L'esquerra no sedueix

El PP renuncia al centre. No és cap novetat; la feblesa mental de Núñez Feijóo vandalitza la fràgil realitat del món conservador i l'esperança d'una alternativa fa aigües.

A l'altre costat de l'escenari, el cansat socialisme de despatx i caoba, barreja impossible de naps i cols, posa en marxa l'Operació Judes per destronar Sánchez. Felipe González, Jordi Sevilla i Virgilio Zapatero marxen al capdavant; un trio calavera, afalagador i poc més.

Mentre Madrid assaboreix Nadal als cenacles, Catalunya albira el retorn de Puigdemont saludat per la patronal Foment del Treball, inesperadament trasbalsada per l'amistat coneguda entre el patró dels patrons, Josep Sánchez Llibre, i l'expresident establert a Waterloo.

Sánchez Llibre afirma que, amb Puigdemont, a Catalunya “serà més fàcil que hi hagi acords entre partits”. Què serà més fàcil? Des de quan un dissolvent embolcalla? El que vol dir la patronal és que Junts i el PP podran reunir-se a la Sala Magna de la seu de la Via Laietana, com ho feia el selecte Partit Regionalista de Cambó sota l'atenta mirada del catalanisme de remença i barretina.

Foment torna al punt de partida. Sánchez Llibre amenaça de beneir el pacte PP-Junts a la casa gran de l'economia. Demana al president Salvador Illa que abandoni ERC, Comuns, CUP i companyia, i que pacti amb Puigdemont i amb Alejandro Fernández, líder del PP a Catalunya. Aviat coneixerà el vici monòton de Junts, el partit que segresta els pactes i no fa presoners.

Mig segle després de Ferrer-Salat, la democràcia orgànica segueix agafada al promptuari exterior de la Seu de Foment, obra de Borrell i Nicolau. Ha passat molta aigua sota els ponts des que els sindicats van abraçar la concertació, però ara la gran patronal se'n distancia. Pensa “nosaltres aquí, calentons amb Junts i PP”, només falta Aliança Catalana, el món immaterial de Ripoll. Ningú en parla, però se sobreentén.

Illa no pactarà amb el PP, un partit de bloc que ha renunciat a la moderació, i li costarà fer-ho amb Junts. La patronal ha de saber que l'oposició catalana sabotejaria una indústria que no entén de restes. El més granat d'aquest país, a part de l'estètica, són els emprenedors que creen ocupació i riquesa. Els innovadors i els hereus del que ja existia.

A l'esquerra li falta un impuls, un rampell. Mentre gestiona eficaçment i sense enganys, com fa Illa, no il·lusiona. Han estat molts anys de lletania nacionalista i una dècada perduda, la de Puigdemont. L'entrada de cavall sicilià del PSOE en els assumptes dineraris i en els remolins del sexe en dia feiner ha agafat les seves bases en barnús.

La Moncloa és una empresa imparable de treballs, viatges i pensaments dels quals Sánchez no en treu profit. El PSOE de Ferraz, un erm que pretén donar exemple sense murga ni promeses incomplibles, recorre al prestigi silenciós de Salvador Illa. Però no hi ha temps per a més, quan ni el soci de referència, Sumar, aixeca el vol a les enquestes. L'esquerra té programa, però no sedueix.