40 anys de visitants: benvinguts o "marxa"?

Fa unes setmanes, se celebrava, al MNAC, el 40è aniversari de la creació de l'Agència Catalana de Turisme. Curiositats de les agendes: el mateix dia, a seu parlamentària, diferents entitats socials i econòmiques debatien sobre la proposta d’un nou increment de l’impost sobre les estades en establiments turístics.

El marc legal a Catalunya es va fixar el novembre de 2012, quan vivíem l’apogeu de la cultura de l’austeritat: calia reduir despeses i generar nous ingressos. El sector va comprendre la situació, però va sol·licitar que la recaptació es destinés a continuar la promoció d’un turisme sostenible, la millora d’infraestructures, la cultura i els barris o zones afectades per la pressió turística.

El 2021, Barcelona va crear un recàrrec municipal per compensar aquests efectes. L’interessant d’aquest escenari de celebració i debat recaptatori apareix quan analitzem les xifres: més de 100 milions d’euros a Barcelona i 200 milions a Catalunya anualment, i en creixement.

Em sorgeixen algunes reflexions després d’escoltar debats —sempre interessants— sobre la voluntat d’incrementar l’impost i les consegüents recaptacions. Per cert, és preferible mantenir un impost autonòmic i permetre recàrrecs municipals —quan els ajuntaments així ho desitgin— que modificar l’IVA, ja que el coneixement de l’origen i destí dels diners pot diluir-se en excés si les recaptacions es traslladen a l’àmbit estatal.

Per què “maltractem” tant el visitant —ironia que em comentava una assistent a l’acte— que ens està generant tants ingressos? Potser perquè la ciutadania desconeix l’origen i el destí d’aquests fons. Fa anys passava el mateix amb els fons europeus, fins que es va decidir fer pedagogia sobre la seva procedència i ús. Comencem, doncs, a analitzar el destí i l’ús d’aquests recursos.

Podem focalitzar-los o diluir-los, però sempre explicant la seva procedència, i a què es destinen. Molta gent podria sorprendre’s. Amb el visitant hem de ser agraïts i l'hem de cuidar perquè ens continuï aportant bones recaptacions, o el podem maltractar i insultar. Hi ha qui pensa que aquest cabal és etern i que ja no cal cuidar ni millorar les instal·lacions de les ciutats o dels municipis rurals (no oblidem que no tot és turisme urbà).

En l’acte abans esmentat se sentien veus que alertaven sobre l’excés de confiança; sense alarmisme, però amb realisme. Hi ha moltes destinacions i moltes noves ciutats, platges i muntanyes. Arribar a l’excel·lència és difícil, però mantenir-s’hi i persistir-hi ho és encara més. Trobo que hi ha moltes ciutats pendents d’algunes de les nostres no decisions.

Farien bé els qui desitgen recaptar més per a les arques públiques en recordar que, si no es cuida el subjecte actiu —el visitant—, aquest pot tornar-se passiu i marxar. També hi ha qui sosté que “millor que no vinguin i que paguin més”. Recordem com ens vam quedar durant la pandèmia: tenim memòries molt fugaces.

Els debats sobre més o menys ingressos s’han d’equilibrar amb suports reals; pagar i sentir-se apallissat és una situació estranya. Les experiències negatives no s’obliden. Els governs locals i autonòmics farien bé de fer pedagogia explícita, sense complexos, sobre la importància de tenir visitants. I si no es volen, quines alternatives oferim a la ciutadania.

Hi ha molt més que diners: cultura, idiomes, gastronomia. I també en procurar que els qui habiten habitualment els territoris visitats se sentin còmodes. No és excloent: tots som visitants en algun moment del dia, de la setmana o del mes, per motius laborals, educatius, sanitaris o d’oci.

Actualment, vivim en la cultura del “no m’agrada”, “no vull”: visitants, immigrants, expats; en resum, el desconegut. Els índexs de productivitat de l’activitat econòmica vinculada als visitants són múltiples i diversos, afortunadament no volem monocultius, encara que sovint es negui que els necessitem, que hem estat i som terra de pas i d’acollida, amb les seves coses bones i també amb les seves contradiccions.

La suma dels “no vull” és potent; la por i la crispació l’alimenten. El record d’un passat suposadament millor és legítim, però compte: venen mals temps per a la lírica. Les identitats dures, com la història ens ha ensenyat, són perilloses.

Benvinguts, visitants, sense exclusió social, religiosa, cultural, lingüística, i les que vinguin, però sempre respectant el civisme i les identitats de cada territori.

Fins als pròxims 40!