L'oracle ajupit
"El teu temps ha acabat, Puigdemont! El caganer ha parlat, i ho ha fet amb contundència; de les 170.000 figuretes incontinents que es venen a l'any, les més populars a Catalunya són les de Sílvia Orriols"
A Catalunya gaudim d'un sistema únic per calibrar la popularitat (i impopularitat) dels polítics propis i aliens. Es tracta, evidentment, del conegut com a microcosmos del caganer, que permet saber de seguida qui està in i qui està out. Ja a les eleccions nord-americanes del 2016, el caganer de Donald Trump es va vendre molt més que el de Hillary Clinton, i després va passar el que va passar.
En el terreny domèstic, núvols negres planen sobre Carles Puigdemont, el caganer del qual en aquesta època nadalenca, que havia estat el més venut la temporada anterior, ha estat superat en vendes pel de Sílvia Orriols, la matamoros de Ripoll.
Aquesta nova humiliació pública ve a continuació de l'experimentada pel nostre estimat Puchi amb l'última enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), que situava Aliança Catalana al mateix nivell de vot que Junts. I jo no dic que una enquesta del CEO no s'hagi de tenir en compte, però això del caganer, que és com la marmota americana que prediu el temps, és, sens dubte, molt més preocupant: el CEO apunta, però el caganer dispara. Així de tel·lúrics som els catalans... I la veritat és que no sé com s'ho fan a Madrid per saber qui està in i qui està out sense compartir amb nosaltres la tradició del caganer.
No descarto que ho considerin vulgar, cosa per a la qual no falten motius. Això de posar un tipus amb barretina defecant tan tranquil mentre neix el fill de Déu no sé gaire bé si és una mostra de seny, de rauxa o d'una barreja d'ambdues coses.
El meu difunt pare, que es va criar a la capital del regne, sempre es va negar a col·locar la figureta del caganer al pessebre familiar. Un cop que li ho vaig comentar, va arrufar el nas com si estigués olorant alguna cosa desagradable i va sentenciar: “Aquests catalans... Quina obsessió tenen amb la merda”. I la veritat és que no li faltava raó: si afegim al caganer el grotesc tió, ja tenim dos personatges de Nadal dedicats a fer de ventre per a diversió de grans i petits.
Com interpretar això de posar-se a cagar mentre neix el Salvador? Una mostra de seny?: “Tu seràs el fill de Déu, però, sentint-ho molt, m'estic cagant a sobre i això no pot ser”. Una mostra de rauxa?: “M'és igual que siguis el fundador d'una religió mil·lenària. Jo m'estic cagant i el primer és el primer”.
Per això jo he estat tota la vida dubtant entre abraçar tan catalana tradició o menysprear-la com feia el meu progenitor. Ara, afortunadament, en la seva condició d'oracle ajupit, el caganer adquireix una funció nova, que és predir el futur immediat de la política, sigui aquesta internacional, com en el cas Trump, o de vol gallinaci, com la baralla de caganers entre el líder de Junts i Sílvia Matamoros.
Dit això, no sé res de com li va al caganer de Salvador Illa, si és que existeix. A l'original me l'estan esbroncant des de Junts i ERC per parlar a Mèxic amb escriptors barcelonins d'aquells que escriuen en castellà mentre aquí ens les empesquem com podem amb la grip porcina.
I encara els queda temps i energia per atacar Jaume Collboni per aquesta beca que pensa concedir a escriptors hispanoamericans perquè passin una temporadeta a Barcelona i després aportin en un llibre la seva visió de la ciutat. En fi, amb alguna cosa s'han d'entretenir, en la seva condició de caganers perdedors de la policia catalana.
Però anem al gra: el teu temps ha acabat, Puchi! El caganer ha parlat, i ho ha fet amb contundència; de les 170.000 figuretes incontinents que es venen a l'any, les més populars a Catalunya són les de Sílvia Orriols. I si el del CEO ja era inquietant, el del caganer ho és molt més. Més val que els nostres partits es posin les piles si no volen que la matamoros de Ripoll es converteixi en la caganera en cap de la Generalitat. Qui avisa no és traïdor.