L'eròtica del poder (o alguna cosa semblant)

Una de les característiques més curioses de l'actual procés de putrefacció que està patint el club de fans de Pedro Sánchez (abans conegut com a Partit Socialista Obrer Espanyol), a banda de les declaracions del president sobre cada nou imputat o detingut, que consisteixen sempre a dir que gairebé no coneixia el mangant en qüestió, és la presència d'abundants abusadors sexuals i libidinosos en general. Estàvem acostumats que els nostres polítics tinguessin tendència al lucre il·legal, però això que no poguessin mantenir els seus genitals dins dels pantalons constitueix una relativa novetat que viu un auge notable.

Després del cas Nevenka, ens vam quedar amb la idea que el motí de les gònades era cosa de la dretona, d'aquells subjectes amb aspecte de capitalista de quadre de Grosz que consideraven que el masclisme desacomplexat es podia posar en pràctica amb les seves subordinades, ja que per alguna cosa ostentaven ells cert poder. Però les coses van canviar amb l'adveniment de la (mal) anomenada Nova Esquerra i de personatges com Juan Carlos Monedero i Íñigo Errejón, que semblaven haver-se ficat en política per veure si, per fi!, aconseguien menjar-se un rosco. De fet, el seu partit, Podemos, hauria d'haver-se anomenat Follemos (amb perdó).

A Monedero li hem perdut la pista (potser volta per Caracas, fent la pilota a Nicolás Maduro, tasca en què brilla amb llum pròpia), però Errejón continua combatent la seva acusadora, l'actriu Elisa Mouliáa, amb qui li ha baixat Déu a veure, ja que la història que ha explicat sobre ella i el doble de Milhouse Van Houten no se la creu ningú. Aquesta dona és el somni daurat de qualsevol libidinós enxampat en falta i el malson del feminisme més cabal.

Des de fa un temps, els maníacs sexuals s'han traslladat de Podemos al partit abans conegut com a PSOE, i no paren de caure libidinosos a grapats. Vam començar amb Ábalos -autor de la frase immortal “Soc feminista perquè soc socialista”, quan no era ni una cosa ni l'altra-, a qui el seu fidel Koldo, entre tronc i tronc, proveïa de vistoses senyoretes les fotos de les quals treia d'un catàleg de relacions amoroses a la venda. Crec que, ja al trullo, Ábalos ha sol·licitat un vis a vis perquè, com deien els romans, Semen retentum venenum est. Quin campió, ni al trullo li marxen les ganes de festejar!

Després vam poder gaudir del gran Paco Salazar, personatge digne d'una entrega de la saga Torrente amb un físic ideal per haver interpretat papers secundaris a les pel·lícules de Pajares i Esteso. Aquest crac de la grolleria tenia uns mètodes de seducció molt peculiars, com fer les seves necessitats amb la porta oberta, sortir del bany amb la bragueta baixada (que es pujava davant del nas de la víctima de torn), deixar anar comentaris tan grollers com intempestius i comportar-se, en fi, com un rústic que abusa de la seva posició de poder.

Després van caure dos libidinosos més, un al nord d'Espanya i un altre al sud. I potser encara queda gent per cessar. Potser, mentre escric això, n'han enxampat un altre a Albacete, a Lleida o on sigui, ja que la molèstia sexual sembla ser trending topic en el que queda de la socialdemocràcia espanyola, on s'està donant un nou sentit al concepte “Eròtica del poder”.

Fins ara, es considerava que aquesta eròtica només la podien exercir subjectes ja fascinants que veien incrementat el seu poder d'atracció pel càrrec que ocupaven. Potser el seu també era lamentable però, almenys, s'esforçaven una mica més per dissimular el seu apetit sexual. No com ara, que qualsevol rústic mancat d'atractiu abusa de la seva petita parcel·la de poder per sol·licitar-se. Comptant, a més, amb la col·laboració dels alts càrrecs (i, el que és pitjor, les altes càrregues, com ja va passar a Podemos) del seu partit a l'hora d'ignorar les queixes de les afectades pel libidinós de torn: l'actual PSOE, com el gran Ábalos, es declara feminista i socialista sense ser cap de les dues coses.

Fa temps que, desgraciadament, no es pot parlar de la superioritat moral de l'esquerra, en què alguns vam creure durant massa temps. I encara que ja sé que el club de fans de Pedro Sánchez manté una relació molt obliqua amb el que hauria de ser l'esquerra, és l'únic succedani disponible. Per això la proliferació de libidinosos, més els lladres de rigor, està convertint conceptes tan dignes com “progressisme” i “feminisme” en una broma de molt mal gust.