Fa uns mesos vam assenyalar aquí els nous moviments a Alemanya, Polònia i França per reintroduir progressivament el servei militar obligatori, en vista de la possibilitat d'una nova guerra mundial, provocada per Rússia en la seva invasió d'Ucraïna, que a nosaltres ens sona com una cosa molt llunyana, però resulta que formem part de l'OTAN, i això comporta certes obligacions desagradables.
Ara ja és la premsa internacional la que alerta sobre aquest assumpte. Al mar Negre, per primera vegada, Ucraïna ha atacat petrolers que es dirigien a Rússia. Les qüestions militars i de seguretat ocupen un lloc destacat en l'agenda de tots els països, i Putin es permet insinuacions sobre una guerra amb Europa. Està el continent a la vora d'un conflicte encara més gran?
El País (Espanya) publicava l'altre dia un editorial en aquests termes (o semblants, ja que tot i que el titular em va cridar l'atenció, la veritat és que no el vaig llegir, de manera que ara em veig obligat –el lector sabrà disculpar-me– a traduir-los d'una agència de notícies en anglès): «En molts països s'està reintroduint el servei militar enmig de rumors de guerra, i sens dubte cal estudiar els plans militars per entendre la situació internacional actual. [...] No estem ni en guerra ni en pau, tot i que ahir Vladimir Putin va advertir: “No volem la guerra amb Europa, però si esclata, estem preparats”. La paraula clau aquí és “però”: res no es pot donar per fet... Han tornat els grans emperadors i els senyors feudals del poder tecnològic. Ni guerra ni pau: una boira plana sobre aquest temps incert, en què la qüestió ja no és cap a on anem, sinó cap a on ens arrosseguen. [...] L'únic que podem fer és trobar un petit forat on amagar-nos».
“No estem ni en guerra ni en pau?” Sens dubte, això és extremadament alarmant. Bé, sortim d'aquest “petit forat” ara, a veure què diuen sobre aquest assumpte altres grans mitjans de comunicació europeus.
La Stampa sosté que, de fet, ja estem en guerra: «Europa es fonamenta en el dret i la transparència, Rússia en la seva erosió. L'OTAN ha de defensar els seus propis compromisos, sense convertir-los en punts febles. Ha d'implicar un aliat nord-americà que actua segons la lògica de l'intercanvi i la transacció, així com un enemic rus que actua segons la lògica de la desestabilització. Per això la “guerra invisible” no és un preludi de la guerra: és la guerra. Una guerra que no es lliura al llarg de les fronteres, sinó a la xarxa d'infraestructures que manté unit el continent. La supervivència estratègica d'Europa dependrà de si aconsegueix ocupar el seu lloc a la taula de negociació no només per defensar territoris, sinó com a abanderada de sistemes, continuïtat, resiliència i drets».
Hem detectat a Il Corriere della Sera una anàlisi interessant del molt informat Marco Imarisio. El reprodueixo, abreujat, a continuació: “El món d'ahir s'ha acabat. I no tornarà. Aquest és el títol amb què Nezavisimaya Gazeta, el més liberal dels diaris moscovites, sempre a la vora entre la llibertat condicionada de pensament i la presó en sentit no només figurat, presenta l'enèsima setmana decisiva de les negociacions sobre el possible final de la guerra a Ucraïna. Ja han passat gairebé quatre anys des que tot va començar. Molts canvis en la vida de tothom, molt de cansament, molta polarització en les societats de tot el món. Però el que ens costa comprendre i acceptar és com la pròpia essència de Rússia ha canviat de manera radical i irreversible al llarg d'aquest temps. «La normalització és possible, però sobre altres bases», es llegeix a l'article que hem citat, sense signatura i per tant atribuïble al director Konstantin Remchukov, per altra banda un home de sòlida cultura occidental. «Pot Vladimir Putin acceptar avui el rules based order [ordre basat en les lleis] occidental respecte al seu país? La resposta és òbvia: no. Rússia no vol tornar a aquest “ordre” com una mena de premi per la pau, com si fos una pastanaga o un torró. Aquest ordre ja no representa un valor per a Rússia. És un valor per a la UE, però no per a nosaltres».
>>És des d'aquí des d'on cal començar. Des del final de la il·lusió.
El president de Rússia, Vladímir Putin, en una imatge d'arxiu
>>Qui estigui convençut, i a Itàlia n'hi ha molts, que un cop signada la pau, justa o injusta, no importa, tot tornarà a ser com abans, s'equivoca. O s'enganya a si mateix. Si més no, a Rússia fan professió de realisme. Encara que les generacions joves, la classe mitjana i l'acomodada continuïn mirant Europa amb nostàlgia i enyorança, ningú no imagina un acostament al Vell Continent, ni tan sols en la hipòtesi més optimista. Aquella era la vida d'ahir, que agradava a tothom o gairebé tothom. Però en la història d'aquest immens país, qui mana sempre ha estat un sol home.
>>Putin ha anat massa lluny. La seva estratègia, redissenyada després del breu període [del projecte de] la conquesta de Kíiv en tres dies i de la vana esperança que tothom acceptés el fait accompli, es basa en línies mestres que no tenen en compte el nostre pensament ni les nostres necessitats. Per al Kremlin, la relació amb Occident ja només és una qüestió de diners, de negocis que tancar amb el millor postor: veniu a ajudar la nostra economia de guerra cada cop més trontollant, diners i tecnologies a canvi de les nostres infinites matèries primeres. Res més. La petició de ser readmès en un eventual G8 és fum als ulls. Putin vol fer-se independent d'Europa i dels Estats Units, o almenys no susceptible de xantatge, per seguir els alisis de la seva visió històrica. Busca reforçar el seu pes global a cop de contractes signats per les multinacionals del petroli i del gas. Però els fonaments d'un sistema alternatiu de poder ja s'han posat. Rússia pretén participar-hi, tot i ser conscient que serà un soci minoritari. També aquí, en el nou ordre mundial.
[...] Després d'un llarg joc de dilacions, Putin s'ha resignat a mantenir la promesa feta fa tres mesos a Xi Jinping, signant un decret que suprimeix els visats per als xinesos que vulguin entrar a Rússia. Sembla un gest de cortesia, així ho presenta la propaganda. En realitat, el Kremlin es plega a una petició ineludible de l'aliat més fort, renunciant al seu propi sobiranisme i obrint les portes a una immensa massa de treballadors que colonitzaran la Rússia oriental.
>>Però és un calze amarg que Putin està disposat a apurar en nom de la seva nova estratègia global, que considera Occident com un enemic, com a molt com un bé àmpliament fungible al qual es pot renunciar sense cap remordiment. La comparació amb la seva indisponibilitat a qualsevol veritable concessió sobre la qüestió ucraïnesa val més que mil paraules. També la relació amb Estats Units s'ha d'avaluar a la llum d'un dau que per a Rússia ja està llançat. Ningú no parla d'amistat ni d'entesa duradora. Les indicacions informals de l'administració presidencial als mitjans revelen una altra cosa. La deferència amb què es tracta Donald Trump obeeix al simple interès. Un Tio Sam lunàtic i ric a qui lloar i explotar mentre duri.
Imatges superposades del president rus, Vladímir Putin, i el president dels EUA, Donald Trump / EP
>>En tot això, la orgullosa i obstinada resistència de Volodymyr Zelensky i del seu poble constitueix alhora una molèstia i una qüestió de principis. El nou ordre mundial mai no podria acceptar comptar entre els seus guies amb una superpotència incapaç d'imposar-se en un conflicte local a la llunyana Europa.
"Més enllà de les poques frases deixades caure per mantenir les mans lliures en cas d'acceptació total de les seves pròpies condicions, no hi ha cap indici d'una voluntat real de Rússia d'arribar a una pausa de les hostilitats. L'economia, que cada cop pateix més, no tindrà cap efecte dissuasiu; com a molt comportarà una nova volta de rosca autoritària, de la qual ja s'entreveuen els signes, per acallar el descontentament de la societat russa. Això no és Txetxènia, heretada de Borís Ieltsin. No és el càstig llampec infligit a Geòrgia, no és la llunyana Síria. En un país forjat per la guerra, no totes les guerres són iguals. Aquesta és la guerra existencial de Putin, el conflicte pel qual serà recordat als llibres d'història, la seva màxima aspiració. No una figura de pas, l'últim homo sovieticus, sinó un cabdill. I un vencedor que, per ser-ho, no necessita estampar la seva signatura en un tractat, sinó disposar de territoris aliens que reivindicar”.
Valeriy Chaly, exambaixador ucraïnès als Estats Units, sosté a Facebook que Putin té els peus de fang: «Amb les seves amenaces per fer xantatge als països clau d'Europa [es refereix a les declaracions de Putin sobre una guerra contra Europa], el líder del decadent imperi d'Àsia del Nord [es refereix a Rússia] ha demostrat clarament que la seva posició s'està debilitant. En l'argot dels patis del darrere de Sant Petersburg: va de farol. Això és una bona senyal. L'únic problema és que les seves paraules podrien ser suficients perquè els països de la UE i els estats europeus de l'OTAN passin d'estar “decidits” a estar de nou eternament “disposats”. Europa s'està despertant. Espero que per fi comenci a actuar! On són els Churchill, Thatcher i Adenauer d'Europa? Ha arribat la seva hora!»
