Marxant un altre win-win de l'Astut!

Tot sembla indicar que les prediccions del CEO per a les pròximes eleccions autonòmiques han caigut com una galleda d'aigua freda a Junts. L'amenaça d'Aliança Catalana (AC) ja feia temps que s'anunciava, però reflectida en una enquesta com que fa més mal.

La primera reacció, a càrrec d'un segon del partit, va ser negar l'evidència i declarar que, arribat el moment, ja posarien al seu lloc la matamoros de Ripoll. Però vet aquí que, de sobte, emergeix de la paperera de la història l'inefable Artur Mas i diu que potser cal deixar-se de línies vermelles amb el feixisme català (ja se sap que, qualsevol cosa, com més catalana, menys feixista, segons la peculiar lògica indepe). És a dir, que, encara que no ho digui amb totes les lletres, potser no queda més remei que pactar amb els de la senyora Orriols per no acabar caient en l'oblit després de les pròximes eleccions.

L'Astut se li va avançar fa uns dies l'ínclit Tururull, que també va atacar amb això que les línies vermelles estan sobrevalorades. L'un i l'altre semblen haver arribat a la conclusió que la cèlebre dita espanyola té més raó que un sant: "Si no pots vèncer-los, uneix-te a ells". I, total, Junts i AC tampoc es diferencien tant. De fet, AC és una versió desacomplexada (en el seu racisme, en el seu supremacisme, en el seu fàstic cap a tot allò considerat estranger) de la Convergència de tota la vida. Els convergents, sí, dissimulaven una mica, per poder passar per plenament democràtics. Termes com xarnego, ñordo, moraco o panchito només els utilitzaven en privat. I a on els ha conduït tanta componenda? A la sala d'espera de la irrelevància, que és on són ara, segons l'últim CEO.

Artur Mas obre la porta al pacte entre Junts i Aliança Catalana i difumina el cordó sanitari

Si ens hi fixem una mica, veurem que l'Astut manté en general un perfil baix, reservant-se per a les grans ocasions en què la pàtria perilla. O les restes del partit que va crear el seu mentor, Jordi Pujol (Déu li conservi la vista). L'home mai ha fet autocrítica, perquè si la fes arribaria a la conclusió que aquella màquina de fer diners i amics que va ser Convergència se la va carregar ell amb els seus deliris independentistes, als quals es va sumar, en un moment d'ofuscació, el padrí Don Pujolone, que ara paga el seu pols a l'estat amb un judici a ell i a tota la seva parentela (estic segur que, en aquest país de canvis que és Espanya, si no s'hagués posat processista, mai ens hauríem assabentat de la deixa de l'avi Florenci, del lucre desmesurat de Junior i de totes les tripijocs de la família).

Jordi Pujol és el responsable de la Catalunya que gaudim actualment, però no s'ha de menystenir la contribució d'Artur Mas al desastre viscut durant els darrers 15 anys. Com és normal a Espanya, l'Astut ha sortit de roselles, més enllà d'uns quants embargaments, però el prusés és responsabilitat seva, com també ho és la pèrdua de temps i diners que va representar. Per això, potser seria millor que insistís en el perfil baix i es quedés calladet. Però no pot. És un inútil i un incompetent, sí, però amb una inexplicable autoestima que el porta, cada cert temps, a pronunciar-se sobre el que considera important.

El fiscal nega \

Ara, amb la boca petita, anuncia una possible relació amb Sílvia Orriols. Arriba tard per fer-li pols, li han crescut els nans, però davant la possibilitat que la seva llar política es converteixi en una barraca, considera que potser cal portar-se bé amb l'extrema dreta catalana. Estarà intentant tornar a la direcció de la post-convergència per petició popular? O només vol donar un cop de mà per salvar els mobles? En qualsevol cas, l'última paraula la té aquell senyor que viu a Flandes amb un pianista cleptòman i al qual se li pot acudir qualsevol cosa. Caldrà veure, això sí, si la matamoros de Ripoll està per associar-se amb maricomplejines catalans de la dreta covarda. Ho veurem després de les pròximes eleccions autonòmiques. Wait and see, que diuen els gringos.