Alta irresolució
"Es continua legislant sense un coneixement prou precís i actualitzat de la realitat migratòria"
L'ésser humà està en constant moviment. Així ho relata la nostra empremta genètica. Som supervivents de besnets, pares i fills de persones migradores.
Avui, la immigració s'ha convertit en una eina punxant del discurs polític utilitzada per generar dolor i confrontació social. Es recorre a l'enfrontament dels uns contra els altres per desviar l'atenció d'aquells que prenen les decisions. Es redueix a una sola paraula realitats molt diferents, orígens, històries, motius i trajectòries vitals de persones que, per raons diverses, s'han mogut, triant Espanya com el seu lloc de residència en aquest món cada cop més interconnectat a través de vies físiques i virtuals.
Em pregunto fins quan els programes d'immigració dels partits polítics més representatius d'Espanya ens continuaran proposant una migració legal, classificada i organitzada, com si fóssim orfes de lleis.
A Espanya, des de 2022, s'han aprovat dues modificacions gairebé integrals del Reglament d'Estrangeria. La primera d'aquestes reformes es va materialitzar a través del Reial decret 629/2022, de 26 de juliol, mitjançant el qual es van introduir modificacions orientades a facilitar la incorporació de persones estrangeres al mercat laboral i flexibilitzar determinades vies de regularització administrativa.
La segona reforma va ser aprovada mitjançant el Reial decret 1155/2024, de 19 de novembre, enfocada en la modernització del sistema d'estrangeria, suposadament amb la intenció de simplificar diversos procediments administratius; però de simple, res.
De fet, en el període més recent, i especialment després de l'entrada en vigor del Reial decret 1155/2024, s'han dictat almenys cinc Instruccions de la Secretaria d'Estat de Migracions (SEM), inclosa una instrucció conjunta amb altres òrgans administratius, i 10 Criteris de Gestió de la Direcció General de Gestió Migratòria, molts d'ells amb posteriors ampliacions o matisacions, la qual cosa evidencia la dificultat de la seva aplicació homogènia i la inseguretat jurídica generada tant per a les persones migrants com per als professionals que les assessoren. S'han redistribuït competències (i amb elles criteris) creant un caos difícil d'assimilar que s'assembla a una imatge borrosa, de poca resolució.
L'origen d'aquest despropòsit legislatiu rau, en gran manera, en un assessorament incomplet per part dels operadors jurídics especialitzats en la matèria i, especialment, en l'exclusió dels mateixos representants de la migració dels processos d'elaboració normativa. Aquesta omissió resulta particularment incomprensible si es té en compte l'existència de centenars d'associacions civils integrades per persones migrants, així com d'entitats especialitzades en l'anàlisi i acompanyament dels processos migratoris.
Hi ha registres oficials d'associacions per comunitats autònomes, mapatges sectorials, xarxes de treball consolidades i convocatòries públiques de subvencions; i, tanmateix, es continua legislant sense un coneixement prou precís i actualitzat de la realitat migratòria. La regulació d'un fenomen d'aquesta complexitat no es pot abordar des d'una perspectiva capficada ni al marge d'aquells que l'experimenten i el coneixen de primera mà.
Vaig néixer a Veneçuela i resideixo a Barcelona des de fa 20 anys. Tinc veïnatge civil català, per elecció, així ho vaig fer quan em vaig nacionalitzar espanyola. Ningú posa en dubte que Catalunya és avui una societat profundament diversa. Les dades publicades per l'Ajuntament de Barcelona el juny de 2025 revelen que 613.000 persones residents al municipi han nascut a l'estranger (sent l'Argentina el principal país de naixement, seguit de Colòmbia, Perú, Veneçuela, Pakistan i Marroc), sobre una població total d'1.732.066 habitants, una xifra que, segons l'Idescat, ascendia a 554.897 persones el 2024 i que no ha deixat d'augmentar des de 2023.
Resulta especialment cridaner que, mentre el discurs polític es construeix en termes obertament contraris a la migració, sigui precisament aquest col·lectiu el que sosté, en gran part, l'elevat cost de vida a la ciutat de Barcelona. Tot i això, en el debat públic es presenta la migració de manera indiscriminada com a responsable dels problemes de convivència urbana, obviant la diversitat de realitats i aportacions que conformen el fenomen migratori.
Al Parlament, als ajuntaments, als òrgans consultius, a les direccions d'empreses públiques o als debats mediàtics, les veus migrants continuen sent l'excepció. Se'ns convoca per treballar, però no per decidir; per executar, però no per governar tot i representar estadísticament, segons xifres del mateix Ajuntament de Barcelona, el 35,4% del total dels habitants de la ciutat, una mica més que una tercera part de la població, però aquest percentatge no es tradueix en drets polítics, ni en accés a l'estabilitat institucional.
El mercat laboral a Catalunya il·lustra amb claredat aquesta paradoxa. Les persones migrants sostenen les cures, la restauració, l'agricultura, la logística, les petites empreses que generen impostos i llocs de treball, tots ells imprescindibles per al funcionament quotidià de l'economia, però l'ocupació pública catalana continua sent un espai majoritàriament homogeni, blindat per requisits administratius que exclouen bona part de la població estrangera, fins i tot aquella amb anys de residència, formació i experiència.
Aquesta exclusió no és accidental, respon a un model que concep la migració com a força de treball amb identitats retallades abans que com a ciutadania. Un model que tem la pluralitat quan s'expressa en forma d'opinió, vot o lideratge. Per això els debats sobre estrangeria, ocupació o convivència es formulen gairebé sempre sense la presència d'aquells que viuen en primera persona les seves conseqüències. Es parla sobre migrants, poques vegades amb migrants. Un sistema ineficient, d'alta irresolució.
