Quan la burgesia deixa de manar
Crònica de la inquietud de l'elit catalana després del fracàs del ‘procés’ i davant la pèrdua d'hegemonia política
A Catalunya sempre ha governat, de manera més o menys indirecta, una burgesia acomodada, discreta i profundament inquieta. No tant una classe econòmica homogènia com un entramat d'elits professionals, institucionals i culturals que, durant dècades, han exercit de frontissa entre el poder polític, econòmic i social.
Durant el franquisme, aquest col·lectiu va saber mimetitzar-se amb el règim. Es va infiltrar en les seves estructures, va acceptar sense estridències les directrius emanades dels comandaments militars i va reservar per a la intimitat qualsevol discrepància que no fos estrictament ornamental. La supervivència —i el patrimoni— aconsellaven prudència.
Amb l'arribada de la democràcia, i especialment amb Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat, aquesta burgesia va trobar una nova raó de ser. El mateix líder de Convergència Democràtica (CDC) ho explicava sense complexos: convenia construir una classe mitjana sòlida que actués com a coixí social i suport del nou poder autonòmic.
Pujol no només en va ser el representant més insigne; li va donar doctrina, reconeixement i un paper central en l'arquitectura institucional catalana.
Aquella societat civil reanimada des del poder va exercir com a suport del sistema durant anys. Fins que va arribar el procés. Aleshores, la burgesia es va fragmentar per famílies, sensibilitats i pors. La majoria va optar per posar-se de perfil: aplaudia amb timidesa, deixava fer i observava amb distància professional un Artur Mas que es percebia com un gestor transitori, útil per tensar la corda sense trencar-la. Altres, menys, van amagar el cap sota l'ala i només van alçar la veu quan van intuir que els seus interessos —de classe i personals— podien veure's seriosament compromesos.
La dècada funesta catalana va ser possible, en qualsevol cas, gràcies a aquesta omissió interessada. Sense la comprensió, quan no el suport tàcit, d'un establishment que va preferir no incomodar-se, les temeritats polítiques d'un grupuscle d'aspirants a burgesos haurien resultat inviables. No era convicció ideològica; era càlcul. I també por de quedar fora del tauler, un tret recurrent en la cultura política d'aquesta elit.
El fracàs de l'experiment secessionista va pacificar Catalunya, però no va restituir l'antic ordre. Els mateixos que van guardar silenci i fins i tot es van comprometre discretament reneixen ara de la seva letargia. Admeten a Salvador Illa com un mal menor, una figura funcional que retorna estabilitat institucional, però que no dissipa una inquietud més profunda: la sensació d'haver perdut capacitat real d'influència.
El que ha desaparegut no és el poder econòmic ni la presència a les grans institucions, sinó quelcom més decisiu: l'hegemonia. Durant dècades, aquesta burgesia no només va acompanyar el poder polític, sinó que va ajudar a definir el marc mental des del qual s'entenia Catalunya. Avui conserva posicions, però ja no fixa el sentit comú ni ordena el consens.
El pròxim dia 31, en un dels escenaris habituals dels cenacles de poder catalans, Sílvia Orriols els explicarà qui és i a què dedica el temps lliure. Per a molts dels companys de viatge —i de vaixell— de l'antic prestigiós advocat Emilio Cuatrecasas, avui condemnat per frau fiscal, la trobada amb la líder d'Aliança Catalana s'assemblarà més a un albirament de vida no terrenal que a una reunió política convencional.
Hi ha inquietud, i no s'oculta. “Volem saber què proposa i quins són els seus plantejaments econòmics”, confessa un dels assistents ja confirmats a l'hotel de la Costa Brava on tindrà lloc la cita. Com va passar amb el procés, no és descartable que alguns dels que en el seu dia van empènyer Mas a la recerca de més poder polític i econòmic acabin orbitant entorn d'una Aliança Catalana que creix sense treva a les enquestes.
La burgesia tradicional, la que durant anys es va sentir còmoda sota les sigles de CDC, fa mesos que no combrega amb la nova versió del nacionalisme que lidera Carles Puigdemont des de Junts. Observa com es dilueix la seva fortalesa territorial, anticipa la fugida de càrrecs municipals i constata que el partit ha deixat de ser un instrument fiable d'intermediació.
Aquesta burgesia que estiueja a l'Empordà i festeja els hiverns a la Cerdanya o a la Val d'Aran ha redirigit ara la seva mirada cap a Ripoll, la localitat on residien els autors de l'atemptat gihadista de l'agost de 2017 i on s'assenta el nucli de poder d'Orriols, alcaldessa de la ciutat. No és una elecció casual. No pel que representa ideològicament, sinó per la seva completa alienitat als circuits tradicionals del poder català.
Arriben inquiets perquè no saben fins a quin punt podran influir sobre la nova líder. Els preocupa una fugida de poder desordenada, l'aparició d'un moviment que no respongui als codis tradicionals ni accepti tuteles. Poc els importa ja el que passi a les seves entitats —es diguin Femcat, Fira de Barcelona, cambres de comerç, patronals diverses o les torres negres de la Diagonal—. El que realment els inquieta és desconèixer si aquesta vegada podran seure a taula, servir el cafè i marcar el ritme de la conversa.
No els alarma el discurs radical, ni tan sols l'extremisme. Els inquieta quelcom més elemental: la possibilitat de no manar. I aquesta inquietud, més que qualsevol consigna, és el símptoma més clar d'una mutació profunda: el pas d'un poder que durant dècades va ordenar el sistema a un altre que gairebé ja només aspira a sobreviure en el seu si.
