliats, massa temorosos, massa oprimits. Però en deu anys, llavors els nens de 10 ja en tindran 20, els de 15 anys en tindran 25. A l’odi heretat pels seus pares, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència. Algun s’avançarà i posarà els seus sentiments en paraules. Algun prometrà un futur. Algun farà les seves demandes. Algun parlarà de grandesa i sacrifici. Els joves i inexperts donaran el seu valor i la seva fe als cansats i als indecisos. I llavors hi haurà una revolució, i el nostre món s’enfonsarà en sang i foc”.
El nacionalisme a Catalunya ha creat un fort sentiment identitari català eliminant qualsevol signe identitari espanyol començant per aquell més potent, la “invasora” llengua castellana
Per desgràcia, aquests fílmics records no esdevenen d’una síndrome de Stendhal -tant de bo!- sinó de la trista realitat que patim a casa nostra i que parteix per la meitat a tota una societat, societat abans fermament assenyada i acollidora, ara galdosament radicalitzada i egoista en una de les seves meitats. I es que la serp del nacionalisme ha covat un ou el contingut del qual al descloure es presenta com un camí d’incert retorn. Un dels mals que conté aquest ou és el rèptil del supremacisme, aquella doctrina que afirma que un grup determinat és superior a un altre. I com s’aconsegueix transmetre aquest artificial valor de superioritat? És ben senzill, tan sols cal implantar l’odi al cor fent servir el millor mètode possible: manipulant l’ensenyament.
A Alemanya, el nacionalisme vuitcentista això ja ho sabia, i ja havia plantejat -força abans de l’època que retrata la pel·lícula d’en Bergman- la necessitat de fer servir els infants com a catalitzador dels nous models socials basats en el déu Nació, tant i més era cabdal pel nacionalisme controlar l’educació. Nogensmenys Johann Gottlieb Fichte als ‘Discursos a la nació alemanya’ (1808) va proposar textualment com únic mitjà possible per preservar l’existència de la nació alemanya un canvi total del sistema educatiu amb el qual convertir els alemanys en un cos col·lectiu els membres del qual individualment se sentissin estimulats i animats pel mateix interès: la nació. El projecte educatiu alemany va rebre una esfereïdora crítica quasi un segle després per part del Premi Nobel Hermann Hesse a la magnífica novel·la ‘Sota les rodes’ (1906) on l’infant Hans fracassa a escola per culpa d’un sistema educatiu que s’oblida del desenvolupament de la persona i de la seva vessant emocional al prioritzar tan sols els valors acadèmics purs perquè el rerefons no és altre que imposar un pensament preestablert mitjançant la manca absoluta de lliure pensament; aquest fet, però, es manté en altres societats occidentals com, per exemple, els EUA dels anys 50 del segle passat, la qual cosa recollia magníficament en Peter Weir al seu film ‘El club dels poetes morts’ (1989), potser un dels més bells al·legats a favor de la necessitat de formar a les aules lliurepensadors i no adoctrinats.
Com ha fet el nacionalisme a Catalunya, però, per fabricar un sentiment il·lusori de superioritat i de pertinença a un esbiaixat projecte “nacional”? Creant un fort sentiment identitari català. I com s’aconsegueix això? Eliminant qualsevol signe identitari espanyol començant per aquell més potent, la “invasora” llengua castellana, i fent servir missatges propagandístics com que el català és la llengua pròpia de Catalunya, impostura que el nacionalisme ha portat fins i tot als Estatuts d’autonomia de 1979 i de 2006. I dic impostura perquè, malgrat que no li agradi sentir-ho al nacionalisme, els catalans tenim la gran riquesa i la gran sort de tenir dues llengües pròpies: el català i el castellà. I és quelcom, al cap i a la fi, al que qualsevol persona assenyada mai no hi renunciaria.
Tanmateix, la lluita per la llengua com un element primordial en la “construcció nacional” catalana no és nova, ve de lluny. Un dels pares del nacionalisme català, l’Enric Prat de la Riba, a ‘La Nacionalitat catalana’ (1906) repudia el bilingüisme dels seus contemporanis, tant a la vida cultural com al carrer, per l’espanyolitat, segons ell, que allò representava: “Calia acabar d’una vegada aquesta monstruosa bifurcació de la nostra ànima, calia saber que érem catalans i que només érem catalans, sentir allò que no érem per saber clarament, fondament allò que érem, allò que era Catalunya. Aquesta obra, aquesta segona fase del procés de nacionalització catalana, no la va fer l’amor, com la primera, sinó l’odi”. En Prat de la Riba mai no va entendre que les institucions han de proveir els ciutadans amb eines de coneixement i no de mediatització i/o repressió, perquè una llengua no és ni un problema ni una monstruosa bifurcació de la nostra ànima com tampoc no és un element transmissor d’identitat nacional, en absolut!; una llengua és i serà sempre una oportunitat perquè representa un vehicle de cultura, entesa, diàleg, convivència i coneixement.
L’ensenyament vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint un instrument més de la política d’Estat que a totes hores patim de la Generalitat
Aquest procés, de caire identitari, supremacista, reduccionista i excloent, el nacionalisme català l’ha dut a escola, per tal de llevar-nos des de ben petits els signes comuns que compartim tots els espanyols, i vet aquí el “secret” de perquè aquells que volen construir el “nou país” necessiten amb desesper controlar l’ensenyament. A l’època de Fichte era cabdal controlar el sistema educatiu, sí, i ara clarament també ho és, sinó aquests “arquitectes” de l’ADN mai no podrien crear aquell “homo catalanus” que tant desitgen. Elie Kedourie explica perfectament aquesta metodologia educativa a ‘Nacionalisme’ (1966), tot afirmant que la finalitat de l’ensenyament no és la transmissió del coneixement sinó que el seu propòsit és del tot polític ja què vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint l’escola un instrument més de la política de l’Estat com ara l’exèrcit, la policia o la Hisenda pública. El projecte del nacionalisme català sempre s’ha basat en cercar un fet diferencial absolut que defineixi el seu concepte de poble i han escollit la llengua, potser un dels més visibles en qualsevol societat, entaforant la dualitat lingüística que ha coexistit pacíficament al llarg de tants segles a la nostra terra per aïllar-se amb una sola llengua i poder “fer país”. El fet ètnic, però, difícilment el pot fer servir el nacionalisme perquè sinó ¿com justificar que existeix una “raça catalana” quan a les nostres contrades hem estat sempre un port obert al món i un lloc de trobada de molts altres pobles i civilitzacions com els ibers, els cartaginesos, els romans, els jueus, els visigots, els musulmans, els grecs, els cristians i altres pobles de la resta de la Península Ibérica?
Evidentment, tots els partits nacionalistes consideren prioritari el tema de la llengua i per això, en comptes de tenir la llibertat d’optar per un model bilingüe que respecti els drets educatius de tots els catalans, o de poder escollir un model d’ensenyament trilingüe incloent-hi l’anglès tot seguint l’esperit del temps, el del món global, els pares catalans es veuen abocats a portar els seus fills a col·legis públics amb immersió lingüística obligatòria ja què, a l’igual que en el cas de Vergerus, fan possible el somni d’una societat i un home perfectes, és a dir, en el nostre cas, per a ells, nacionalistes. I no ho dic jo, ho afirmava la consellera d’Ensenyament Irene Rigau el 18 de juliol de 2011 (quines casualitats més curioses té la Història, oi?) amb rotunditat, impune, sense amagar-se de res, com va recollir el diari Regió 7, quan parlava de l’escolarització dels nouvinguts: “Només mitjançant l’escolarització podrem realment catalanitzar, fer membres de ple dret, tenir sentiment de pertinença al nostre país els fills dels que han vingut de fora”. Afegeix que “quan es miri amb distància la capacitat que té l'escola de fondre els diferents grups ètnics en un sol poble es podrà estar satisfet de la feina feta [...] Això és el que es va fer per catalanitzar el sistema educatiu: agrupar tots els agents implicats independentment dels seus pensaments o orígens”. I així, com preveia en Vergerus, a l’odi heretat pels seus pares contra Espanya, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència, evidentment induïts, doncs la consellera li recordava als professors “que tots són militants de l'educació” i hi afegia que “la persona que creu en l’educació creu en l’esperança”, afirmo jo, d’un nou país, ¿oi, Sra. Rigau? Com ja ens va advertir en Kedourie, l’ensenyament vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint un instrument més de la política d’Estat que a totes hores patim de la Generalitat. La consellera va afirmar també que “es necessari que les famílies sàpiguen que tenen la millor escola pública que poden tenir”. Què estrany se’ns fa doncs que el seu cap, l’actual President de la Generalitat, el Sr. Mas, defugi aquesta escola pública “immersiva” tan meravellosa i porti els seus fills a una escola quatrilingüe, al igual que l’anterior President, el Sr. Montilla, porti els seus fills a una escola trilingüe. Crec que qui l’ha encertada més és en Jordi Cañas, ex-diputat de Ciutadans, que va piular fa pocs dies en resposta a les declaracions de la consellera Rigau -que rebutjava la presència del castellà a l’ensenyament immersiu monolingüe- que “sí, és cert que mai no separaran els nens a les aules per llengua perquè ho fan per renda: trilingüisme per als rics, immersió per a la resta”. Una veritat colpidora.
Sí, és cert que mai no separaran els nens a les aules per llengua perquè ho fan per renda: trilingüisme per als rics, immersió per a la resta
Aquest procés eugenèsic i nacionalitzador que pretén la consellera Rigau, basat en la llengua i transmès per l’ensenyament, el va posar en marxa en democràcia en Jordi Pujol ara fa tres dècades i el vàrem conèixer en detall el 1990 gràcies a la publicació als diaris del seu pla recatalanitzador. Com tot el que va proposar en Pujol, no hi havia gaire res de nou, sinó reformulacions d’allò que altres nacionalistes anteriors a ell ja havien proposat. Recordem, sinó, com el 1934, governant ERC a la Generalitat, en Pompeu Fabra i d’altres “prohoms” del nacionalisme català varen proposar la creació de la Societat Catalana d’Eugènica a través del ‘Manifest per la conservació de la raça catalana’, raça que consideraven malmesa per culpa dels castellans invasors, tot afirmant que calia cercar “d’assentar les bases científiques d’una política catalana de la població” per mantenir pura aquesta inexistent raça.
El procés identitari per arribar a “l’homo catalanus”, basat en la llengua i l’ensenyament, ha estat fermament i indiscutible mantingut per tots els partits nacionalistes que han governat Catalunya després d’en Pujol. Sinó veiem les arrauxades reaccions al recurs que l’Advocacia de l’Estat ha presentat molt recentment, a instàncies del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, davant el Tribunal Superior de Justícia de Cataluña (TSJC) en que es denuncia que la sol·licitud de preinscripció als centres públics i concertats per al curs 2015-2016 que ha ofert el Govern de la Generalitat vulnera la llei al no incloure l’opció de rebre l’educació en llengua castellana al primer ensenyament.
Recull l’indefinit PSC a la seva web les paraules d’en Miquel Iceta del dia 8 de maig, referides a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’ensenyament a Catalunya respecte a l’idioma: “Som partidaris de l’actual model d’immersió lingüística, ja que ha donat el resultat que s’esperava: el domini de les dues llengües per part dels alumnes al acabar l’educació obligatòria”. Això no és cert doncs el nivell de castellà és molt més baix, com varen demostrar la Mercè Vilarrubias i la Sonia Sierra en un informe presentat recentment a la London School of Economics, on recollien que, a l’inacabable lluita que els dirigents nacionalistes fan contra la llengua castellana i la cultura que emana d’ella, els exàmens mitjançant els quals la Generalitat avalua el castellà són significativament més fàcils que els de la resta d’autonomies espanyoles ja què només avaluen la comprensió lectora, tot oblidant les habilitats d’escolta i orals. La prova més palesa d’aquest fracàs impositiu és la vergonya pròpia i aliena que ens va fer sentir a tots els catalans la gens encertada intervenció de la senyora Marta Rovira, d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats no només pel contingut sinó especialment pel seu nivell d’iniciació de castellà per a estrangers. Demostren amb el seu informe les professores Vilarrubias i Sierra que la imposició del català provoca que els castellanoparlants treguin pitjors notes que els catalanoparlants, i que, cada vegada, més pares com Artur Mas i José Montilla fugin a escoles privades per evitar la immersió lingüística, aquest eufemisme que amaga la estupidització mono lingüística del pensament únic nacionalista, enaltit, entre d’altres entitats, per Òmnium Cultural i la seva franquícia educativa Som Escola, el lema de la qual “per un país de tots, l’escola en català” recorda consignes i estètiques de malastrucs temps passats.
El lema de Som Escola -la franquícia educativa d'Òmnium Cultural-, “per un país de tots, l’escola en català”, recorda consignes i estètiques de malastrucs temps passats
Iceta ha afirmat també: “Creiem que un tema com la immersió lingüística i la seva aplicació a Catalunya ha de ser una decisió política dels governs per la via de l’acord. Fem una crida a recuperar la relació política i institucional entre el Govern de Catalunya i el d’Espanya per donar una sortida política a un problema que té difícil solució jurídica”. Afegeix: “És un sistema que ha funcionat bé i que pot tenir modificacions, però en tot cas no s’han de produir sobre la base de sentències sinó sobre la base de la col·laboració i del diàleg entre governs”. Miri si és fàcil, Sr.Iceta: i si en comptes de fer servir l’escola amb finalitats politico-ideològiques, la féssim servir per crear ciutadans crítics, lliurepensadors, poliglotes i amb amples coneixements humanístics i científics, tot oferint llibertat a les famílies catalanes i no pas imposició? La immersió no ha funcionat bé com vostè afirma, ans el contrari, ha generat divisió i encontre, i a més ha creat un greu problema polític perquè no ha estat sinó un mètode d’inducció vers la creença de ser un poble superior, que té una única llengua pròpia i que es mereix un futur millor fora d’Espanya. Aquesta és la trista veritat, Sr. Iceta, a la qual el seu partit ha donat suport sempre, i crec que cal recordar-li les sàvies paraules d’Ernest Hemingway quan afirmava que “no hi ha res de noble en ser superior al proïsme: la veritable noblesa és ser superior al teu jo anterior”.
Jaume Collboni, l’alcaldable del PSC per Barcelona, també ha deixat clara la seva defensa de l’actual sistema d’immersió obligatòria en català. “Nosaltres estem compromesos amb la immersió lingüística, creiem que és una garantia de cohesió social que garanteix a més el coneixement de les dues llengües que tenim a la ciutat de Barcelona de forma predominant, que són el català i el castellà, i som molt crítics amb l’ús polític que estan fent alguns partits de la dreta i algunes institucions de l’Estat amb aquest tema”. La immersió lingüística és garantia de cohesió social? I tant, Sr. Collboni, ho hem pogut comprovar amb la situació de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró... com escriví l’estoic Epictet, la veritat triomfa per si mateixa mentre la mentida sempre necessita de complicitat. Apostar per la immersió, com hem vist fins ara, és apostar, sens dubte, pel “nou país”, però per a vostè, Sr. Collboni, aquest nou país no seria una nació independent sinó un Estat confederal, insolidari i satèl·lit, que és allò al que foscament aspira el federalisme asimètric del PSC. El Sr. Collboni sembla ser, doncs, que aspira a governar Barcelona igual que l’alcalde Trias, que ha escollit ser l’alcalde d’una part dels barcelonins, els independentistes, i no de tots, doncs el Sr. Trias va signar, a escasses hores de començar la campanya electoral, el compromís per adherir-se a l’Associació de Municipis per a l’Independència que promou l’ANC. Esperem que si el Sr. Collboni arriba a ser l’alcalde no faci com el Sr. Trias i li deixi diners a la Generalitat perquè aquesta tingui fons per pagar els seus deliris nacionalistes ni presti la ciutat per ser convertida en principal escenari de les manifestacions independentistes. Ciceró ja sabia que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, res es més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” però sembla ser que vostè no, oi, Sr. Collboni?
Actituds guerra civilistes com la d’en Francesc-Marc Álvaro ens mostren que l’ou que covava la serp nacionalista finalment ha desclòs
Però aquesta obsessió lingüística-patriòtica no és privativa dels polítics. Aquest divendres, un dels novatxers del “prusés” infinit, en Francesc-Marc Álvaro, escrivia eixelebradament l’article ‘Acte de guerra’, al fortament subvencionat diari La Vanguardia, tot afirmant que “el neocentralisme necessita trencar la columna vertebral de l’idioma per mirar de provocar el conflicte civil. Animar els pares a sortir de la immersió és exactament això. Implicar-hi els tribunals encara més. És -sóc precís- un acte de guerra”. Hi discrepo del tot: és un acte de llibertat, no de guerra; és, simplement, l’aplicació efectiva dels drets inherents que la democràcia ens ha reconegut a la ciutadania; és fer ús efectiu els pares del seu dret a escollir per als seus fills l’educació també en llengua materna, la qual cosa és de lògica i indiscutible aplicació en un Estat democràtic i de dret que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i on la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques ha de ser un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció; i això no ho dic jo sinó la nostra Constitució de 1978, la nostra Llei de Lleis, la nostra Llei Suprema, com tots vostès ja se n’hauran adonat.
Actituds guerra civilistes com la d’en Álvaro, que tant dolor han generat en temps no gaire llunyans al nostre país, Espanya, ens mostren que l’ou que covava la serp nacionalista finalment ha desclòs i, a data d’avui, a les nostres contrades no trobo per enlloc, llegint barrabassades com aquesta, el més mínim senyal de la societat i de l’home perfectes que volen crear, ja què les societats i els homes es construeixen des de l’entesa, el diàleg, la llibertat, la pau social, el compromís, la civilitat, la bonhomia, l’ensenyament neutral, la universalitat i el lliure pensament, perquè els drets dels ciutadans sempre estaran per damunt dels inexistents drets dels territoris. L’extraordinari científic Max Planck, Premi Nobel de Física el 1918, ens va advertir molt assenyadament que “la veritat mai no triomfa, senzillament els seus oponents van morint” i, galdosament, aquest ha estat i és el projecte del nacionalisme català per tal de crear aquest nou home mitjançant l’escola i aquesta nova societat mitjançant la propaganda; tanmateix, que sàpiguen els seus arquitectes i els seus portanoves, “aquells que han pres la autoritat com veritat en comptes de la veritat com autoritat” (en paraules del poeta vuitcentista Gerald Massey) que una gran part de la societat catalana ni es rendeix ni és rendirà, perquè primer són les persones i el dret a la llibertat, mentre que l’amor pel fals ídol de la “nació” que ens volen imposar mai no podrà substituir a l’amor per la pluralitat, la interculturalitat, la diversitat lingüística, la germanor i l’entesa, és a dir, tot allò que representa el veritable tarannà dels catalans de seny d’ara i sempre.
