Els cordons sanitaris d'Artur Mas
"El sorprenent és que encara hi hagi qui s'estranyi que Artur Mas pressioni Junts per pactar amb el partit més xenòfob d'Espanya quan abans es va conjurar davant notari per no pactar amb el PP"
El mes d'octubre de 2006, l'aleshores candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, va signar davant notari un document titulat Contracte amb els catalans. Entre les 21 promeses electorals que recollia el text, destacava un cordó sanitari al PP.
En concret, posava negre sobre blanc el compromís del dirigent nacionalista a “no signar ni establir cap pacte permanent o estable amb el PP per governar a Catalunya durant la propera legislatura”.
Aquesta setmana, 19 anys després, l'expresident autonòmic ha rebutjat posar línies vermelles a Junts (el partit hereu de CiU) per pactar amb Aliança Catalana.
"Jo no crec en els cordons sanitaris, perquè l'evidència ens ensenya que són un error, perquè l'únic que aconsegueixen és victimitzar aquest tipus de partits. I, a través de la victimització, creixen", ha assenyalat en una entrevista a TVE.
Hi ha qui s'ha sorprès davant d'aquest suposat canvi. Però el sorprenent és que encara hi hagi qui s'estranyi que Artur Mas pressioni Junts per pactar amb el partit més xenòfob d'Espanya quan abans es va conjurar davant notari per no pactar amb el PP.
Potser convindria recordar-los que d'això tracta el nacionalisme català. I sempre ha estat així en el darrer mig segle.
Els estrangers contra els quals avui carrega Sílvia Orriols són els catalans amb ancestres a la resta d'Espanya contra els quals poc abans carregava la CiU d'Artur Mas i Jordi Pujol. Amb la diferència que aquests sí comptaven amb l'omnipresent maquinària de la Generalitat per aplicar el seu odi.
És evident que Mas demana negociar amb Orriols perquè li està esquilmant els votants a Puigdemont i han de reaccionar. Com demanava no acostar-se al PP perquè entenia que li podia perjudicar electoralment.
Però no és menys cert que les propostes d'Aliança amb prou feines són una imperceptible evolució del que sempre ha defensat i implementat CiU i les seves marques derivades.
N'hi ha prou amb recordar escrits com el de Pujol sobre “l'home andalús”, del qual deia que “no és un home coherent, és un home anàrquic”, “destruït”, “un home poc fet, un home que fa centenars d'anys que passa gana i viu en un estat d'ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual”, i que “si per la força del nombre arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya".
O eslògans com el de “L'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva”, de l'època de Mas. O els famosos articles de l'expresident Quim Torra, en què qualificava de “carronyaires, escurçons, hienes, bèsties amb forma humana” o amb “un petit sotrac en la seva cadena d'ADN” aquells que defensaven l'ús del castellà en un vol internacional.
De totes maneres, ni CiU ni Junts tenen l'exclusiva pel que fa a racisme i supremacisme. Si es fa una ullada als seus veïns d'ERC, es pot constatar tres quarts del mateix.
L'actual líder del partit, Oriol Junqueras, no es va tallar a l'hora de reivindicar una suposada “proximitat genètica” dels catalans als francesos, per defensar el seu projecte secessionista. Mentre que un altre destacat exdirigent de la mateixa formació, Heribert Barrera, proclamava que “a Amèrica, el coeficient intel·lectual dels negres és inferior al dels blancs”.
Així les coses, no sembla gens desgavellat pensar que Rufián sigui el pròxim a rebutjar el cordó sanitari a Aliança Catalana.
