Ordinalitat fiscal
"No és just ni equitatiu establir una relació fixa entre el nivell relatiu de despesa a destinar en serveis públics i el nivell relatiu d'impostos recaptats en una comunitat autònoma"
El president del Govern, Pedro Sánchez, i el d'ERC, Oriol Junqueras, han tancat aquest dijous un acord sobre el finançament autonòmic que pot reportar 4.700 milions d'euros més a la Generalitat.
Segons Sánchez, es tracta d'“un nou model” que serà “més just” i donarà “més recursos a totes les comunitats per finançar més i millor els serveis públics”.
Segons Junqueras, l'acord es basa en el principi d'ordinalitat fiscal. “Si som els tercers en aportar, hem de ser els tercers en rebre”, ha subratllat.
Però, per molt bé que pugui sonar aquest plantejament, és més propi de l'extrema dreta que d'una formació que es considera socialdemòcrata. De fet, seria quelcom similar al “primer els d'aquí”.
El principi d'ordinalitat fiscal és el més allunyat de l'equitat o de la redistribució de la renda. Fins al punt que cap país del món l'aplica, ni tan sols els estats federals (excepte, amb matisos, la Confederació Suïssa). Tampoc Alemanya.
A falta de conèixer la lletra petita del nou model, només hi ha una cosa clara: les posicions de Sánchez i Junqueras són incompatibles. O el nou sistema és just o compleix l'ordinalitat fiscal. Les dues coses alhora són impossibles.
El principi d'ordinalitat fiscal suposa que cada comunitat mantingui la posició en el rànquing de recursos per càpita rebuts que tenia en el rànquing de recursos per càpita aportats.
Però no és just ni equitatiu establir una relació fixa entre el nivell relatiu de despesa a destinar en serveis públics i el nivell relatiu d'impostos recaptats en una comunitat autònoma, perquè el cost per càpita dels serveis públics que cada comunitat necessita perquè siguin equivalents a tot el país és independent de si aquesta ha aportat molt o poc per càpita.
Per exemple, comunitats com Madrid o Catalunya generen alts ingressos per càpita en la recaptació d'impostos. Tanmateix, a comunitats amb gran dispersió de població (com Extremadura o Castella i Lleó) o molt envellides (com Astúries o Galícia) els costa més per persona mantenir un nivell de sanitat similar a la mitjana nacional. Amb aquest criteri, sembla raonable que Extremadura, Castella i Lleó, Astúries i Galícia rebin més ingressos per càpita que Madrid i Catalunya, tot i que aquestes aportin més per càpita que les primeres.
És tan absurd el principi d'ordinalitat fiscal que, a cap polític nacionalista que n'exigeix l'aplicació entre les comunitats autònomes espanyoles, se li acut també proposar-ne la implementació entre les províncies catalanes o entre les comarques.
Però encara és més absurd que aquest principi el defensi un partit d'esquerres.
