Un líder –Rufián– per a l'esquerra plurinacional amb motor Podemos

L'esquerra espanyola, l'esquerra del PSOE, té un greu problema. La unió fa la força, però a l'esquerra predominen els egos i el sectarisme.

Aragó n'és l'últim exemple. Sumar i Izquierda Unida aniran junts, però al davant hi haurà Podemos i la Chunta Aragonesista. El resultat amb un PSOE a la baixa és un absolut desastre. Els socialistes perdrien 5 punts i només obtindrien 18 diputats, mentre que la seva esquerra repetiria el fiasco de la fragmentació amb només 5 diputats. Vox seguiria en el seu ascens imparable, però potser insuficient per inquietar Jorge Azcón, que podria mantenir el Govern amb Teruel Existe.

Sumar, Más Madrid, Comuns i Izquierda Unida estan llimant les asprors, però continuen sense tenir el motor Podemos. El van perdre per les presses de Yolanda Díaz a Magariños. Ho tenia tot a favor, però va dinamitar les seves possibilitats en aquell acte del qual Podemos va ser desterrat, com bé va apuntar Iván Redondo. Va passar de tot a no res.

A Extremadura, tota l'esquerra va anar sota una mateixa bandera, però el seu líder, de Podemos, va deixar clar què pensa de l'actual vicepresidenta. Sumar va donar suport a Irene de Miguel, però la seva força a Extremadura és de mínima expressió.

Tampoc no existeix el motor Podemos a Andalusia i veurem què passa a Castella i Lleó. Conclusió, Extremadura va ser un miratge. No només per l'absoluta desunió, sinó per la manca d'un lideratge amb pedigrí. Yolanda Díaz encara no ho sap, però ella no és l'impuls que l'esquerra necessita.

Ho va poder comprovar a Catalunya quan a les europees un Podemos a les últimes va guanyar els Comuns. A aquests no els arriba la camisa al coll si a Barcelona, el seu únic feu consolidat a Catalunya, es presenta Podemos. Les enquestes ja van malament i aniran pitjor si els de Pablo Iglesias presenten una candidatura.

Ni Sumar, ni Más Madrid, ni Comuns, ni Izquierda Unida han obert la qüestió del lideratge. Tots saben que Yolanda no és la solució. Ni tan sols Compromís, aposta inequívoca al País Valencià, s'afegeix a la coalició d'esquerres.

Qui pot ser el líder d'una esquerra plurinacional? Qui pot personificar un nou lideratge que impulsi un projecte davant un PSOE en hores baixes? Qui pot entrar com un elefant en una terrisseria a l'electorat socialista desencantat? I, sobretot, qui pot atreure de nou el motor Podemos?

Aquesta darrera pregunta és fonamental. Avui, l'únic que pot fer possible el retrobament és Gabriel Rufián. També és l'únic que podria atreure Compromís a la Casa Gran de l'esquerra plurinacional i posar ordre en el galimaties de Canàries. Segurament també és l'únic que podria intentar posar seny a Andalusia, encara que també segurament ja arriba tard.

A ERC, tots els sectors que el volien convertir en cadàver polític li van saltar al coll quan es va pronunciar per primera vegada el seu nom per liderar un nou projecte. Se'l van acabar menjant amb patates perquè ERC sap que un Rufián al capdavant de l'esquerra plurinacional pot marcar distància amb Junts i reduir el complex d'inferioritat dels republicans davant els neoconvergents.

2026 serà un any clau per a l'esquerra plurinacional. El seu ser o no ser. Si van per separat, la possibilitat d'un Govern progressista se'n va en orris. Junts podrien obtenir 20 diputats més que separats. Però anar junts no és suficient, cal un nou lideratge i avui l'únic que compleix uns mínims és Gabriel Rufián. Algú hauria de dir-l'hi a Yolanda Díaz. Estaria bé per començar.