Els patiments de Jesús Cintora

Em van brollar dels ulls les llàgrimes com rius quan vaig assabentar-me que a casa de Jesús Cintora no hi havia als anys vuitanta ni aigua calenta ni rentadora ni frigorífic ni dutxa. Quina infància més horrible hauria d'haver passat el pobre home, quins patiments i complexos ha d'arrossegar des de llavors, no és estrany que celebri com un triomf qualsevol mesura que tiri endavant el govern del PSOE.

Si demà Pedro Sánchez anuncia que els nens de set anys tenen prohibit treballar a la mina, li faltarà temps a Cintora per celebrar-ho, perquè --encara que això se li va oblidar comunicar-ho-- estic segur que va fer els seus bons torns baixant al pou a picar carbó. Com no ha de ser Cintora un dels més entusiastes altaveus de Pedro Sánchez, si gràcies als bons fer d'aquest, avui mira al seu voltant i veu la gent amb rentadora i frigorífic a casa, alguns més afortunats fins i tot amb ascensor.

No se li pot retreure que s'hagi convertit en periodista del poder, qualsevol hauria fet el mateix després d'haver patit una infància dickensiana com la seva, sort va tenir de no ser venut a algun traficant de nens a canvi d'uns rosegons de pa. La primera vegada que --ja gairebé adult-- va tenir a les mans el comandament a distància d'un televisor, va donar les gràcies a Pedro Sánchez i a Déu --per aquest ordre-- i tot seguit li va clavar una mossegada, tal era el seu desconeixement sobre l'artefacte i tanta era la seva gana endarrerida.

Amb el temps, no només ha après a no menjar-se els comandaments a distància, sinó que --paradoxes de la vida-- fins i tot treballa a la televisió, cosa que aprofita per lloar sense descans el govern que el va treure del carrer als vuitanta, de ben nascuts és ser agraïts.

A més de llàgrimes, Cintora ha provocat sense voler remordiments a bona part de la població. Mentre als anys vuitanta tots teníem a casa nevera, televisor, bicicleta i alguns --no pocs-- fins i tot segona residència a la costa, el futur periodista havia d'anar a l'hivern a rentar-se les aixelles al riu i a l'estiu estava obligat a menjar-se tot el que hi havia al rebost abans que es fes malbé, per no tenir frigorífic on guardar-ho (de tota manera, eren tan pobres que ni per menjar tenien, així que la nevera hauria estat una despesa innecessària).

Jo mateix, que en aquells anys ja estudiava en una universitat tan exclusiva que fins i tot tenia bany on fer les necessitats --segur que en la mateixa època Cintora treia el cul per la finestra cada cop que tenia un apretó, no crec que al cau on vivia amb la seva família gaudissin de vàter--, llegeixo ara el esfereïdor relat que fa de la seva miserable vida en la mateixa època, i m'adono que vaig ser un privilegiat, si pogués tornar al passat, buscaria la família Cintora i els regalaria una manta per ajudar-los a passar l'hivern. I pensar que en aquells temps jo tenia unes sabates i un parell de pantalons!

El bo de la infància de Cintora és que, com estaven obligats a dormir tots --pares, germans, avis i gos, més una veïna que aprofitava per colar-se allà-- al mateix llit, es van anar creant uns vincles que perduren fins avui, vincles que desconeixem els pocs afortunats que teníem un llit per a nosaltres sols, al qual --a sobre-- se li canviaven els llençols de tant en tant.

A Cintora, el pobre, no és que no li canviessin els llençols, és que desconeixia l'existència d'aquesta peça, per això també li va clavar una mossegada la primera vegada que en va topar amb una. Gràcies de nou a Sánchez i a Déu, avui dia a Espanya hi ha fins i tot comerços que les venen, així ha prosperat el país gràcies a l'actual govern, com bé ens recorda Cintora tan aviat pot, que és cada dia.