El tió reclama carícies per evacuar el ventre

Una altra volta al sol i ja hi tornem a ser. Ja torna a ser Nadal. Amb el seu amor, els seus àpats, les seves reunions familiars i d'amics, el seu consumisme… i les seves idioteses, no necessàriament expressades a la taula pel cunyat graciós.

Fa pocs anys, com si no tinguéssim prou embolics al món, a alguna ment nècia d'alguna escola moderneta se li va acudir que al tió no cal picar-lo amb un bastó, ja que és un acte violent, i la violència genera més i més violència.

Era algun cas puntual, molt ben parit, però que, tot i ser minoritari, està captant nous adeptes a llars d'infants i altres centres educatius. De fet, TV3 ho ha elevat a notícia, ja que ha detectat diversos nius de bondat a Catalunya.

Diuen els amics dels troncs que cal modificar les tradicions per aconseguir un món de pau i amor. Asseguren que el tió caga igual a cop de bastó que amb carícies, i que és millor la segona opció. O picar a terra amb la vara. O aplaudir. O xiuxiuejar-li.

Suposo que aquestes persones que tenen cura dels nostres fills són les mateixes que vesteixen els seus gossets o els porten en cotxets de nadó. Però al que anàvem. Malgrat l'aparent desordre, el pèndol inicia el camí de tornada.

Desconec si és que l'algoritme em coneix o si el corrent va creixent, però cada cop són més els comentaris d'indignació que llegeixo sobre la destrossa que alguns intenten fer de les tradicions. Ens comencem a despertar.

Comencem a cridar que no cal renunciar al que és nostre perquè no s'ofenguin els nous veïns, que no som nosaltres els que ens hem d'adaptar. I veiem també que hi ha estupideses que són això, i que cal anar oposant-se a les ximpleries.

Dit això, estem en una altra pantalla. La de les noves famílies. La de la mobilitat. La del ja no torno a casa per Nadal perquè estic molt lluny, en un altre continent, i la tornada és cara i cansada. Això també canviarà.