No ens aturarem massa a la sensacional entrevista que ahir va concedir el rei emèrit, Juan Carlos I, al prestigiós diari conservador francès Le Figaro, a mode de preàmbul a la publicació de les seves molt esperades memòries. No ens aturarem en aquesta entrevista, perquè ahir la premsa espanyola n'en va fer ressò. Tot i que va destacar alguns aspectes interessants de l'entrevista –com les seves relacions amb Franco o els seus enredos amorosos, o la seva actitud irreprotxable, malgrat tots els rumors, durant el cop d'estat de Tejero-, no va posar tanta èmfasi en dos passatges que potser siguin els més interessants del text. No ja com a testimoni, sinó com a guia per a l'actualitat.
Un d'aquests passatges era la menció a l'únic consell que li va donar el seu pare, Juan de Borbó, que no va arribar a regnar: “Has de parlar amb els que pensen com tu i amb els que en tot pensen el contrari que tu”. A Juan Carlos se li va quedar gravat el missatge. Estant a Romania, per a una celebració d'aniversari de la fundació del país, va dedicar tres hores a conversar amb Ceaucescu (quina paciència!), amb la finalitat personal d'averiguar tot el que pogués sobre l'ambient que es respirava a l'altre costat del teló d'acer, en el món comunista.
Assabentat l'aleshores príncep, gràcies a aquella xerrada amb Ceaucescu, que cada any passava estiu a Romania el líder del PCE, Santiago Carrillo, li va fer arribar a aquest, a través del dictador romanès, el missatge, o la petició que, si us plau, no aprofités la imminent mort de Franco per muntar-li un altre enfrontament civil a Espanya, ja que ell es proposava legalitzar el més aviat possible el seu partit, i portar la democràcia.
El negoci català que va conquerir al rei Juan Carlos I: "Què feliç he estat" CRÓNICA GLOBAL
Una lliçó de tolerància i diàleg que moltes de les nostres figures de l'esfera pública actual (sense parlar de les masss) no segueixen, ja que pel que veiem el que es porta són les desqualificacions ad hominem i els adjectius feridors que fan impossible, no ja el diàleg, sinó la simple conversa.
L'altre passatge interessant no prove de Juan Carlos, sinó del periodista de Le Figaro, Charles Jaigu. Aquest, mentre explica la situació de l'Emèrit, dona per descomptat, donant-ho per fora de tota dubte i comentant-ho només de passada, com un fait accompli, i com una obvietat en la qual no val la pena detenir-se, que la voluntat del nostre Govern és acabar amb la monarquia. Fet que en la nostra premsa només es menciona amb eufemismes i al·lusions.
Una altra referència interessant al nostre país –o a la nostra llengua— a la premsa d'ahir és el reportatge de Carlos Lozada per a The New York Times –que alguns qualifiquen com el millor periòdic del món—sobre la política lingüística de la presidència nord-americana contra la llengua espanyola, alguna cosa que rings a bell (em sona de res) a la meva ment. Reproduïm aquí alguns extracts:
“[…] mai vaig pensar que parlar l'idioma [espanyol] en veu alta pogués convertir-me en membre d'una classe sospitosa.
Però ara és així. L'espanyol s'ha convertit en un indicador sancionat de criminalitat potencial als Estats Units d'Amèrica. La llengua de Miguel de Cervantes i Andrés Cantor, la quarta més parla del món, ha estat declarada el so dels homes dolents en el nostre entorn.
Per cortesia del govern de Donald Trump i d'una Cort Suprema del més complaent, els agents del Govern estatunidenc poden detenir i interrogar persones sobre la seva situació en matèria migratòria basant-se en una barreja de quatre factors: la seva raça o ètnia aparents; la seva presència en un lloc sospitós, com certa parada d'autobús o un lloc de construcció amb obrers; el tipus de feina que realitzen; i si parlen espanyol, o fins i tot només un anglès amb accent marcat.
[…] Les últimes setmanes, els estatunidencs han estat testimonis de com agents federals a les principals ciutats —sobretot a Los Angeles i Chicago— detenien residents dels quals sospitaven, sovint per motius poc clars, que estaven aquí il·legalment. No sé quins vídeos són més difícils de veure: si les gravacions tremoloses i condemnadores preses per vianants al carrer, o les hàbils produccions amb estètica de videojoc del Departament de Seguretat Nacional, propaganda militarista de la guerra interior.
El president d'EEUU, Donald Trump / EP
No obstant això, la persecució de l'idioma espanyol va més enllà de la migració. En aquest primer any de la segona presidència de Trump, els estatunidencs s'han embolicat en una batalla sobre la llibertat d'expressió, una altra garantia constitucional que ha caigut en desgràcia amb el Govern, ansiós per restringir, per motius polítics, el que se'ns permet dir sobre determinats temes o persones. Ara imagina que no només és el que dius el que et posa en perill, sinó la pròpia llengua en què ho dius o, en realitat, la llengua en què dius qualsevol cosa.
Avui en dia, parlar espanyol en veu alta als Estats Units es sent, estranyament, com un acte transgressor. Quan el parlo en públic, una petita part de mi es pregunta ara què podria concloure la gent propera sobre el meu estatus, basant-se únicament en el meu accent, les meves paraules, els meus sons. Convertir la llengua en motiu de sospita oficial és una supressió de l'expressió especialment insidiosa, perquè et fa qüestionar no només les teves idees, sinó també la teva forma d'expressar-les. Tot la resta sobre tu desapareix; ets una persona que parla espanyol, i aixó és tot el que qualsevol necessita saber.
Vaig arribar als Estats Units de Perú sent un nen, a la dècada de 1970, i recordo l'emoció de la meva mare cada vegada que escoltàvem algú parlar espanyol aquí. Sempre m'assenyalava als parlants i solia trobar alguna excusa per entaular alguna conversa trivial amb ells, per saber d'on venien.
També es va convertir en un hàbit per a mi, després de dècades de viure als Estats Units, fins i tot molt després que l'anglès hagués superat l'espanyol com la meva llengua dominant. Quan escolto parlar espanyol al carrer, sovint intento detectar el seu caràcter regional o nacional, localitzar els seus ritmes en un atles mental. Imagino els sinuosos camins que els parlants, o els seus avantpassats, podrien haver recorregut per dur la seva llengua fins aquí, o per aprendre-la aquí.
[…] Existeix, o hauria d'existir, un orgull especial que tots els estatunidencs poden sentir per la varietat de llengües que es parlen aquí. […] Aquesta proliferació de veus no és una dilució de la grandesa estatunidenca. Al contrari, cada idioma addicional que escolto és una afirmació del poder i l'atractiu dels Estats Units; significa que una persona més d'un lloc més ha volgut fer d'aquest lloc el seu llar.
No obstant això, per a aquest president i aquest govern, significa una persona més que no pertany realment a aquest país. “Aquest és un país on parlem anglès, no espanyol”, va dir Trump a Jeb Bush en un debat republicà de 2015, renyint l'exgobernador de la Florida per atrevir-se a parlar espanyol en la seva campanya. Durant la campanya presidencial de 2024, Trump va acusar els demòcrates d'importar migrants il·legalment perquè votessin a favor seu. “Ni tan sols saben parlar anglès”, es va burlar. I en un decret que declarava l'anglès llengua oficial dels Estats Units, el president va afirmar que una nació anglòfona “reforçaria els valors nacionals compartits”.
En el moment del decret, vaig qüestionar ingènuament la premissa de Trump. Després de tot, quins són aquests valors estatunidencs compartits, vaig argumentar, sinó les veritats evidents per si mateixes consagrades a la Declaració d'Independència? “L'igualtat política, els drets naturals i la sobirania popular es poden expressar, defensar i viure en qualsevol llengua”, vaig escriure en resposta al decret. “Crec-me, el domini de l'espanyol no paralitza la recerca de la felicitat”.
El president d'EEUU, Donald Trump / EP
[…] No es tracta de defensar l'anglès i els valors compartits, sinó de denigrar l'espanyol i a qui el parla. Es tracta de convertir l'espanyol en un idioma de segona classe, de fer-nos desconfiar del seu ús en públic, de mantenir-nos callats i sumissos.
[…] Fomentar el bilingüisme? Oh my God! Al voltant del 22% de les persones de cinc anys o més als Estats Units parlen una llengua diferent de l'anglès a casa, i entre elles, l'espanyol és la més comuna, segons la més recent Enquesta sobre la Comunitat Estatunidenca de l'Oficina del Cens. No obstant això, entre els qui parlen una llengua diferent de l'anglès a casa, segons l'enquesta, més del 60% parlen també anglès “molt bé”.
La capacitat d'entendre més d'una llengua no és una càrrega; és un do. Però el missatge de la Casa Blanca és tan clar com pervers: la teva capacitat per parlar una altra llengua no és un avantatge per a la nació, sinó un pes, i el teu esforç per assimilar-te és una prova que realment no pertanys a ella.
Encara que el Govern deixa ben clar el seu menyspreu pels hispanohablants, aquest idioma segueix sent la segona llengua més ensenyada a les escoles públiques dels Estats Units. Milers d'escoles públiques i privades ofereixen ensenyament d'espanyol. Milions d'estatunidencs han pres classes d'espanyol.
Així que potser les escoles haurien de deixar d'ensenyar espanyol completament. Per a què difondre la llengua, si et va a identificar com un potencial infractor de la llei? Com a mínim, les escoles no haurien d'ensenyar-la bé perquè, quant millor sigui el teu espanyol, més sospitós semblaràs. Aquesta és la lògica absurda que es desprèn de les accions del govern de Trump.
Per descomptat, és més fàcil deportar a una persona que desprendre's d'una llengua. Ens agradi o no, l'espanyol ja va creuar fa temps la frontera de l'anglès. En el seu recent estudi The Dynamic Lexicon of English, la lingüista Julia Landmann classifica les paraules que l'anglès ha pres prestades d'altres llengües des del segle XIX. Resulta que hi ha una bonança de paraules d'origen espanyol que ara es troben a l'Oxford English Dictionary. Una llengua no està incomunicada amb la resta del món. Pensa en les llengües com en una cafeteria on pots combinar els teus plats; no cal ser un aficionad a la lingüística per entendre-ho.
No cal prémer el “número dos” ni debatre sobre l'espectacle del mig temps de la Super Bowl. L'espanyol ja és aquí.
Els obsessius esforços estatals de proteccionisme cultural delaten una mena d'inseguretat nacional; si sents que has de construir un mur entorn de la teva llengua o la teva identitat, probablement no les considers particularment sòlides.
L'esclat de cultures i llengües dins de les seves fronteres no amenaça la identitat estatunidenca; la defineix. És quan fem servir aquella multiplicitat per classificar i marginar que ens febilitat. Un govern empenyat en eradicar la política d'identitat està fent molt per reforçar-la.
Durant l'últim quart de segle, he treballat com a editor i escriptor als Estats Units. La llengua anglesa, tant parlada com escrit
