El nacionalisme i la llengua

El nacionalisme ha fet sempre amb la llengua coses lletges, moralment lletges, coses que no tenen res a veure amb la comunicació ni amb la filologia. Potser la més lletja de totes és la implantació del model escolar d’immersió lingüística obligatòria, aquesta vergonya amb què el règim fundat per Pujol i Cia ha emmanillat la llibertat de milions de ciutadans, ja que no afecta només els alumnes, sinó també les famílies que hi ha darrera. Els lectors de Crónica Global estan perfectament informats dels seus estralls, i, per tant, ben poca cosa hi podré afegir jo. De totes maneres, existeixen algunes derivacions de l’assumpte que han passat tal vegada més inadvertides i a una d’elles voldria referir-me avui.

El nacionalisme no ha tingut altre interès, en tots aquests anys, que fomentar la immigració que més li convenia, en detriment de la que més podia convenir

La setmana passada vam tenir coneixement de la detenció d’una cèl·lula gihadista acusada de formar part de l’entramat de l’Estat Islàmic i la seva xarxa de captació de militants. Dels vuit detinguts, tots de nacionalitat espanyola, sis residien a Catalunya. I, pel que ha transcendit de la seva edat, és molt probable que la majoria hagin estat escolaritzats en aquesta Comunitat. Per descomptat, estic ben lluny d’insinuar que existeixi una relació qualsevol entre l’ensenyament rebut i les inclinacions criminals que se’ls atribueix. Només faltaria. Però sí crec, en canvi, que l’alt percentatge d’immigració d’origen magrebí a Catalunya no es pot deslligar de les polítiques dutes a terme per la Generalitat. I aquestes polítiques guarden relació amb l’escola i amb la funció que el nacionalisme ha assignat tradicionalment a la llengua catalana com a presumpte mecanisme d’integració social.

Com és natural, aquesta funció assignada a la llengua té com a principal objectiu, des de fa com a mínim dues dècades, l’anomenada immigració extracomunitèria. Pel seu pes demogràfic i, en bona mesura també, pel seu baix nivell cultural. I aquesta immigració, els estrategs de la planificació lingüística solen dividir-la entre la procedent de l’Amèrica hispanoparlant i la resta, on el que més abunda és la població originària del nord d’Àfrica. No cal indicar quin dels dos blocs convé més als propòsits lingüísticament normalitzadors. Amb el primer, és evident que ho tindrien més fàcil; al capdavall, castellà i català són llengües germanes. Però resulta que els hispanoparlants no ignoren que a Espanya s’hi parla castellà. La madre patria, figurin-se. I, a més, de seguida descobreixen que Catalunya, a pesar dels intents de la Generalitat per fer com si la realitat fos una altra, forma part d’Espanya, per la qual cosa també s’hi parla castellà. Total, que el seu interès per apendre catalán no tan sols és molt relatiu, sinó que, a més, es dilueix aixi que traspassen el llindar que separa l’escola del carrer.

No és el cas de la població nordafricana, per la qual el castellà, a priori, compta tant —o tan poc— com el català. D’aquí que sigui un col·lectiu molt més dòcil i apetible, lingüísticament parlant. I d’aquí també que la Generalitat dugui temps mirant de fer-se’l seu. De forma oficial, des de 2003, quan va nomenar Àngel Colom —mestre de formació encara que activista i polític de professió— representant seu al Marroc. Es tractava de preparar el terreny sobre el terreny. En altres paraules, d’assegurar que els futurs immigrants arribessin a terra catalana amb la lliçó ben apresa. Com és lògic, aquestes mesures anaven acompanyades de les habituals subvencions a les associacions coreligionàries amb seu a Catalunya. Així, mentre la Generalitat promovia un tipus d’immigració, la provinent del nord d’Àfrica, anava amb molt de compte a encoratjar la hispanoparlant —a la qual la unien, per cert, a part d’aquesta llengua castellana de la qual no volia ni sentir a parlar, una religió i una cultura religiosa, cosa que no succeïa amb l’altre col·lectiu—.

He dit abans que no pretenia establir cap relació entre l’ensenyament rebut pels gihadistes detinguts a Catalunya i les seves inclinacions criminals. Tampoc l’establiré ara entre la política lingüística duta a terme per la Generalitat en relació amb la immigració originària del nord d’Àfrica i el fet que sis membres de la cèl·lula terrorista residissin en terres que estan sota la seva jurisdicció. Però no em resisteixo a consignar, ara i aquí, que el nacionalisme no ha tingut altre interès, en tots aquests anys, que fomentar la immigració que més li convenia, en detriment de la que més podia convenir, per la seva capacitat d’arrelament, al conjunt dels catalans i a la resta d’espanyols.