Vicente Ortega: "Com a personal sanitari és important donar sentit a les morts per no ensorrar-nos"

Vicent Ortega (Barcelona, 1970) treballa com a celador a l'Hospital Clínic. En el seu temps lliure, escriu poesia. Recentment, ha publicat el seu segon llibre Constants Vitals, que segueix el fil conductor del primer Arítmies. En ambdós utilitza metàfores mèdiques per expressar-se i reivindicar la feina del personal sanitari.

Als seus poemes mostra com van viure els sanitaris l'època del Covid i les grans preguntes que assetgen al poeta sobre la vida, la mort i el sentit de l'existència. En aquesta entrevista amb Crònica Global, l'autor profunditza en els temes del llibre, i explica qual ha estat la seva intenció en escriure'l.

Abans de començar, m'agradaria que em contessis una mica sobre tu. Sé que treballes a l'Hospital Clínic, però vas estudiar periodisme. Com ha estat la teva trajectòria fins arribar a la poesia?

Vaig començar a treballar a l'hospital amb 21 anys. Anys després vaig estudiar periodisme, una vocació personal que vaig compaginar amb la meva feina i la meva família, tot i que no vaig arribar a exercir professionalment. Sempre m'ha agradat escriure; vaig començar amb relats i articles, i més recentment m'he dedicat a la poesia. El meu primer llibre, Arítmies, va ser una recopilació de textos escrits al llarg del temps, res professional i sense cap tipus d'ordre, era un experiment.

Quin ha estat el teu enfocament amb aquest segon llibre?

M'ho he pres molt més seriosament que l'anterior. Volia que tingués una estructura més clara, seguint el fil de les constants vitals i que es pogués entreveure una evolució. No volia que fos només una recopilació de poemes, sinó que volia que tingués un ordre i un sentit.

El pròleg està escrit per Iván Zahinos. Quina és la teva relació amb ell?

Arran del meu primer llibre, Iván em va demanar col·laborar amb ell en un documental que ha estat filmant els últims mesos sobre el personal sanitari que porta el nom d' 'Infermers', volia incloure els meus textos en la gravació i a partir d'aleshores vam començar a col·laborar.

En el llibre es pot veure una progressió de poemes més melancòlics que es plantegen el sentit de la vida i mostren un món fred i sense sentit, però a mesura que avança es va veient una realitat menys fosca, fins i tot esperançadora. Era aquesta la teva intenció? Quina metàfora hi ha aquí?

Sí, aquesta evolució està present. No puc separar el que escric de la meva professió ni de les vivències en l'àmbit sanitari, que marquen molt la meva mirada sobre la societat. En els meus poemes es reflecteixen aquestes sensacions i una forma d'entendre la poesia molt vinculada a la realitat que em rodeja, especialment a com vivim des de la sanitat l'època del Covid, quan vaig escriure gran part dels poemes d'aquesta recopilació.

Vicente Ortega López, autor del llibre 'Constants vitals' GALA ESPÍN Barcelona

Una de les grans preguntes que planteges en molts dels poemes és: què és la vida? Com respondries a aquesta pregunta?

És una pregunta difícil de respondre. La vida o l'existència és complexa, una mica és el que intento reflectir en el llibre. Una persona, en aquest cas jo, tot i que es pot aplicar a qualsevol, no es pot definir d'una sola manera, d'una sola cosa o d'un sol sentir, sinó que tots som una amalgama de molts aspectes i sentiments. Per tant considero que la vida és similar i també és alguna cosa complexa. Crec que en aquest aspecte la professió sanitària és una autèntica universitat respecte a com entendre la vida, perquè allà conflueixen tots els elements que conformen l'existència. Especialment, t'ensenyen sobre les situacions difícils que poden posar algú al límit.

Un altre dels temes que estan molt presents a les pàgines del teu llibre és la mort. En llegir els poemes se sent com a alguna cosa constant, en què pensaves quan escrivies?

La veritat és que la mort és una de les parts més dures. En l'etapa del Covid ho vam viure com una autèntica allau, una catarata. Habitualment ja ho vivíem, però no d'aquesta manera constant, permanent i massiva, com es va viure durant el Covid. Tot i això, la mort continua sent una de les coses més difícils a la qual t'has, no acostumen a, perquè no t'hi acostumes, sinó aprendre a donar-li un sentit. Moltes vegades aquesta és la gran batalla intel·lectual i emocional, que de vegades et dones compte que no hi ha cap sentit.

Com aprens a suportar-ho?

Si et quedes només amb aquesta part, la sensació és malíssima i pots arribar a caure en una depressió important, ja que et obliga a qüestionar la vida en si mateixa. No obstant això, considero que aquesta reflexió ha de servir-nos per valorar la vida. Valorar les coses bones i viure-les intensament. Tot i que és important pensar en els plans de futur, de vegades ens oblidem de viure en l'ara i en el moment.

La última part del llibre reflecteix més aquesta part, oi? De l'amor i la il·lusió

Sí, el llibre és tot aquest procés. Després de viure la situació del Covid, els poemes reflecteixen les diferents etapes del meu procés interior de com he arribat a aquesta conclusió de com veure i viure la vida.

Vicente Ortega López, autor del llibre 'Constants vitals' GALA ESPÍN Barcelona

Els poemes d'amor a qui o a què estan dirigits?

Hi ha una barreja de tot. Alguns són més personals i altres parlen en termes més generals sobre l'amor. La majoria són una metàfora per al sentiment d'amor que et porta a treballar en el món sanitari, a entregar una part de tu en aquest tipus de situacions que en molts casos són dures i complicades. Però hi ha un sentiment d'amor cap als altres per sobre de tot allò dolent. Crec que és important parlar a aquest amor en un món que sento que cada vegada està més mancat d'ell. Cal parlar a l'amor, explicar que això existeix i que no és quelcom fictici. Hauríem de tenir-ho més present.

Quin és el missatge que vols que es quedi a aquesta persona i què és el que et agradaria aconseguir?

M'agradaria crear un vincle amb les persones que em llegeixen perquè es puguin sentir identificades amb el que escric. Perquè a vegades camines per la vida pensant o dubtant si estàs acompanyat o estàs sol. Vull que qui em llegeix pugui sentir-se identificat i menys sol.
D'altra banda, també vull portar l'àmbit sanitari cap al món exterior, cap al públic en general per tal que s'entengui millor com es viu des de dins.

Mencionaves que un dels teus objectius era connectar i aconseguir que les persones es sentissin identificades. Quina ha estat l'acollida entre els teus companys de l'hospital, que han viscut situacions més similars a la teva?

En la presentació del llibre va venir molta gent de l'hospital, i molts em van dir que es van sentir molt identificats amb el que llegien. Va agradar que estigués escrit amb un llenguatge proper, tot i que alguns van confessar que necessitaven rellegir certs poemes per poder assimilar bé les paraules. Diversos em van dir alguna cosa que em va emocionar molt: que havia aconseguit posar en paraules el que ells sentien i es quedava dins perquè no sabien com expressar-ho. Escoltar això em va confirmar que havia aconseguit el meu propòsit de connectar amb qui ha viscut experiències similars.

Creus que el llibre també ha servit per trencar la gel entre vosaltres i parlar més sobre el tema?

Sí, crec que el llibre ha ajudat a obrir converses que normalment no es donen. A l'hospital som molts i, tot i que compartim experiències intenses, sovint ens les guardem. Els poemes han servit com una forma de posar en paraules el que molts senten i no expressen. Alguns companys em van dir que en llegir-los es van reconèixer en aquests sentiments, i que això els va ajudar a parlar més obertament del tema.

Vicente Ortega López, autor del llibre 'Constants vitals' GALA ESPÍN Barcelona

Quin missatge t'agradaria transmetre fora de l'àmbit sanitari amb el teu treball o les teves paraules?

Més enllà d'arribar a persones de l'àmbit sanitari, m'agradaria que les meves paraules arribessin al públic general amb la finalitat de donar visibilitat al que vivim a l'entorn sanitari. Després de l'experiència del Covid seguim amb retallades, sobrecàrrega de treball i falta de reconeixement. Molts companys es senten igual que jo: lliurats, però sense que es valori el que fan. Vull que la societat recordi que no som màquines, que donem el que podem. Vull recordar que també és important cuidar a qui et cuida. No estem demanant increments ni privilegis, simplement recuperar el que hem perdut a causa de les retallades.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial