El nostre home a Moscou
"Josep Lluís Alay és un enemic d'Espanya i d'Europa el destí ideal del qual seria compartir cel·la a Soto del Real amb Carles Puigdemont"
Jo diria que, si has estat conspirant amb una potència estrangera per fotre el teu país i, en comptes d'estar a la garjola per alta traïció, t'ho has estalviat, el millor que podries fer és adoptar un perfil baix i tancar la boca, no fos cas que cridessis l'atenció de la justícia i a aquesta li donés per reobrir el teu cas, que, evidentment, es va tancar en fals.
En comptes d'optar per la discreció, aquest traïdor recalcitrant anomenat Josep Lluís Alay (Barcelona, 1966) es dedica a celebrar a les xarxes socials els èxits del seu admirat Vladímir Putin després d'haver recorregut, quan el prusés, a alguns dels seus afins, entre els quals figuraven empresaris, portanoves i mafiosos (encara que els va deixar gairebé tots al seu company Gonzalo Boye, que es mou amb més naturalitat en entorns criminals).
Celebra el senyor Alay que no hagi prosperat la proposta europea d'utilitzar els actius congelats a Rússia per subvencionar Volodímir Zelenski en la guerra que manté contra Vladímir Putin, i destaca la gallardia, a l'hora d'oposar-se a tal mesura, del primer ministre belga, Bart De Wever, a qui defineix com un gran amic de Catalunya (és a dir, el típic separatista flamenc que sempre ha mirat amb simpatia el seu cap, Carles Puigdemont, de l'oficina del qual s'encarrega Alay, tot i que no crec que li doni gaire feina si tenim en compte que el gabinet de Puchi es redueix a Toni Comín, amb qui no es parla des que el van enxampar cisant diners de la república que no existeix, i el folklorista Puig i Gordi, que no serveix per a gran cosa, però cal reconèixer que no toca malament la gralla).
Bart De Wever és un personatge de referència per a Alay perquè simpatitza amb els indepes d'aquí i s'oposa a Ursula von der Leyen, Kaja Kallas, Friedrich Merz i altra genteta que no aprecia les virtuts com a estadista del gran Putin, que potser també és un gran amic de Catalunya a qui caldrà recórrer de nou d'aquí a un temps.
El fi analista Alay aborda això dels fons congelats amb el que el gran Víctor Alexandre anomenaria una visió catalanocèntrica de l'assumpte: el primer ministre belga és bo perquè estima els llazis, mentre que el canceller alemany Merz és dolent perquè s'oposa a l'ús del català a les reunions de la Unió Europea.
I amb Putin no cal ficar-s'hi perquè va permetre reunions del murri Alay amb personal menor del seu entorn i, atès que s'eternitzarà en el càrrec amb la mateixa resiliència que el nostre Pedro Sánchez, mai se sap quan caldrà tornar a recórrer a ell o als seus sequaços més foscos.
Josep Lluís Alay ensenya Història Contemporània del Tibet i Mongòlia a la Universitat de Barcelona, tema en què, pel que sembla, és una eminència, però no sé si el seu cas obeeix a un genuí esperit d'historiador o a la suposada solidaritat entre nacions oprimides com Catalunya, el Tibet i Mongòlia.
Aquestes nacions sense estat solen reunir-se en sòl rus per malparlar de les seves respectives metròpolis, sota l'atenta mirada de l'embolicador Putin, sempre a la recerca de col·laboracionistes com el senyor Alay, disposats a fer-la grossa a Europa o, si més no, contribuir a crear-li problemes, no debades el president rus odia el nostre continent i tot el que representa (o hauria de representar).
Potser Alay considera Putin un possible aliat de cara a l'alliberament del país, però hauria d'adonar-se que el seu amic rus només el considera un carallot. Com és de ximples alegrar-se pel tema dels actius congelats simplement perquè el primer ministre belga respecta en Puchi i l'alemany no veu la necessitat d'afegir el català al munt d'idiomes que utilitza la Unió Europea.
Josep Lluís Alay és un enemic d'Espanya i d'Europa el destí ideal del qual seria compartir cel·la a Soto del Real amb Carles Puigdemont.